En les posts eleccions; per Joan Josep Cardona

En la novel·la “Antonio Azorín” es descriu l’estat d’ànim d’una família que està de dol. L’autor, que és Azorín, situa l’escena a Monòver, el seu poble natal. A l’efecte dirà: “La dolença està en el mig, en l’autosuggestió; però aquesta autosuggestió acabarà per convertir-se en malaltia greu”. En semblant situació es troba ara la part del cens electoral que no ha vist prosperar la seva opció política. Recorda un poc la resposta de Bushy, el bufó del rei Ricard II, quan la reina tem la mort del rei que ix a la guerra. La pena és una, però té vint ombres, li diu el conseller. I eixes són les mil conclusions que torben els ànims de la gent que té la normal preocupació de què vindrà.

No tenir el favor de les urnes és dolorós per a un polític. Ho sé per experiència. En l’any 1997 encapçalava una formació progressista que va fracassar rotundament. La meua reacció fou terrible. Considerant la situació com una qüestió personal en vaig donar de baixa de moltes associacions locals. Repassava mentalment qui m’havia votat i qui no. M’entrà una absoluta desconfiança, i, sincerament, un cert rancor. Tot, és clar, per no tenir les aptituds d’un polític professional que sap maniobrar amb sigil·li i astúcia i es riu la pròpia desgracia a la barra caixa. Sap callar i ja aplegarà l’ajust de comptes.

A tall seguit dels resultats de la nit del passat diumenge ni els comentaristes més sagaços tenien capacitat d’articular unes opinions aclaridores. Però quan unes eleccions es situen en un marc local les conclusions són més fàcils de definir. En la meua societat, que és la benissera, no cal calfar-se massa el cap per saber amb antelació el que va a passar. El meu poble no és de dretes. El meu poble és conservador, que és una altra cosa. El pes agrari de segles i segles ha conformat una forma de ser prudent i així qualsevol formació que estiga en consonància amb els interessos immobilistes de la gent té l’èxit assegurat. Poc amants de l’audàcia, en qualsevol modalitat, anem construint la nostra vida a l’estil de canyadeta peixet. I així som seguidors d’aquella frase de l’alcalde Diego Ivars, segurament el millor de tots els temps, que va dir que ja tenia l’haca i la tartana. Pensament de que ja gaudia d’una hisenda i podia viure dins d’una modesta prosperitat. Aspiració la major de tota família benissera. Sonors fracassos a part, és clar.

La societat del meu poble no es comporta políticament diferent de la dels pobles veïns. Sobre la base de les seguretats vertebrarà un pensament continuista de si les coses estan bé, millor deixar-les així. Tota passa més enllà d’una noble ambició de viure novetats que superen el ja conegut atemoreix. Exceptuem els èxits personals bastits sobre el treball constant, l’estalvi i el sacrifici. I entrant un conjunt en eixa senda creem conservadorisme. I quan no ens donem a practicar la santa conformitat.

Sabut això és bo intentar superar els mals instants anímics posteriors a les decepcions polítiques. Veure les realitats ens farà viure dins de la serenitat. L’adscripció incondicional a l’inconformisme dels que saben copsar els signes dels temps, examinar amb criteri el perquè de les coses és una teràpia eficaç per actuar contra la desesperança. Això que és conegut com a activisme social, amb la riquesa creativa que gestionen i l’ampla sinergia que són capaços de moure és l’única garantia de veure la vida una mica més enllà de la mirada eufòrica o resignada de tantes fotos polítiques que emmarquen una situació postelectoral tal com si en elles ens anés la nostra pròpia existència. “A las coses a les coses” que va dir un polític, és el que interessa i prou.