Fernando Mut, arquitecte i president de Societat Civil Valenciana: “El paper de la societat civil va ser essencial en el manteniment del Pont del Quisi a Benissa, en un moment en què l’administració programava el seu enderrocament”

La comunicació entre les Marines alacantines, en la franja costanera mediterrània, sempre va ser difícil. La massa muntanyenca de la Serra de Bèrnia que té la seua continuïtat amb la de Toix arribant a la mar a la badia d’Altea, queda interrompuda per l’imponent congost calcari del Barranc Salat, conformant un paisatge inigualable. A eixe conjunt se’l coneix popularment com “El Mascarat”, terra plagada de llegendes de bandolers.

Només existia un pas estret, abrupte i amb forts pendents que obligava a la gent a portar els seus productes de l’una a l’altra Marina amb un llarg recorregut pel Coll de Rates i Tàrbena.

El desenvolupament social i econòmic requeria d’una comunicació que només seria possible gràcies a la tècnica lligada a la intel·ligència d’excel·lents enginyers. Túnels i ponts de maçoneria primer i de formigó després per a les carreteres i metàl·lics en el ferrocarril van donar continuïtat a les xarxes de comunicació que discorrien per la franja mediterrània valenciana.

La civilització va continuar exigint nous canvis, “velocitat, espai i temps, són factors que canvien la mentalitat de la societat, el concepte de viatjar i de transportar mercaderies”. Les infraestructures construïdes no tenien capacitat per a respondre als nous reptes exigits pel progrés.

Constatem que, hui dia, no és presentable que un trajecte ferroviari, en una zona de gran potència turística i residencial com és el territori costaner que va des de Dénia a Alacant, requerisca tres hores de viatge incloent transbords. És per això que l’Administració Autonòmica ha procedit a la millora del traçat i a la substitució dels antics trens per uns altres de moderna factura que garantisquen no sols la reducció del temps d’accés sinó, així mateix, la comoditat dels viatgers.

Al mateix temps, la societat ha anat avançat notablement en la consciència que l’obra pública forma part del patrimoni cultural, entenent que els ponts i les seues pròpies vies de comunicació responen al seu temps i tenen una bellesa i una integració en el paisatge que transcendeix a la seua pura utilitat, defensant la seua conservació i creant alternatives al seu ús més enllà del pur utilitarisme funcional.

L’anomenat “Trenet de la Marina” va constituir un conjunt planificat i construït unitàriament per a donar servei a les poblacions de la costa. Posteriorment va esdevindre una infraestructura lligada a l’oci, que al mateix temps que conservava la seua singularitat patrimonial històrica i cultural, permetia mirar el paisatge alacantí pel que podia considerar-se “com a part d’un context i com un objecte de la memòria col·lectiva”.

El seu impossible manteniment integral obliga l’Administració a modificar el seu ús, modernitzar amb l’actual TRAM. En eixe marc és d’agrair la creació en paral·lel de nous ponts de manera que puguen conservar-se eixes joies del patrimoni Valencià. Així, a la ja executada a Benissa, sembla que també es manté la de Pou Roig a Altea, així ho esperem.

El paper de la Societat Civil va ser essencial en el manteniment del del Quisi a Benissa, en un moment en el qual l’Administració programava la seua demolició. Els seus components, units amb les organitzacions que defensen el patrimoni industrial i de l’obra pública i la Càtedra Demetrio Ribes, promocionada pel Director General, Vicente Dómine, hui Secretari Autonòmic d’Infraestructures de la Generalitat Valenciana, van jugar un paper determinant.

El cas del conjunt patrimonial del Mascarat (perquè així pot i deu entendre’s) és excepcional. Només cal veure una fotografia en la qual es contemplen superposats el pont de fàbrica de l’antiga N-330, el pont metàl·lic del ferrocarril el desmantellament del qual es proposa i el de l’autopista. Conjunt que mereix ser protegit en la seua integritat.

Segons dades tècniques, la dificultat topogràfica (que és part de la seua bellesa) fa inviable el seu manteniment, dificultat que, sens dubte, està lligada al seu cost. Des de Societat Civil Valenciana ho lamentem profundament.

El pont encara existent, inaugurat el 1914, estava format per bigues en gelosia, sistema Pratt, amb un ampli tauler, oblic (en diagonal), que permetia als raïls que formaren una corba per a garantir l’accés en bones condicions al túnel creat. Una solució enginyosa i bella en la qual van intervindre enginyers de prestigi com José María Serra, Alonso del Real i el sempre omnipresent enginyer de mines José Carbonell, els quals van desenvolupar el conjunt de la línia.

Últims estudis ens demostren la intervenció del gran enginyer de talla internacional José Eugenio Ribera, pare de la millor enginyeria espanyola, profund coneixedor de les estructures metàl·liques, crític amb l’ús abusiu del ferro en les grans obres d’Eiffel, i mestre, que va ser, de grans enginyers espanyols com Entrecanales i Torroja (del qual caminem pendents de la declaració de Bé d’Interés Cultural de la bellíssima església de Sant Nicolau al Grau de Gandia).

El Mascarat és, doncs, una intervenció excepcional, participada per un enginyer excepcional en un dels més bells llocs de la nostra Comunitat.

I cau pel progrés, allò pel que va nàixer. Sabem que l’obra civil, per ser pública, es finança amb els impostos dels ciutadans i que un dels seus majors valors és el de lligar la seua utilitat a l’eficiència, concepte sempre intervingut pel factor cost.

Segons sembla, aquest últim factor, unit a la dificultat tècnica que la realització d’un altre de nou comportaria, ha sigut decisiu en la decisió presa. No obstant això, pensem que, igual que els grans enginyers d’aquests últims segles van aportar solucions realment increïbles als problemes que les xarxes viàries els presentaven, hui, bé s’hagueren pogut plantejar noves solucions que respectaren aquesta meravella que en el seu moment va crear el progrés de la nostra terra.

Valguen les meues paraules com a reflexions en defensa del Patrimoni valencià i com a comiat d’un món que no ha arribat a aconseguir la suficient capacitat tècnica i econòmica per a mantindre íntegrament la seua millor història, ara, precisament quan ja s’està assentant en el món de les infraestructures la necessitat d’integració de les xarxes de comunicacions en el paisatge com a factor prioritari en la seua concepció i traçat.

Per això, les meues paraules no són més que una invocació al món que ens va permetre ser el que hui som i que no sempre hem sabut sumar al nostre imaginari col·lectiu.

M’anuncien que el nou pont es realitzarà sobre la idea del qual es desmantella, espere que no siga un esperpent tan habitual en la basta imitació del passat i que tinga la dignitat del nou, eixa que ens ha ensenyat Javier Manterola, eixe gran enginyer desaparegut fa escassos mesos a qui dedique aquest doble obituari.