Funerals en soledat; per Joan Josep Cardona

Tots els dies, i en caure la vesprada, les ordres monàstiques fan les darreres oracions en comunitat. Són les vespres i les completes. Les vespres, tal com les laudes, tenen el simbolisme de marcar la sortida del sol i l’ocàs del dia que gràficament estan representats per les dues grans rosasses a llevant i a ponent per on penetra la llum solar. Les oracions imploren en laudes l’ajuda de Déu per passar el dia mentre que les vespres es donen les gràcies per haver estat acompanyats tota la jornada per la presència de Déu. En les vespres l’oració dita “conclusiva” la comunitat prega pels membres presents i pels absents que o són fora de casa o estan reclosos per malaltia o acaben de morir. Aquests dies que passem mai falta el record afegit per la humanitat que sofreix i s’assabenta de la mort de gent volguda. Són precs que fan memòria, que emprant llenguatge actual són virtuals, una forma de parlar de les emocions viscudes a distància.

Nosaltres vivim ara la notícia de la mort de persones estimades també virtualment per via telefònica o per les informacions que rebem des de la web de la parròquia de Benissa. En el funeral de Manoli Navarrete, el darrer fet en l’església, percebérem la dificultat d’accedir als seus familiars i emocionar-nos amb una abraçada o una encaixada de mans. Paco Pollastre, Maruja Palillo, Elena Ribes i més recentment Juan el Palleter i altres que vindran moren sense que els seus familiars es vegen conhortats per la nostra presència i per les nostres paraules d’expressió d’ànims i d’ajuda. Són morts viscudes per la família en la soledat, sense el suport presencial del veïnat i que ens deixa una sensació rara a la qual no hi ha més remei que acostumar-se.

Aquí en casa hem viscut eixa experiència. El divendres passat la nostra tia Delín féu un ictus. Fou ingressada a l’hospital i assistida amb absoluta humanitat i professionalitat. El dissabte de matinada deixava d’existir. La seva única filla, la nostra cosina, seguí el procés inicial de l’internament rebent les novetats dels facultatius dins del cotxe i amb el mòbil engegat. Les estrictes normes de seguretat no permetien l’entrada al recinte hospitalari i es pregava als familiars la reclusió en casa on per dues vegades al dia els donarien compte de les novetats. La darrera d’elles la mateixa doctora que assistia a la tia informava de la mort. Es permeté que Mariví proveïda de grans mesures de seguretat veiés a sa mare morta i encara a l’hospital. Es tancà el fèretre i d’allí al cementeri. El diumenge pel matí, a les dotze de migdia, ella, el seu marit i un dels dos fills (l’altre resideix a Barcelona), ajudats per l’enterrador i el rector de la parròquia de Corrales de Utiel visqueren en soledat el darrer adéu a ser tan estimat. El senyor rector resà un respons, digué unes càlides paraules, confortà i allí, en aquell blanc, pulcre i diminut cementeri reposà el cos de la tia Delín.

Ningú dels que hem perdut en aquests dies un ser estimat creiem que hauríem de viure aquests dols solitaris. Vivíem una societat de multituds, de trobades i reunions. De sorolls, tràfecs i constant agitació. No ens havíem preparat per a posar-nos cara a cara amb realitats transcendents on la processó interna ha fet obligada la necessària introspecció on ens hem d’enfrontar a soles, dins del silenci a coses desconegudes. I és així que els primers dies de confinament els vam viure dins d’una novetat exultant on posàvem música als balcons, ens saludàvem des d’allí i féiem bullir els mòbils. No sabíem què era mirar els carrers buits, ni escoltar en altes hores de la nit el cant de la corneta que busca parella, ni saber com s’educa als fills, ni conviure amb persones de gusts diferents, ni valorar en extensió la paraula llibertat. I eixes vivències que foren viscudes per la tia Delín en temps de guerra, de privació de llibertats, de manca de subsistències, mal escolaritzats i vivint contents amb el que hi havia foren eixamplades en la llar familiar on vivia amb els seus. I no sé si eixe record comunal de les comunitats monàstiques als majors oblidats, mal considerats per una societat de valors invertits, joves i dinàmics, despectius i superbs ens ha d’ensenyar necessàriament que la memòria, eixa que aquests dies anem perdent humanament l’hem de plorar amargament quan necessitem que algú ens diga per on hem d’anar des de la veu de l’experiència, i el goig de viure amb un no res més que la llum del sol que naix a laudes i mor pacíficament a les vespres.