En cotxe per la Marina Alta, per Ignacio Carrión

Pel seu interés reproduïm aquest article d’opinió aparegut al diari EL PAIS l’11 de gener de 2003:

Miquelet Cachapí va dirigir la volta amb carro per la Marina Alta durant anys. Va començar als huitanta amb quatre nostàlgics carreters i va acabar reunint-ne un centenar (alguns, amb les seues esposes), als quals fins i tot va arribar a embarcar al port de Dénia amb rumb a Eivissa, on la veritat és que no se’ls havia perdut res. Un any, just l’anterior al naufragi de la volta, els vaig veure atracar a tots en el port de Moraira i allò no va ser fàcil d’oblidar: amb els seus brusons negres, les seves gorres de visera, els seus fuets i l’alfals, els carreters de Cachapí semblaven éssers d’un altre món. En realitat, ho eren.

Ja no hi ha volta comparable a aquella pels pobles de la Marina Alta. Però Miquelet Cachapí no ha tingut inconvenient en acompanyar-me (millor dit, a deixar que jo l’acompanye) a tres d’aquests pobles als quals un arriba per camins que són com els parents pobres de les carreteres turístiques, als quals no ha arribat el ciment vertical i l’ungüent horitzontal de les platges de la Costa Blanca.

Cachapí diu que aquest passeig invernal convé iniciar-lo d’hora a fi que, quan el sol es pose calent, el sentim com un ou fregit caigut en la pisa neta d’un cel obert que trau lluentor als bancals de pedra i els fa semblar catedrals romàniques amb oliveres, ametllers, cirerers i garrofers pujats a l’altar.

De manera que quedem citats en un xicotet poble anomenat Senija, a tir de pedra de l’autopista A-7, poble on el principal monument històric és precisament una pedra de proporcions notables que rememora l’intercanvi d’aquesta varietat de projectil que llançaven els veïns d’aví als veïns de Benissa. La guerra va durar cent anys, segons el divertidíssim historiador local Bernardo Capó, i el seu motiu era acadèmic: mancant escoles pròpies, els de Senija havien d’enviar els seus fills a les de Benissa.

No hi ha temps per a visitar la famosa pedra, diu Miquelet, així que ell mateix proposa que ens dirigim cap a la vall de Llíber, el que cal fer travessant, gairebé sobrevolant, els bancals mil·lenaris -aquests sí, autèntics monuments-, que, per desgràcia i per a vergonya general, s’enfonsen a poc a poc, irremeiablement, mentre alguns festius ajuntaments de l’entorn juguen al dòmino amb promotors i constructors de rendibles urbanitzacions, tot això quan es parla de patrimonis de la humanitat i de turismes culturals: doncs ací ho tenen, no fa falta recrear terres mítiques a les afores enjardinades de Benidorm.

Els turistes ja saben que a Xaló existeix una cooperativa que ven un poc de tot, amb vi que és una barreja de vins, i embotits que són una glòria tradicional, aconsellables fins i tot en temps de Quaresma. En tota aquesta comarca es cria bon anyell i es mata el porc a la perfecció, es beu mistela de la millor qualitat (la de Teulada supera a la resta) i s’endolceix el paladar cristià amb invents culinaris heretats directament dels moros. Al voltant d’Alcanalí abunden els restaurants típics amb menú en diversos idiomes, car els nombrosos residents estrangers que gaudeixen del microclima (ja no dels preus) d’aquesta franja de litoral són assidus i devots clients.

Ara contemplem des de la carretera una formació muntanyenca molt arrogant anomenada Coll de Rates. Arribem a Parcent, i Miquelet diu que hem de tirar a cara o creu la visita a un music hall obert ja a les 8.30 o la visita a l’església rematada per una estranya torrassa a l’estil morisc. No hi ha dubte: la moneda ens empeny al music hall, que ofereix un espectacle d’olives ballant en els seus platets, truites de tot tipus i embotits irresistibles. Miquelet es demana un licor per a entonar l’estómac. Les taules del music hall van omplint-se d’obrers amb fam i bona dent, i si sonara una banda, podríem creure que estem en una espècie de casino de temps passats -que és precisament el que va ser aquest local- i no, com estem, en un bar de poble d’arquitectura sorprenent on la passió se centra en l’anomenat “almorsaret”, un veritable menjarot que comença a les nou del matí i es perllonga per torns fins al migdia.

A Orba hem de parlar amb els artesans del fang cuit, que corren la mateixa sort que els bancals de pedra: també s’enfonsen perquè molt del que feien ve de terrissaires marroquins, i a preus més avantatjosos.

I després ens fiquem, camí dalt, cap als tres pobles de la vall de Laguar, a saber, Campell, Fleix i Benimaurell, que, encara que en són tres, tenen una sola i mateixa divinitat municipal, un batle únic, anomenat Joan Josep Pujol, a qui els veïns (en total, 900) han reelegit en dues ocasions. Pujol ens espera en un bar del poble del mig, Fleix, on només arribar intercanviem botifarres casolanes i grans entrepans molt benvolguts pels practicants del senderisme, que és l’oferta principal de l’enclavament, a més de les cireres.

Ací mateix s’obre el temut Barranc de l’Infern, que juga molt dolentes passades, encara que subministra emocions intenses pròpies d’un esport que, asseguren, té cada dia més seguidors.

Miquelet creu que sobra i n’hi ha prou amb traure el cap pel barranc per a experimentar el vertigen que, és cert, s’acompanya d’una sensació de desemparament i de pèrdua molt superiors a les de les gegantesques muntanyes russes.

En l’alt penyal anomenat Cavall Verd es van refugiar els últims moriscs després de lliurar una feroç batalla que va deixar aquestes sendes plenes de morts. Els que van sobreviure foren embarcats a Dénia amb destinació a Orà. La zona va ser repoblada al començament del segle XVII amb habitants procedents de Mallorca, pel que -segons refereix Miquelet i testifiquen altres estudiosos- també en aquests pobles es produeix la millor sobrassada mallorquina, fora de Mallorca.

Al final de la volta, que bé podíem haver efectuat amb carro, els nostres estómacs estaven replets d’un variada i abundant pasterada d’aliments multiculturals, i només faltava saludar l’algutzir (policia no existeix), que ocupa totes les funcions imaginables pròpies del càrrec: encàrrecs i avisos de l’ajuntament a domicili, lectura de comptadors d’aigua, tramitacions funeràries (hi ha tres cementeris, cada poble el seu) i un llarg etcètera.

Enllaç
Notícia original