Escacs amb Bertomeus i Cardones; per Joan Josep Cardona

Gaudeix el joc d’escacs d’una tradició literària. S’inicia no menys que amb el “Libro de ajedrez, dados et tablas” del rei Alfons X el Savi. I ja en termes de joc estratègic, susceptible de traure-li a l’oponent els secrets no tan sols de coneixement de l’art, sinó aquelles intimitats pròpies de l’ànima el tindrem en l’obra “El jugador d’escacs” d’Stefan Zweig. És el relat d’una partida feta a bord d’un transatlàntic en viatge de Nova York a Buenos Aires on es fa revelació de vides, succeïts i projectes. El tauler d’escacs, en la soledat dels dos jugadors pot induir que un dels oponents, en algun instant li doni al company un assenyat i benintencionat consell. El tenim en el llibre “De les meravelles” de Ramon Llull allà al segle XIII, segons cita de mestre Coromines: “… jugava als escacs, e un savi hom dix a aquell rey per què estava ociós e no feya tot lo be que podia”.

Per mà de tan il·lustres escriptors coneixerem que les regles del joc disposen als intervinents en una pacífica trobada que exigeix habilitat, càlcul mental d’enorme rapidesa i alhora la prudència de fer les coses pensant sempre en les conseqüències. En la meua infantesa el vaig veure jugar d’aquesta manera a mon on oncle Joan i a Jaime Saus al riurau de casa seva protegits de les ardents basques estiuenques acaronats per la fresca entrada del llebeig. Fora d’ells mai el vaig tornar a veure jugar a Benissa, ni a l’escollida tertúlia del notari Don Miquel Antich a la Societat Cultural ni a cap casa principal del poble. La gent sempre ha tingut tirada a les cartes de la baralla El domini de la popular baralla tan dins del domini particular i domèstic com en el baf irrespirable dels casinos de la plaça.

La meva modesta afecció als escacs en va venir en l’adolescència llegint els comentaris que el mestre internacional Roman Torán publicava al diari “Arriba” amb el seu estil elegant i alhora entenedor. Fou aquest diari falangista el pa intel·lectual amb el qual ens nodríem durant la nostra formació juvenil. No hi havia més fonts formatives. Més a favor seu hauríem d’agrair-li la descoberta de Ramon Gómez de la Serna, Buero Vallejo, César González Ruano i un Azorín ja molt vell i desencisat. I en els escacs vam saber de l’existència d’una Rússia no tan sols dura i estalinista sinó de la vida i magisteri dels mestres escaquistes Botvinnik i Smislov, en aquell instant els millors del món. I tanta passió degué veure mon pare en mi que un any aparegué com a regal de reis el mètode elemental de Ricardo Aguilera. Fou la clau mestra per a millorar l’estil i poder jugar en les avorrides vesprades dels diumenges hivernals de la meua joventut interminables partides amb els amics, allà a vora la finestra de la casa del cantó de les Cabres. I fora d’aquell escenari casolà mai més es va tornar a veure el joc d’escacs fins l’apertura de la Llar Parroquial per Jaume Castells en temps del rector Don Julio Alcaraz o les lliçons magistrals de Juanito Martinez, Vicent Ferrer o el meu germà Pepe allà a “l’Hogar del camarada” del Front de Juventuts, en la cambra de l’ajuntament vell. Anys després sorgí amb força el grup local d’escacs amb les partides vivents que Vicent “El Pinzellero” sempre organitzava per la fira.

Però ara jo voldria dir una que altra cosa per la grata notícia que he llegit al diari on m’apareix el jovenet Antoni Bertomeu, fill dels nostres entranyables Toni Ginestar dels “Parra” de Benimarco i de Conxa Ginestar dels “Pistols” de tota la vida, on me n’assabente que ha guanyat l’or als XII Mini Jocs Olímpics de La Marina Alta. I és que no tan sols ha fet això, sinó que també junt amb Aina Martí ha obtingut el diploma d’excel·lència com a estudiants.

I com hem de fer sempre pedagogia i donar a conèixer que la soledat del qui estudia i es prepara a ser home i dona de bé, per a posar a l’abast dels demés els seus sabers ha de ser una notícia que ens honora al poble de Benissa, i que hem de fer el possible perquè aquestes menudes personetes sàpiguen que hi ha molta gent que sí que valora i que sap del seu transcendental aprenentatge com els valors bàsics de la nostra civilització, aquí venim i diem que això ens alegra i ens enorgulleix.

Bé i ja de pas també donar notícia, i aquesta m’agafa de ple per ser família, del fet que Joan Cardona Ivars, el meu nét major, benisseret de sang, Cardona per part dels “Caixa” i Ivars per part dels “Rafalet”, també ha estat proclamat campió provincial (Lleida) en això dels escacs. Ara toca representar a Lleida al campionat de Catalunya. Joan juga bé al bàsquet, toca la flauta travessera i va amunt amb els estudis. I eixes coses tan dignes i gratificants que fan Aina, Toni i Joan les hem de mirar amb l’antiguitat del versicle 52 del capítol tercer de l’evangeli de Sant Lluc. Allí es diu, referit a la formació de Jesús que “proficiebat sapientia, et aetate, et gratia Deum et homines”, que vol dir que creixia en edat i en saviesa, davant Déu i dels homes. Així ho diem, i així ho compartim amb alegria, gratitud i esperança.