Fent por a Tots Sants, per Joan Josep Cardona

Halloween és una festa que té els seus orígens en els pobles celtes. Significava el final de l’arreplega de les collites i el pietós recordatori als difunts de la família. La misteriosa boirina de les ànimes voltava la taula familiar en l’àpat del dia de la celebració fent propici un ambient de memòria. Encara avui en algunes cases és costum encendre un ciri que ha substituït a la popular “animeta” cremant dins d’una tassa d’oli. La dèbil flameta vol fer present eixa delicada ofrena als majors que ens deixaren. Simbolitza l’ànima. Cristianitzada la festa per l’església catòlica, tal com farà amb altres costums pagans, li dóna un sentit d’esperança. Sens dubte les moltes hores d’obscuritat en la tardor provoquen incerteses. És un pou negre inescrutable. El dia següent de Tots Sants, festa de les Ànimes, la litúrgia catòlica, pensant en eixe enfonsament fa present el salm 129 que comença amb la invocació “Des de l’abisme us crido, Senyor” que és un clam d’esperança que intenta contrapesar l’abaltiment i les pors.

La festa de Tots Sants, prolongada amb la de les Ànimes, intentant remuntar els ànims fa que la conclusió del salm acabe amb les paraules “Que esperen el matí els sentinelles”. L’aparició de l’albada i la llum diürna vol trencar la tendència d’eixa jornada a la tristesa que en temps antics s’incrementava amb la freqüència nocturna del mig vol de dol de les campanes i els ornaments negres dels preveres en les tres misses de rigor. L’ésser humà, malgrat les incitacions a l’esperança del dia era, i és, inevitablement procliu a la melancolia i al temor. La por que es fa present amb les disfresses que actualment intenten fer evident aquella pagana festivitat de les antigues cultures és com una reacció i entra en la banalització de la mort.

Situats en la Benissa de fa anys, tenint a la vista un cementeri vell de murs poc acurats de neteja i la seriosa imatge d’uns xiprers proposava als vius tant de respecte com temor. Les ànimes, a les que la iconografia que les representa les manifesta amb la seva anatomia terrenal, i de vegades estilitzant espiritualment la seva imatge, no havia d’atemorir el seu record. Però la inevitable descomposició dels cossos soterrats s’encarrega de deixar aparcada l’ànima fent únicament evident altra visió no gens agradable. Causa espant, i el folklore que escarneix la mort substitueix l’horror fent soroll, i, actualment diversió amb més disfresses que s’integren inclòs com una activitat més en el calendari lúdic i fins i tot l’escolar. Tot això es contraposa en el dir “Descanse en pau” en la litúrgia dels difunts. La pau i el silenci equival a repòs i l’espera. En eixe sentit era costum a la partida de Pinos no eixir els caçadors eixe dia a practicar l’esport. El silenci en la natura i en els humans vius havia de ser observat. I el silenci, en tot moment, posa reflexió. Recorda.

Quico I.F., veí de Benissa, uns dies abans de Tots Sants soterrava a la seva muller. Passà els primers dos o tres dies de dol a la casa del poble, anà al cementiri i posà les flors. Assistí el dia de les Ànimes a les tres misses de rigor i decidí tornar a la caseta de camp del Quisi on residia habitualment. Es feu el sopar i a la llum del cresol resà el rosari acompanyat del seu fill menut a punt d’entrar a quintes. En la monotonia de les lletanies escoltaren sorolls a la cambra. Era com el rodolar d’un objecte rodó. D’una punta a l’altra de l’estança s’apreciava correctament el lent trafegar. Unes vegades parava. Instants després prosseguia. Pare i fill sorpresos, segurament atemorits, influenciats per l’ambient del dia sentiren por. Passà per aquelles ments atribolades el pensament de si l’ànima de la mare havia tornat a la llar que governà durant tants d’anys. Quan el terror substitueix la raó i la ment no respon sempre serà l’instint de supervivència el que imposa la seva llei. Era el moment en què el pare trau l’escopeta de l’armari i la carrega. Amb l’oscil·lant llum del cresol que amb tremolor de mà sosté el jove pugen pare i fill les escales de la cambra. El grinyolar de la porta acaba amb el misteriós soroll. Una carabassa enorme en mig de la cambra, immòbil en aparença comença a poc a poc a rodolar i es detura en topetar sobre una de les parets. Ara ja falcada, s’obri la gruixuda closca i una rata de respectables dimensions ix del seu interior. Apagada la remor pare i fill veuen saltironejar la bestiola que s’esmuny per un forat de la paret. I és aquesta una de les tantes històries que la tristolenca llum de la tardor, amb els remolins dels pàmpols secs i el record dels difunts ens deixa inevitablement melancòlics i amb tendència a la tristor. I és per tant que la rica ajuda que rebem dels pastissets, carquinyolis, panellets i “ossets de sant”, amb, i si és possible una copa de galant “Porto” de deu anys, o una patriòtica mistela si no es té altra cosa a mà, ens alegren aquestes baixades d’ànims on mai s’ha de perdre aquella esperança que ens fa viure, seguir avant i gaudint de les petites alegries que sovint apareixen en el nostre camí de la vida.