I aquí el nou curs; per Joan Josep Cardona

La darrera setmana d’agost s’havia intensificat el tràfec automobilístic. Moltes famílies havien planificat el fi de les vacances i marxaven als seus llocs de residència habitual. Aquell antic dedicar tot un mes d’agost al descans es va donar per finalitzat el dia on aparegueren les vacances de nadal, la setmana de la neu o les de pasqua. Els períodes de descans tradicionals es modificaven en torns més breus a fi d’administrar-se el calendari festiu. Això per una banda, i per l’altre el treball dels pares també s’havia d’acoblar al calendari escolar amb els seus parèntesis de parades circumstancials. Eixos condicionants ens han portat a la consideració que l’equinocci estiuenc finalitza el 30 d’agost. I és així. La nostra societat més immediata ja no està obligada a les exigències laborals del camp en la recollida dels fruits a setembre. Les mateixes mostres folklòriques de l’escaldà i altres antics treballs agraris les situem dins d’una de les activitats pròpies dels “tallers d’estiu” i com una distracció més dels programes de festa. L’estiu acaba a fi d’agost, no equinoccialment. Acaba per decret.

Segurament les noves generacions gaudiran, al contrari que nosaltres, els majors, d’un rellotge biològic diferent. Així els ha acostumat la seva vida i ho troben tan natural com ho és per a nosaltres els majors seguir considerant estiu a la totalitat del mes de setembre. La proximitat de la tardor amb la reflexiva decadència de la natura ens acobla l’organisme i s’ajusta a la mida de les nostres forces. Nosaltres, els majors, tenim els bioritmes adaptats a què l’estiu acaba per Sant Miquel gaudint encara les agradables possibilitats del mes de setembre.

Si seguirem el relat de la natura amb els seus cicles de germinació, creixement i maduresa conferiríem el calendari amb la serenitat que rere una cosa ve l’altra. Quan ara tocaria viure la tardor com el temps de la llaurada i preparació de la terra per a esperar la vinguda de les pluges la convertim en el que en llenguatge polític se sol dir, i, en castellà “Otoño caliente”. El déu de les batalles s’imposa amb tota la seva negativitat al déu creatiu i prolífic que ens convida a la preparació d’un curs on les il·lusions haurien de donar vida a un harmoniós conviure.

Una forma d’aproximar-se a la realitat social per a comprendre això de la tardor política calenta, és aprofitar l’estiuenca estada a casa teva de la família que la resta de l’any la tens esparsa per eixos mons. En ser unes vacances més llargues que les altres el temps de tertúlia és més dilatat. En posar-nos al dia en tot allò que pertany al seu àmbit professional i les ramificacions socials que sovintegen te n’adones quines són les preocupacions reals de qualsevol família jove i quines són les que es ventilaran en els pròxims mesos en el món polític. La percepció que em dóna la comparació és que la societat civil fa projectes. Per exemple: els festers de la Puríssima, que junt amb l’Associació de Moros i Cristians, són els col·lectius locals amb major nombre de participants, tot i les seves normals dificultats de criteris, amb encerts i fracassos mantenen viva la il·lusió de fer coses. La parròquia ens parla de començar un camí esperançat i obert, la banda de música dibuixa el seu calendari de concerts, i així totes les associacions i col·lectius locals es posen gradualment en marxa. I, si això ho extrapolem al món, tens la completa seguretat que la societat compromesa està parlant-te de vida i de camí. La tardor calenta és per a totes aquestes persones una oportunitat creativa i estimulant.

Eixa espiral de somnis i treballs va prenent forma i em recorda el món etern de la natura. D’aquí unes setmanes els afeccionats a la verema es faran la seva bóta de vi, els amants a l’hort sembraran faves, moltes mestresses faran codonyat i així tot un engranatge humà anirà formant el seu somni al compàs del congruent calendari astronòmic sense el dictat oficialista que ens mana passar pàgina a l’estiu i pencar de calent.

Tan necessari és anunciar a les atribolades famílies que, damunt dels problemes habituals ens hem de preparar políticament a viure una tardor calenta? Contrarestar amb serenitat de pensament humanista eixe negre auguri hauria de ser una saludable rebel·lia. I si no hi ha més remei que adaptar-se a les realitats presents, fer possible mirar l’existència que la vida no és com te la donen, sinó com te la prens, tal com ens proposa en l’inoblidable “Mossèn Tronxo” Josep Maria Ballarín. I ja que estem parlant de vacances, i “els ponts” formen part d’elles, no estaria de més que en construirem un de virtual que superés la fogata de l’anunciada “tardor calenta”. De moment, i ja és molt, ens acontentaríem amb una “gota freda” que apagués eixe foc apocalíptic que ens anuncien amb tan irresponsable entusiasme els polítics, els mitjans de comunicació i els seus comentaristes de crònic malhumor, o el simple afeccionat que ve, i diu la seva.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.