Escola i religió; per Joan Josep Cardona

En boca d’alguns protagonistes de pel·lícules de la conquesta de l’oest americà apareix la invocació a versicles de la Bíblia. Són colons que en un moment de dificultat recorden que no són els únics en la història que han passat per afliccions. El fet religiós que els sustenta és obra d’un camí creuat per generacions i generacions. En la Bíblia es reconeixen com a hereus d’una tradició. I així en la conquesta de l’oest persones de diverses confessions religioses, amb predomini d’anglicans i catòlics irlandesos sempre tenen a mà un llibre sant, on un record de pertinença els ajuda i els conforta. Ignore si eixos coneixements els han apresos en escola, en la família, o per ensenyança d’un pastor o un prevere. En qualsevol que siga el cas la qüestió religiosa, ferma, passiva o quasi oblidada els apareix i els fa presents qui són.

En la nostra educació de batxillers vam tenir en tots els cursos els llibres de religió del canonge José Zahonero Vivó. La progressió de l’ensenyança començava en el primer curs amb “Elementos de religión” i s’acabava en preuniversitari amb “Doctrina social catòlica”. En el context de la meua etapa d’estudiant foren llibres que serviren per a obtenir una bona educació de la matèria. En l’antic batxillerat les assignatures de dibuix, “Formación del espíritu nacional” i la religió ja eren considerades les “maries” però comptaven per a aprovar. No entro a valorar el bo i dolent d’aquella lleia d’educació, però les esmentades assignatures eixamplaren la nostra cultura, i segons les nostres inquietuds posteriors qualsevol d’elles ens serví per a aprofundir en el seu estudi. La religió inclosa.

En data del 19 de novembre en el diari “Levante” apareixia un article signat per Raquel Ortiz i Eugenio Piñero, membres de “Valencia laica”. Cridava l’atenció el seu títol de “Ministra Celaà, ¡Tenga el valor de sacar la Religió fuera de la Escuela”. Els autors explicaven que ser laïcista respecte a la religió equivalia a ser demòcrata respecte als partits polítics. Afegia que les creences religioses, així com les ideologies polítiques havien de reservar-se a l’àmbit privat i personal i que l’adoctrinament religiós no tenia espai dins de l’àmbit de l’educació escolar. L’article, ben raonat i fet respectuosament, animava a que la nova llei Celaà tragués del pla d’estudis qualsevol assignatura de religió i fos de la confessió que fos.

Molt abans que aquest article s’afegís a les diverses opinions fetes sobre l’ensenyança de la religió en les escoles es produïa el dia 11 de març en el programa “Els matins” de TV3 dirigit per la periodista Lídia Herrera, una entrevista a Joan Francesc Mira, professor i savi intel·lectual valencià. El professor Mira és un reconegut investigador i professional de l’antropologia social amb un impressionant currículum de publicacions. En febrer d’aquest any apareixia el seu darrer llibre. “Tots els camins” (Editorial Proa). Parla de la seva vocació religiosa juvenil que començà amb la congregació dels pares escolapis. Seguí els estudis en diverses cases de l’ordre prosseguint-los a Roma en la catòlica Universitat Gregoriana que és com dir l’Oxford o Harvard, dos dels més prestigiosos centres universitaris del món. Però el brillant postulant a prevere escolapi perdé la vocació i pocs anys després es gelà la seva fe catòlica, acabà la seva carrera especialitzant-se en llengua grega clàssica i entrà al cos docent d’àmbit universitari. Hui es defineix com “un cristià cultural”.

L’entrevista fa referència a les propostes de fer fora de l’ensenyament l’assignatura de religió. Al respecte comença amb rotunditat que “Es confon la laïcitat amb la ignorància”. I a tall seguit dirà que “la religió és independent de la fe … i que no es pot eliminar la cultura cristiana pel fet que està imbricada en la nostra història i ens cal per a entendre el món”. I en el respecte a la nostra cultura dirà allò de “que excloure de la societat i de l’escola la religió és una pèrdua imperdonable perquè la cultura cristiana és senzillament la nostra”. I dic jo que també ho pot ser el llatí, però aquest, almenys, és assignatura troncal i es dóna en segon curs del batxiller en humanitats i ciències socials, però comptant i puntuant nota.

En l’any 2002 vaig publicar el meu llibre “Història de la parròquia de Benissa”. Considerava que escriure sobre la parròquia era escriure la història del nostre poble. El meu interès per fer visible que el fet religiós benisser forma part de la nostra cultura com a poble es feia palés en veure la continuïtat de fites costumistes i rememoratives, tradicions, avanços en la trama urbana i on camps com la música, la literatura i altres aspectes culturals s’imbriquen precisament dins de la cultura cristiana. Escriure eixe llibre era escriure una part important de la nostra història i que altres autors i autores locals l’han completada amb valuoses investigacions derivades a altres i significatius apartats que jo no contemple. Saber quines són les nostres arrels tant poden ser religioses, socials, econòmiques o de qualsevol vessant antropològica que vulguem afegir.

Penso que una cosa és l’adoctrinament, en el sentit pròpiament interessat, que lògicament no s’ha de fer en l’escola i que altra qüestió és l’aprenentatge en la fe que correspon a l’àmbit eclesial catòlic o d’altra confessió religiosa segons siga l’opció de creença. Confondre com diu el professor Mira la laïcitat amb ignorància és altra qüestió. I no dic jo que no saber un catòlic que és en una església “la via sacra”, saber interpretar el significat de l’altar de les ànimes, que és art, pot completar-se amb més profunditat endinsant-se en la “Summa teològica” de Sant Tomàs o les “Confessions” de Sant Agustí. Cultura a fi de comptes com aquella dels pietosos exploradors del salvatge oest americà, en la confessió que siga, i als que tant envejo i admire.