En la bunyolada de Sant Josep; per Joan Josep Cardona

Hi hagué un temps on salvar la distància quilomètrica entre Benissa i València era un exercici de paciència. La gent de la meua edat va conéixer eixa situació i acudir a la capital tan sols es feia per un cas d’absoluta necessitat. En aquella ciutat residia un considerable nombre de famílies benisseres que per a no perdre el contacte afectiu amb el poble un grup d’insignes patriotes com Manolo Vicente, Joan Ribes i Pasqual Giner van crear la denominada “Colònia de Benissa en València” i allà a l’església de Sant Llorenç encara queda un altar pagat per aquells benissers i benisseres de la diàspora dedicat a la Puríssima Xiqueta on es reunien per sentir-se en el sabor pobletà. Les novetats del poble es rebien via els cobradors i xofers de “La Unión de Benisa” i es completaven si als diaris de la capital apareixia algun article sobre la pàtria nadiua. Tot això era possible si a Benissa es comptava amb alguna persona capacitada per a redactar aquestes notícies. Si existia prenia el nom de “corresponsal de premsa”, gratuïtat que es compensava rebent de franc el diari per correu. Don Jordi Valor i Serra, mestre en exercici a Benissa, amb bona traça i provada afecció per escriure feia eixe servei. Les ressenyes s’havien de fer amb contingut breu i no s’admetien fotografies. Tot estava determinat pel cost d’imprimir, feina que exigia moltes mans especialitzades i sense afegir que el paper premsa, per les restriccions de l’època, era car i escàs.

Don Jordi, obligat per aquestes limitacions, i per donar més qualitat als seus magnífics escrits havia buscat un mitjà de comunicació de més ambició literària i que li oferia més espai de columna. Com a primer cronista oficial de Benissa tingué ocasió de conéixer en l’assemblea general del gremi a Nicolau Primitiu Gómez. Aquest impressionant i magnànim mecenes de la llengua valenciana, un patriota desinteressat i que posà la seva fortuna personal a favor de la causa, creà l’editorial “Sicania”. Dins de la línia valencianista que s’havia marcat fundà la revista del mateix nom on donà a publicar treballs de Maria Ibars, Joan Fuster o Enric Valor incloent al nostre Don Jordi. L’esforç d’aquell patriota no tan sols es limità a la funció editorial sinó que l’eixamplà a la compra de tot llibre referent a la nostra història regnícola perdut per les llibreries de vell. Fruit d’eixa dedicació fou la donació total del fons que ha donat origen a la prestigiosa “Biblioteca Valenciana” ubicada al Monestir de Sant Miquel dels Reis.

La revista on Don Jordi publicà les seves cròniques de Benissa, i per exigències de la censura d’aquells temps havia d’utilitzar la nostra llengua al cinquanta per cent del total del contingut. Don Jordi fent ús d’eixa limitació sempre escrivia en valencià. La corresponent a març de 1959 portava una col·laboració de Don Jordi relatant el costumari benisser del dia de Sant Josep. No podia faltar en la relació de l’article la referència als bunyols i el prestigi de les dones benisseres a l’hora de presentar aquest dolç a la taula del convit. Entrava també en aquell escrit la inevitable al·lusió al més gran fartera del poble. Es referia a Miquel Giner, conegut com “Micalot”, imponent gegant de vora els dos metres d’alçada i forces descomunals que oficiava de carreter en la fàbrica de taulells dels germans Roselló. Fadrí i perpètuament animat de la llampada de la cassalla no tenia amics ni respectava més autoritat que la de la seva mare que el mantenia dret i al seu lloc. Micalot, en aplegar una festa tan assenyalada com la de Sant Josep es posava vestit de set botons i aprofitant la coneixença de visitants a les cases dels Pepes i Josepines del poble s’unia a la comitiva i rara era l’ocasió on no s’empassava per la boca una dotzena complida del dolç i la corresponent copa de conyac, o millor anís, que és el que millor li va com acompanyat del bunyol.

I el bunyol, com a dolç el més popular de la rebosteria benissera té rere d’ell una gloriosa història per ser el protagonista de les humils alegries casolanes quan de celebrar un fet especial es tracta.

Entrant en la composició del dolç uns ingredients que, llevat del sucre, són fruit dels nostres camps no estranyava que des de les cases principals fins les més humils confeccionar un llibrell de bunyols tothom podia gaudir en les solemnes celebracions de la seva degustació. I guarde entre els meus papers familiars el dietari de mossén Francisco Cabrera amb el relat del convit ordit per mossén Joaquim Crespo en la seva casa de Bellita on la clerecia local donà compte del confitat de dues enormes carabasses elevades a la sublimitat del bunyol de Sant Josep. Tal proesa és dispensable perdonar per haver-se fet coincidint el dia de sant Josep en diumenge, que era el denominat “dominica de laetare” que en llatí vol dir alegria atenuada dins de la santa Quaresma i eixos pecats de gola són amnistiats per a la gent de tonsura eclesiàstica.