Església i política; per Joan Josep Cardona

L’arquebisbe-cardenal de València, monsenyor Antonio Cañizares, cap superior de la diòcesi a la qual pertanyem els benissers, convocà la passada setmana en la catedral una jornada d’oració per la Unitat d’Espanya. És una acció pastoral nascuda de la seva personal preocupació per les eleccions al parlament de Catalunya. Feu extensiva eixa iniciativa per tal que hui, diumenge 27 de setembre, en totes les parròquies es pregués per eixa intenció. El nostre arquebisbe és l’únic prelat de la Conferència Episcopal Espanyola que ha mamprès eixa iniciativa. La Conferència Episcopal, màxim òrgan col·legiat de l’església espanyola, no ha fet cap manifestació. Tots els comentaristes eclesials de l’estat espanyol, i sobre eixa situació política, han exposat el seu prudent silenci. És una respectuosa mirada cap a les eleccions que hui diumenge es fan a Catalunya. Tot, seguint a les fonts ben informades, donen per bo que la Conferència Episcopal Espanyola ha consensuat eixe silenci amb els bisbes de les diòcesis catalanes. Aquests publicaren el dia 7 de setembre una nota conjunta que en un dels punts dia el següent: No toca a l’església proposar una opció concreta però sí que defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb constància la pau i la justícia.

La nota dels bisbes catalans fou redactada en conjunt si bé s’escoltà amb respecte la proposta del bisbe de Solsona obert partidari de la independència catalana. Fetes les oportunes reflexions s’acordà redactar-la en els termes que ja hem comentat.

En definitiva, que tan sols el nostre arquebisbe és l’únic prelat espanyol amb responsabilitat d’una diòcesi que s’ha posicionat clarament en una opció. És coherent amb el seu espanyolisme manifestat en el primer instant de la seva presa de possessió. Primer Espanya, i després València.

Un dels signes dels temps, en aquest cas eclesial, i més actualitzat que mai pel papa Francesc rebla el clau en el paper de l’església. Més mirar per les persones i menys per les situacions estatals. En el paràgraf final que hem vist del text dels bisbes catalans parlen de pau, i també de respecte i de justícia. Cosa que podem interpretar també com el reconeixement al laïcisme i la separació església-estat.

Martin Rhonheimer (Cristianismo y laicidad), en un apartat de les conclusions a què aplega en el seu llibre diu: …que aquesta comesa eclesial (laïcisme) suposa un servei a la societat que està, per al creient, fora de tota discussió. El creient intentarà obrar amb una consciència il·luminada per la veritat que emana de la seva fe. Ara bé, ho farà com a ciutadà de la ciutat terrena i respectant les normes de procediment democràtiques i la lògica pluralitat de la ciutat. És a dir: els peus en terra, respecte per la pluralitat i els ulls ben oberts a allò que passa. I segueix: el veritable “poder” del cristianisme i de l’Església resideix, avui dia, en l’acció dels fidels cristians, que amb la consciència cristianament formada, actuen com a “sal de la terra” i “llum del món” en el si de la societat i en tots els ambients. Per entendre’ns: la missió d’un cristià és fer tot el bé que puga. I això ho diu un teòleg que és membre de l’Opus Dei, és a dir: un poc conservador.

La gent, els pobles, és on un cristià ha de posar tot el seu interès per fer possible el missatge evangèlic. Però, a més ho ha de fer visible en la comunitat parroquial, que és el lloc on es troba el primer esglaó de la bastida de l’Església. Ha de “fer olor d’ovella”, ell i el seu pastor. Són paraules del papa Francesc. Alphonse Borras i Gilles Rothier (La nueva parroquia”. En un capítol diu: El projecte és fer de la parròquia un lloc d’acollida i de pertinença en el que cadascú és conegut personalment; un lloc que exclou les relacions distants i mediatitzades per a donar pas a unes relacions interpersonals i igualitàries. La diferenciació social pròpia de les grans organitzacions es desfà. A la institució i a l’estructura jeràrquica se li oposa doncs la comunitat… l’Església no és una institució, és una comunitat. No fem d’això un motiu teològic.

Per tant, i d’acord amb les veus més actuals de l’Església és la terra nadiua, la gent amb què et comuniques diàriament on has de trobar la comunió del poble de Déu. La pluralitat de la forma de ser dels creients s’ha de respectar en allò de discrepants en els aspectes, però units en l’essencial. En suma: les coses clares.

Aquí no hem vingut a fer un discurs teològic. Ni ho sabem fer, ni tenim cap formació. Tan sols aclarir que si la gran majoria dels bisbes espanyols han guardat un respectuós silenci en declarar-se neutrals en unes eleccions a quin sant el nostre arquebisbe ens posa a tots el creients valencians en el mateix sac.

En les eleccions democràtiques de l’any 1977, essent rector de la nostra parròquia Don Julio Alcaraz, prevere de la vella escola, es va publicar, conjuntament amb el guardià del convent, un respectuós manifest titulat “El cristiano ante las elecciones”. Era un document preciós, respectuós amb la llibertat de cadascú i un exemple de maduresa parroquial. I això, fet en un temps on encara estaven quasi vives totes les estructures del vell règim, era una aposta valenta i oportuna.

Hui, diumenge 26 del temps ordinari, l’evangeli de Marc ens parla que “Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”. No sé quin mal o quina preocupació ha de tindre monsenyor Cañizares del que passa a les diòcesis veïnes i del que pensen els seus fidels. Com tampoc hi veig arguments que ells eclesialment parlant es posen contra nosaltres.

De vegades se’ns fa difícil als creients cristians justificar accions de l’Església. Aquesta és una d’elles. Hui, on es fa palès una absoluta necessitat de pactar, d’entesa i de voler fer les coses ajustant la perfecta ubicació de totes les sensibilitats no sé, a quin sant els sectors més crítics catòlics, els que pensem en una església incardinada amb el seu poble ens sentim més marginats que mai. En la diòcesi de València, és clar. Jesús Espejo Pardo (El ministerio en la Iglesia. Un cambio de perspectiva) diu: Las actitudes drásticas y sin distingos, olvidando que las personas son antes que las estructures y las leyes, no son evangelicas ni valen para edificar la comunidad cuyas piedras pertenecen a la cantera de un mundo cambiante y confuso.

És, vivim en un món confús al qual això que es diu dels cristians (llum del món) ens hem d’aplicar per buscar entesa. Cadascú com pot o com sap.