Fra Jordi, per Joan Josep Cardona

Els benissers de sentiment i pràctica cristiana ens aplegarem ahir dissabte a la missa d’acomiadament del fins ara guardià del convent fra Jordi Escrivà. Allí estàvem les distintes sensibilitats que conformen la parròquia. Respectar els sentiments que cadascú dels cristians manifesta en la seua forma de viure el cristianisme és una norma bàsica per a tothom. Montserrat Viñas, abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat, ens ho recorda en el comentari de la Regla: Respectar el lloc de cadascú és respectar i reconèixer cada germà com una anella insubstituïble de la gran cadena monàstica tot ajudant-la a complir la seva missió. Si cadascú dels que formem el poble cristià de Benissa ens atenguéssim a fer el nostre paper en la comunitat amb fidelitat a les nostres condicions i això fos comprés, agraït i respectat, començant per un mateix, acabaríem per assumir la oració franciscana, aquella que diu. Feu, Senyor que busquem més consolar que ser consolats/comprendre que ser compresos/estimar que ser estimats/Perquè donant es rep/oblidant es troba/perdonant s´és perdonat/i morint en un mateix es ressuscita a la vida eterna.

Jo crec, ho dic des de la meua condició de cristià convençut, patit i practicant que seguir al peu de la lletra la darrera oració és difícil. I complicat. Vivim en el món. Tenim família i de vegades certes decisions costen de ser compreses. I molt més si portes damunt un currículum que entre el que tu has fet, i el que t’atribueixen és, de cara als demés una disfressa que fa difícil que t’entenguen i et comprenguen. I pateixes. Però pateixes si això ho contemples amb ulls humans. Si la oració de Santa Francesc que he mencionat fos recordada sempre, i a primer hora del matí, com una actitud a dur a terme, la resta del dia les relacions entre nosaltres serien, com diu la mare Viñas : prendre’s seriosament al germà recomençant nosaltres per sentir-nos menys que ell en tots els sentits.

¿I què ha fet aquest bon frare franciscà entre nosaltres per veure’s voltat en el seu acomiadament per tantes sensibilitats i carismes de feligresos que seguiren la missa d’ahir?. Ara, i aquí deuríem posar tot un seguici de aptituds que ell ens ha prodigat durant els seus deu anys de convivència entre nosaltres?. Però jo en quedaria en una molt fàcil per a ell, i tan complicat de practicar per nosaltres: la proximitat des de la humilitat. El saber escoltar. El saber dir les coses a la forma planera. El viure el sacerdoci tal com diu Sant Benet: amb esperit de servei, mai amb aires de superioritat, com Jesús que va venir a servir-nos i no a fer-se servir.

Si això es fa amb un somriure etern, amb un prudent discerniment, amb un no mirar la condició social, econòmica, cultural, política, de creença etc. del qui te davant es fa el que predica Sant Francesc: Pau i be. I res més, que ja és, i molt.

Vivim, i la parròquia no és aliena, uns moments (parle sempre des de l’església local), de desencís, esgotament, sentit de la justícia, coherència amb la nostra condició cristiana, absència de models de vida, absència de sentit de cristians crítics, por als reptes que es presenten en la forma actual de la família (separacions, ruptures, parelles de fet sense regularitzar la situació, etc.), absència de projecte de poble. I si a tot això afegim la realitat de convivència amb altres components religiosos (musulmans, ortodoxos, anglicans, etc.). I si a més afegim la situació de llarga aturada de treballadors sense feina, la vida familiar complicada per a molts (ruptures, famílies desestructurades, ancians difícilment ben atesos pels propis familiars que per esgotament, falta de recursos etc. suporten càrregues de vegades complicades), i així un llarg etc. I eixa és la realitat benissera que cal que es done a conèixer i que es pose remei. I això no es fa des de les tertúlies, l’aïllament i el dir la seua des del “blog” d’internet. Cal anar als llocs de reunió, i cal anar, com feia ell a les reunions de festers, etc. i allí estar present, i ajudar, escoltar i dir paraules d’optimisme i positives. I ara, sense ell es notarà. En ell hi havia un contrapès que ajudava a fer les coses amb més alegria, i que, amb la seua proximitat s’agraïa sincerament.

Jo crec que la vida de relació la tenim que entendre de dues maneres: Una: Si veiem a la societat com la nostra enemiga, si desconfiem d’ella i si tenim que estar constament en guàrdia. Altra: Si la veiem com un lloc on falta la pau interior, on s’ha de tindre paciència per escoltar les tribulacions dels altres, on buscar ajuda per remeiar problemes, on saber entendre situacions i novetats desconegudes fins ara i buscar solució, on entendre la situació real de les coses, on saber fixar objectius sans i factibles, on considerar com convé l’escala de valors, on sincerament estimar sense rebre res a canvi.

El pare Jordi ha fet tot això prenent la segona opció i sense que per a dur a terme la seua meritòria pastoral haja tirat mà dels “models i moviments eclesiàstics” que se’ns proposen amb tanta insistència com un pla modèlic (i discutible). Simplement fent això: PAU i BE. I res més. I jo aquí, ahir vesprada, no vaig veure més que cristians d’edats diferents, diversitat social, cultural, econòmica, política, etc. molt emocionats i agraïts . Això s’ha fet sempre quan un franciscà, o un rector ha assumit que ve a un poble, que crec prou madur de fe (antiga i ben arrelada) i sempre agraït a qui com aquell bon pare Antoni Maria Pastor Garrido s’oblidava de si mateix i anava a tots amb les mans plenes. Això ha fet Jordi, i així serà recordat i així faran sempre els nostres franciscans.

I crec també amb el nou pare guardià, fra Rafael Colomer, i l’experiència de fra Ramon Baselga, en la bondat del fra Jesús Carballo, en la franciscanitat de fra Josep Llorca i, com no amb el somrís i amabilitat de fra Estanislau que aquí queden i continuen. I així, i per molts anys, que Benissa tinga en ells un mirall i un consol per anar fent la vida en pau i en bondat.

* Joan Josep Cardona Ivars és cronista oficial de la vila de Benissa.