Opinió

Futboleries i emocions, per Joan Josep Cardona

UD Benissa - 1957
UD Benissa – 1957

En un temps de la nostra vida, en aplegar setembre, apareixia en la llibreria Ripoll la nova edició del “Dinámico. Calendario Deportivo”. Era un llibret editat en Saragossa en la impremta de Tomás Tocino i que anunciava tots els partits  de futbol dels equips de primera  i segona divisió de la lliga espanyola. Afegia pàgines dedicades als equips de la primera divisió amb la foto dels seus jugadors. En aquells temps la lliga de futbol començava a darrers de setembre i els afeccionats seguíem apassionadament els partits radiats dins d’un programa esportiu conegut com “Carrusel Deportivo”. Matías Prats i Enrique Mariñas eren els locutors més acreditats i relataven les jugades  amb una tal realitat que semblava que les estaves veient en viu.

Pel “Dinámico” ens assabentaven de la poca novetat de les plantilles dels equips. Els jugadors es feien eterns. Els Canito i Magueregui del Bilbao, els Ramallets  i Kubala del Barça o els Di Estefano i Rial del Madrid, sense comptar els nostres Wilkes  i Puchades del València eren persones com si les coneguéssim de tota la vida.  Acabaven el seu cicle deportiu, els feien un sentit homenatge i aquelles persones seguien la seva vida al front d’un bar, una tenda d’esports o una concessionària d’automòbils. Penjaven a l’establiment una foto seva amb alguna jugada important i sempre eren respectats i admirats per l’afecció. Eren com aquells vells ídols, que com un músic o una artista de varietats els recordaven per haver-nos fets feliços.

El Calendari es posava a la venda i ens servia  com a teràpia emocional. L’estiu s’acabava i amb ell els nostres partits de futbol contra els pobles del costat. La vida, amb els seus treballs i desencisos, en aquell temps i en els actuals, precisa d’ajudes alienes evasives com un espantall que fa fora mals records. El futbol acompleix eixa missió i, per tant socialment té la seva important rellevància, encara que tenint en compte el seu punt just i sabent administrar els sentiments. Però en qualsevol cas en la ment humana, i de tots aquells que fórem xiquets, queden immarcescibles les cares de tots aquells futbolistes que ens ajudaren a somniar, a imitar i a viure emocions. Sospitàvem que eren persones modèliques.

L’edat infantil, diuen, és l’estat vital més potent en sensibilitat. La ment és com una esponja. És el temps de l’aprenentatge. De la imitació i de magnificar els símbols. Aquest estiu un dels meus nets, com tants xiquets, porta una samarreta del Barça. Al dors està gravat el nom d’un determinat i famós jugador de futbol. No cal dir que a les hores presents el xiquet no pot oblidar que possiblement eixa samarreta l’haurà de guardar. El jugador ha decidit canviar d’equip. La seva cara, en el vell “Calendario Dinàmico” ja no estaria en la nova edició. En poso en la seva pell i ignore com hauria estat la meva reacció si fos possible retornar a la meua infància i mantenir aquelles passions idòlatres. Espero que en ser els interessos emocionals dels xiquets actuals variats i que el sistema educatiu familiar i escolar administra sàviament les emocions  la situació passe a la mateixa gran velocitat amb que envelleixen les notícies. Però el disgust no els ho lleva ningú.

Fora d’aquest espai infantil la noticia de que un important jugador de futbol vol rescindir contractualment  el seu contracte ha provocat mundialment un terratrèmol. És una notícia que ven i crea curiositat. Una de les imatges gràfiques de la premsa ens presenta a un xiquet d’esquena  vestit amb una samarreta que porta el nom d’aquesta figura. Està front a un enorme mural amb la cara d’aquest famós jugador. Eixe  xiquet, que per l’aparença mercantil de la imatge  sembla ser educat en bons col·legis i d’un bon ambient familiar, se’ns vol fer present com el quadre d’una admiració que porta camí d’esfumar-se. En altres imatges passades un xiquet distint està, amb la mateixa samarreta, present i víctima d’una d’eixes grans catàstrofes produïdes en un país tercermundista. En una i altra s’evidencia  la representació de l’admiració. Cura amb la paraula, que és molt seria.

Una paraula, també ara present en la pandèmia que patim és la de  “reconstruir”. Penso si aquelles antigues sessions del psicòleg, on el psicoanàlisi induïa a la desconstrucció de la personalitat  per formar un nou andami mental pot tornar a tenir vigència. Una mica esgotada la paraula “oportunitat” seria interessant canviar-la per la feina de fer-nos una millor organització emotiva valorant la qualitat humana i científica d’un metge, d’un honest polític, o un bon treballador manual que per la causa que siga ens abandona. M’agradaria saber si eixa desolació que molta gent sent per l’abandó d’un esportista multimilionari i molt idolatrat és la mateixa quan afligits per una greu malaltia precisem l’ajuda d’un bon professional i ens diuen que ja no hi és a l’hospital. Que s’ha retallat el pressupost i, que per favor no es pose vostè malalt.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?