Tan sols un dia a l’any el temple parroquial de Benissa s’ompli a vessar. Serà el dia de la festa major. El de la Puríssima Xiqueta. He dit en diverses ocasions que la patrona dels benissers és l’autèntica aglutinadora de la comunitat. Un considerable nombre de persones s’ocupen durant tot un any a preparar les seves festes. Aplega a ser un fenomen social de tanta magnitud que es pot dir que la major part de les activitats lúdiques i culturals del poble les porten a terme aquestes persones. Un esforç impossible de trobar en altres facetes locals. En aplegar la festa, i com a colofó de la missa major, les emocions, els entusiasmes i els plors són com un alliberament de tensions. La fe religiosa allí manifestada és una fe primitiva, rudimentària. Molt rural. De vegades, algun predicador convidat a la festa no ho entén. Sobre eixa patida comunitat cau el bíblic foc celestial adoctrinador i el flagell expulsador.
Quan un benisser, dins d’eixa fe, la manifesta davant de la seva patrona o fa com una mena de cadena de transmissió que li ve dels seus avantpassats. Jo, per exemple assumeixo que els meus avis, en la seva simplicitat descansaven en ella les seves angoixes. La seva formació religiosa, elemental i autèntica utilitzava la llengua valenciana com a vehicle d’oració. El mateix himne de la Puríssima de Francesc Capó, arreplega eixa realitat musicant-se sobre els versos en valencià del pare Atanasio Jordà. És, no ho oblidem, de l’any 1907. El valencià ha estat sempre present en el pensament del poble quan s’ha dirigit a la seva patrona. La realitat lingüística d’eixe fet torna a expressar-se literàriament en la revista de festes de 1949 de la mà de Joan Ribes amb el seu poema “Com te diuen tos fills”. Dins d’eixe negre pou cultural de l’època un fill de Benissa empra el valencià de cara a la seva patrona sense cap de por. I a mesura que la normalitat de la nostra volguda llengua va imposant-se a partir de 1971 el valencià de la revista de festes patronals aplega a ser ja en l’any actual d’un 95%.
El mateix Himne de Benissa, amb lletra en castellà del metge Luis Garcia, musicat pel mestre Bertomeu i estrenat l’any 1952 fou traduït al valencià a principis de 1980 per Pasqual Giner. És a dir que Benissa, el seu poble, canta en valencià els seus himnes més preclars.
Essent el valencià un idioma parlat, o conegut, per la immensa majoria dels habitants de Benissa totes les institucions locals l’empren amb absoluta normalitat. Tots a excepció de l’església. Eixa situació, que no dubto en qualificar d’esquizofrènica, va ser curada l’any 1975 pel llavors franciscà Filiberto Mir que la introduí en la missa dominical del convent. No cal ni dir que el sector feligrès més ultramuntà reaccionà amb la natural ruquera. Però, com el do de llengües té en els cristians inspiració del mateix Esperit Sant aquells rucs irreductibles comprengueren la novetat i l’acceptaren amb gran fervor. L’any 1986 el rector Guillem Gilabert incorporà el valencià a la missa major dels diumenges. I així ho seguí el seu successor mossèn Domingo Sabater i tots els seus vicaris. El valencià, incorporat a la litúrgia ni creà cap problema ni originà cap crisi de fe. Fou la normalitat aplegada també a l’estament eclesiàstic.
Tal punt de prestigi aconseguí el valencià que la seu voluminosa “Història de la parròquia” està escrita en eixa llengua. Així mateix ho estan altres publicacions com els inventaris dels fons bibliogràfics i musicals, La Història del convent de franciscans ,els “Poemes de Nadal” o “Orgues i organistes de Benissa”.
Ara, en l’any 2016 la realitat eclesial de Benissa és una altra. L’església oficial considera que la parròquia de Benissa és terra de missió. Dogma, Contra-reforma i Trento dur i pur. S’oblida de colp que ací havíem aconseguit unes comunitats madures i formades. Tot fa pensar en Martín de Ayala, un prevere murcià que ens enviaren com a arquebisbe a València, capficat a convertir els moriscs en la fe catòlica, aquell que manà publicar l’any 1563 allò de “Doctrina cristina, en llengua aràbiga y castellana…”. A Déu se l’ha d’entendre en castellà, amb tots els seus ritus, rigors i pors. I el millor mitjà per a aplegar a Déu, pensen els nostres pastors, s’ha de fer amb una llengua estranya, imposada a la força, el castellà: L’església valenciana no s’ha destacat per usar el valencià; ans al contrari. Ha estat, i encara ho és una institució que li nega al valencià el seu ús normal en la vida de la comunitat creient, tot contravenint el que hauria de ser normal al seu si, escriu Honori Pasqual. Honori, com jo també, som per al sector oficial de l’església uns descarrilats. I així ho som per denunciar una injustícia de l’Església en negar-se a acceptar el valencià en el seu ús normal, com així ho fan totes les institucions emparades, per la normalitat i pel dret constitucional.
Enguany, any conegut per l’església com “Any de Misericòrdia”, és precisament l’església, la valenciana i la benissera, la que no en té per a la nostra llengua. A Benissa, que és la meua parròquia, ha desaparegut per complet. Odi, com a cristiana forma d’entendre la fe. Acaba així amb una llarga tradició acceptada i reconeguda. Eixa “misericòrdia” aquí és inexistent. Un ofici litúrgic qualsevol, on el 90% són fidels valencianoparlants, i on la resta ho entenen a la perfecció es fa en castellà. El nostre clergat local actual és insensible a eixa normalitat. Si eixa realitat no és percebuda pels nostres capellans locals, no tinc més que tres opcions en què pensar. La primera és que Déu no sap valencià. La segona que la misericòrdia no es té amb la llengua i la tercera és que els qui clamem per eixa justícia som com aquells morisquets als quals havien de predicar en llengua castellana. I, recordem la història, acabaren amb el seu problema expulsant-los. San Juan de Ribera, arquebisbe valencià, ho feu.
Considerant-me jo “un morisquet expulsat”, i als meus 72 anys de vida, i per primera vegada en la meua existència, he renunciat a assistir a les dos misses majors de la festa de la Puríssima, i en coherència amb el que ja vaig fent des de fa quasi sis mesos. Amb el dolor i la tristesa d’eixa opció he hagut de renunciar a acompanyar en eixa missa a la meua filla, gendre, neta major i dos nebodes, clavariesses de la festa. No puc viure amb tranquil·litat de consciència eixa falta de caritat cap a la meua llengua nativa. Per al clergat visc en pecat. Em demana, com a tots confessió. El nostre clergat local té la fixació malaltissa en què practiquem el sagrament de la confessió. Entre els deures d’un bon feligrès està el “d’acomplir parròquia”. Consisteix això a confessar i combregar una vegada almenys a l’any i de donar una almoina. Jo, no volent ser culpable del seu fracàs pastoral faig ara de forma pública i visible la confessió. Confeso que estime a Déu i a la meua Patrona i els parle en la meua llengua materna que és el valencià. Done almoina a les causes justes. Combregar no ho puc fer. No combrego amb rodes de molins. No em penedeixo. No tinc cap temor a no rebre cap absolució, ni passe cap angoixa de no participar en les denominades comunitats parroquials. Els pares del desert no la vivien, i ja veus, l’Església els té com a pilars bàsics de la seva teologia. Feren un camí on es preguntaven coses. Ho feien amb la seua llengua. I Déu els entenia.
* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.
Comentaris a la notícia
Joan Josep Cardona Ivars
Aquest article en fou recomanat que el publiqués al diari digital LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ. És el més llegit i el de més ampla difusió. El sorprenent és que fins al moment, i després de dos dies d'estar penjat a la xarxa, ha estat llegit per 1455 persones de tot arreu del País Valencià. Ho podeu comprovar entrant a la seva pàgina. 9 lectors han deixat el seu comentari. La única pretensió del meu article és fer-se la pregunta del perquè la llengua valenciana no està present en les nostres funcions religioses. No té cap lògica que rectors i fidels que assistim a una missa en castellà en eixir al carrer tornem a agafar el valencià. Cap impediment legal ens impedeix que les misses es facin en valencià. És el pastor el primer que deu manifestar amor per la llengua materna,. Ha estat educat pels seus pares en eixa llengua I després, nosaltres els fidels, perquè també així hem estat educats. I això fou entès per altres pastors que han estat a Benissa. Però com la pluralitat dels fidels benissers mai manifesta les seves critiques des de l'amorós sentit cristià, on la llengua materna ens agermana, la mala intenció supleix l'amor per l'odi a una llengua tan culta com la castellana, rica en literatura i dolça i tendra com la que més. I així ens convertim en aplicats còmplices de una injustícia. I convé recordar a l'efecte que al volum del llibre de bateig que va de 1676 a 1747 de la nostra parròquia tenim posat l'escrit on Don Andrés Mayoral, arquebisbe en 1744 de la diòcesis de València, on ens prohibeix l'us del valencià que fins eixe moment tots els nostres preveres l'havien estat escrivint a eixos llibres i a tota la documentació produïda en la parròquia. Per a constància de tota la feligresia jo el tinc reproduït a la pàgina 32 de la meua "Història de la parròquia de Benissa".Altra cosa és que s´hagi llegit el llibre. Però si la sinceritat en la fe que diem practicar no es manifesta en la caritat de voler saber les coses per un mateix des de l'atenta escolta al què passa pel món i aplicar al seu remei estudi, amor i sentit comú seguirem parlant a Déu en una llengua que ens és, no desconeguda, per suposat, però si imposada a la força. I ja en diran els recalcitrants si la imposició és amor, caritat i fer les coses, com a mínim amb trellat. I començariem la caritat, primer per nosaltres, i després fent-la extensible als que diuen "No entendemos la missa si no es en castellano". Ja veus si la favada és gran.
Josep Antoni Santacreu i Grimalt
Gràcies Joan Josep per expressar allò que tants benissers pensem sobre la nostra església, els seus pastors i la nostra estimada llengua.
Vicent L. Ibàñez Rosselló
Més raó que un sant, no es pot dir més clar.
Sembla esquizofrènic que els oficis es facen en castellà i al final es donen els avisos i agraïments en valencià. O que amb dos himnes a la Puríssima en valencià, que són els més coneguts i apreciats per tots, s'estiga intentant potenciar més l'altre que és en castellà.
Voleu deixar un comentari a la notícia?