Gentola, per Josepa Caravaca

Sóc professora de llatí per vocació.

Als 16 anys, quan estudiava 2n de BUP ja ho tenia clar, volia donar classes amb l’entusiasme que ens contagiava a tots els alumnes la meua professora de llatí. També tenia clar que havia de ser professora de l’escola pública perquè sempre he pensat que és l’escola que ha d’arribar a tots, independentment del nivell social, cultural o econòmic.

Gràcies a un esforç ingent i guiada sempre per la passió que sentia per la matèria que estudiava, vaig començar a exercir de professora l’any 94. Tenia grups de 35 o 40 alumnes, als quals volia contagiar el meu entusiasme per ensenyar aquella assignatura que m’apassionava, volia transmetre la meua convicció que amb esforç tots podrien arribar a obtindre el graduat i el batxillerat, volia despertar interés als alumnes més apàtics,…Però era tan difícil amb tanta gent!

Amb els anys la situació va anar millorant. Es pretenia que l’ensenyament fóra més personalitzat, que l’avaluació fóra individualitzada, contínua i progressiva, que el curriculum s’adaptara a les particularitats de cada alumne,…

Aquest vocabulari, aquestes nocions eren noves per a mi, no sabia per on començar. Recorde nombrosos viatges a Benidorm, a Alacant i a Gandia per a assistir a cursos de formació; havia d’aprendre a portar a la pràctica aquest nou esperit educatiu en el que jo creia: l’educació era un dret que tenien tots i havia d’arribar a tots, i nosaltres, els professors, havíem de garantir eixe dret, adaptant la matèria a les característiques individuals dels alumnes, desdoblant els grups en les assignatures instrumentals, reduint la ratio dels alumnes per aula, reforçant les assignatures que presentaven més dificultats, diversificant les optatives, creant programes per a alumnes nouvinguts que desconeixien les llengües oficials,…

No puc dir que la situació fóra ideal, perqué l’Administració no complia mai les seues promeses, però sí que era més fàcil motivar els alumnes i transmetre’ls valors com l’autoconfiança, l’esforç i l’interés per a accedir a la cultura.

Però ara resulta que els nostres dirigents ens volen fer creure que com hi ha crisi econòmica, l’educació ja no pot arribar a tots. Tornem a tindre classes de més de 30 alumnes, es redueixen els programes d’ensenyament de llengües per a alumnes estrangers, es retallen els desdoblaments en les assignatures instrumentals, s’eliminen els reforços,…

Que em perdonen, però a mi no em convenceran.

Sempre creuré en l’escola pública de tots i per a tots i no em quedaré callada quan volen rebaixar-ne la qualitat, quan pretenen que només obtinguen títols els supervivents, perquè, recorden: sóc professora de llatí i de l’escola pública per vocació.

Amparo Bertomeu i Giner

______

Amparo Bertomeu i Giner és professora de Llatí i Cap del Departament de Cultura Clàssica de l’IES Josep Iborra.

Efectivament,
només podem anomenar així els governants d’aquesta “Comunitat ” que ens han dut a la fallida als valencians i valencianes.

“Gentola”,
per la mala gestió que han fet balafiant diners públics amb quixotades d’un “Levante feliz” del segle XXI i inventant-se una realitat virtual a través d’un Canal 9 al servei del partit governant.

“Gentola”, per vendre la nostra terra amb PAIs i requalificacions de terrenys a canvi de regals proporcionats per gent sense escrúpols ni vergonya, per ser uns corruptes, negar el que és evident i, damunt, quedar absolts.

“Gentola”, fins i tot a l’hora de parlar, utilitzant paraules i expressions pròpies de persones vulgars i que tots els que no seguim Canal 9 hem pogut escoltar en les famoses converses amb els “amigatxos” d’aquestos hipòcrites.

I aquesta “gentola” és la que ha estat representant-nos en les nostres Institucions? I aquestos “pocavergonya” són els models a seguir dels nostres estudiants?

Perdonen, però nosaltres, els professors, no podem ni volem sentir-nos identificats amb tots aquestos personatges. Als centres públics eduquem en valors com l’honradesa, l’honestitat, la sinceritat, la igualtat, l’esforç, l’afany de superació … Ensenyem a pensar, a raonar i a saber expressar-se en un registre culte, per tant, aquesta “gentola” no pot ser un exemple o model a seguir.

O deu ser que nosaltres ens estem equivocant i que eixos valors no estan de moda i el que en realitat compta és l’estupidesa, l’engany, els diners, l’ostentació i el luxe i, per tal motiu, el treball que estem fent no els interessa als nostres governants?

Deu ser per això que ara ens baixen el sou, ens augmenten el nombre d’hores de classe i el nombre d’alumnes per grup i, a més, lleven els programes d’atenció a la diversitat?

Josepa Caravaca i García

______

Josepa Caravaca i García és professora del Departament de Valencià a l’IES Josep Iborra.