Imprevistos; per Joan Josep Cardona

La meua generació no guarda memòria d’una epidèmia semblant a l’actual “coronavirus”. Les nostres vivències recorden tos ferines, pigota borda, paps i grips passades a casa. No té referència de tancaments d’escoles, suspensió de festes i prevencions extremes. Tampoc d’una bateria de medicaments específics. Essent l’actual situació una excepció ens hem quedat amb una sensació estranya que no sabem si és un somni o és que no ens adaptem a la realitat. Però l’atordiment no deixa de preocupar-nos per l’inescrutable d’un pròxim futur on hi ha preguntes inquietants que afecten sectors diversos i sense saber quantificar el cost econòmic i el desgast psicològic dels humans. En eixa situació els majors evoquem les nostres antigues malalties i mantenim un bri esperançador en el sentit que les vam passar i la vida seguí amb totes les seves conseqüències bones o males.

Amb l’irremeiable suspensió de la festa de les falles a causa de l’actual epidèmia tots els actors intervinents senten una inevitable decepció. Treballs, il·lusions i l’esperança de reviscolar economies queden esvaïdes i posen a la societat en un estat de depressió. L’any 1887 Benissa i comarca es van veure envaïts per una epidèmia de pigota. El pic de la malaltia es va situar entre nadal i la fira de Sant Antoni. Considerant-se en la comarca la fira de Benissa un important mercat de productes no habituals al comerç local desconvocar-la significava un gran perjudici. Robes, eines de treball, paraments de cuina, compra de bestiar i la diversió afegida de parades de llepolies o la presència d’una companyia de teatre quedaven per complet aniquilades davant la por d’un contagi.

Una epidèmia de semblants característiques apareixeria en l’any 1902. El diari local “El Centinela” fou acusat per l’autoritat municipal de provocar un estat de pànic en anunciar indicis d’un focus epidèmic que venia també a coincidir amb la propera celebració de la fira. El resultat de la notícia incidí en la por dels firaires a participar en la fira i conta el mateix diari que un grup d’exaltats i el comerç local va demanar satisfaccions al capità Cabrera, propietari del diari. Era una notícia que evaporava tota la il·lusió dels benissers i pobles del costat. Però ignorem si estava ben fonamentada o devia obeir al record de la més greu epidèmia de l’any 1879 en la que l’ajuntament posà en pràctica una sèrie de mesures molt dràstiques. Ubicar guàrdies a la porta de les cases dels afectats per evitar que sortiren de casa, atendre econòmicament a les famílies més pobres o destinar un llavador públic exclusivament per a rentar les robes dels malalts foren unes mesures posades en pràctica amb radicalitat. I encara més dures foren les mesures del còlera de 1884 amb l’establiment d’un cordó sanitari a la punta del terme i llogar una casa a Benimarraig per a llatzeret i sense oblidar la presència d’un esquadró militar de cavalleria per a ser més expeditiu en les mesures.

Acostumada la nostra societat al control dels imprevistos i actuant amb eficàcia en la superació dels inconvenients una situació de quarantena ens incomoda. I si això es produeix casualment davant la imminència d’una festa tan singular com són les falles ens emplena de pessimisme. Mai es sap si aquest estat d’alarma té també la vesant positiva de donar-nos compte de la nostra fragilitat i de la poca capacitat de resistència front a les adversitats si aquestes prenen el mal costum de ser continuades en el temps, insistents i amb la incertesa de no tenir dominada la situació “post”. La por al desconegut i la percepció d’inseguretat són dues sensacions humanes que provoquen d’immediat l’alerta i la disposició a la defensa. I una de les primeres mesures que prenem és la de preveure els manteniments bàsics per resistir la contingència adversa. Proveir la despensa és el primer pensament que ens ve al cap. El passat dijous dins d’un supermercat important d’Ondara la megafonia emetia la veu del seu director general afermant que l’abastiment estava assegurat. Hui divendres als supermercats de Benissa i a una hora quasi sempre amb escassos compradors l’animació de públic era important. Alguns clients resguardaven les mans amb guants de làtex i els flascons d’alcohol havien desaparegut de la prestatgeria. Els ajuntaments han decretat la suspensió total d’espectacles i actes públics, les escoles es tanquen i les televisions han farcit l’espai de les notícies sobre el curs de la malaltia. En qüestió de dos dies hem entrat en un estat d’excepció que té com a finalitat controlar els pics d’infeccionats i normalitzar la teràpia hospitalària. De cop i volta projectes, viatges, reunions i vida social han quedat suspesos.

Certament vivim un estat d’excepció que ens està afectat profundament i quan passe, a més dels habituals recomptes de danys econòmics també serà convenient esbrinar si hem aprés quan val la llibertat, quan s’ha de tenir paciència en contra d’immediatesa, quina és la nostra fragilitat i saber tornar els ulls al patir dels nostres majors dins d’aquella asseveració llatina de “Nihil novum sub sole” (res de nou a sota el sol) que els ajudà a sortir de les més aspres adversitats.