En un govern assambleari, per Joan Josep Cardona

Una de les faules d’Isop conta que les granotes d’una bassa, mort el seu rei, li demanen a Júpiter que els tramese un de nou. El rei dels deus els llença des dels cels un tronc, que caient amb gran soroll sobre la làmina de l’estany, atemoritza sobtadament les ingènues granotes. Passats els primers instants de la sorpresa, veient que la branca no es movia comencen a tocar-la. Confiades en la seua inutilitat, finalment, s’encaren al deu superior reproxant-li quina mena de regent els ha enviat. Des de les altures celestials el deu Júpiter escolta el seu clam. Medita que les granotes no han captat el seu missatge i decideix llençar un nou rei ,que al contrari del pacífic tronc, ara és fort, dur i ferotge. Cau sobre la bassa una serp terrible que moguda pel seu instint es menja la colònia d’atemorides granotes.

No sé si, salvades les grans distàncies en el temps, la faula pot tindre al dia d’avui la vigència i frescor necessària per traure conclusions. Segons qui, i com, l’interprete.

Ve el darrer enunciat per la sensació que és percebuda per la ciutadania quan la confiança, la normalitat, en el govern del seu poble trontolla. Pot ser metafòricament la mort del rei de les granotes, pot ser l’absència de poder. En definitiva seria la percepció de que el regiment de les coses més quotidianes marxa endormiscat i prou babau. Si com tracte d’explicar eixa és la conclusió que percep molta gent a Benissa en aquest estiu està clar que no ens és per complet indiferent la seguretat, la vigilància i la confiança d’estar ben administrats.

Un cas concret com el viscut per aquesta pacífica comunitat benissera en l’atemptat a la seua memòria històrica demostra que, algunes coses, no ens són indiferents i es protesta de diferents maneres. El sentiment irat, la mesurada paraula o la denúncia en regla venen a demostrar que preocupa la defensa dels interessos del poble.

La reiterada baixa intensitat en la resposta d’un govern front a un clam popular que l’avisa que els interessos morals, materialitzats aquí per les despulles ultratjades dels seus majors, no són escoltats d’immediat és molt normal que el poble actue. No estranyen les expressions en que s’han fet les protestes . Airades, respectuoses o per via de denúncia. La societat civil no té el poder legítim que s’atorga plena i democràticament per les urnes, però la veu, l’instint, el fa ajuntar criteris i organitzar-se. Eixa situació no és nova. Jo almenys l’he vista manifestar-se moltes vegades amb uns resultats de sorprenent vitalitat i eficàcia.

No és just ometre i posar a l’abast dels governants de torn eixes senyals d’avís. Tan vell com el temps són els llampecs lúcids que llegim en els clàssics. Experimentaren aquells autors que els governants, deurien, per prudent conservació de la prebenda, destriar a qui avisa en lleialtat i qui trona amb segones intencions. Posar en un mateix sac avisos seriosos i interessos aliens no és assenyada decisió. Però això entra ja dins de la percepció particular.

Les granotes del principi de l’article demanaven sentir-se segures. La seguretat que supose demanaven, no era cosa d’altre món. Simplement volien saber que algú els avisaria d’un perill, escoltaria els seus precs i que, dormides a la nit, el seu descans estaria garantit per una vigilància. No toleraven l’alteració d’eixe ordre. El rei granota era suficient garant per no precisar intermediaris, ni delegacions alienes, ni molt menys vicaries.

Les faules foren escrites en l’antiguitat per buscar comparacions entre la realitat i la ficció. Malgrat els segles passats no desespere en que la Benissa del present tinga un cert paral·lel amb aquella bassa tranquil·la. Tampoc oblide que interpretar el que vull dir pot costar, però com estem parlant de missatges, d’avisos i de bones intencions intentar esbrinar les mitges paraules serà, no tinc cap dubte, un bon i magnífic exercici per anar greixant l’intel·lecte davant el nou curs que comença.