Jaume Tro i Moragues, per Joan Josep Cardona

Aquí se’ns acaba de morir una persona volguda. Discreta. I a més bona. I intel·ligent. I damunt de tot jove, en plenitud de projectes. De savi discerniment i fill d’allò que l’Eclesiàstic diu que són promptes a escoltar i lents a respondre. O també no callant paraula en temps de necessitat, com també diu el llibre sant. I va ser, no podia ser d’altra manera , amb una ploma àgil, directa i lúcida. Que eren instants tèrbols i amb risc.

Així actuava, i cal honestament dir-ho, qui al segle fou conegut, sense més per Jaume Tro. Escriptor jove i de prompte retir. I tocador de trompa, instrument d’àngels. Venia tot rodat per una època precisada d’obrir finestres, escombrar mundícia i llevar pols i teranyines. Escriure als papers i a les parets i tocar músiques de pàtries ofegades, de drets que conquerir i de futurs que calia treballar. Així es feu des d’aquells papers ciclostilats d’un “Nap-i-col”, que amb el sots-títol de “papers grapats”, posaven solfa, i la lletra, que per això eren músics i poetes de camí ral, a notícies, comentaris i suggeriments atrevits en contraposició a l’oficialisme, el de bones formes, al tradicional de la “ramoneta”. Això calia fer-ho per una gent especialíssima i així es feu, com calia i com era obligació. Jaume estava allí.

Més la ploma de Jaume traspassà aquell necessari noviciat anàrquic i evolucionà amb encert, elegància i honestedat en un camí de compromís. Llengua nadiua, nació la del bressol, pensament el de les arrels. Sempre amb les idees clares, amb respecte. Practicava la justícia, i dia la veritat, tal com la pensava. També això està als llibres sants. Com hem dit, amb discreció i amb enteniment clar.

Jaume, per tant, fou fill, en primera instancia d’una època de construcció. D’aquella gent jove, i menys jove, que a les incipients societats democràtiques benisseres tan prompte aportaven material a peu d’obra com tiraven la llença recta de la plomada. L’obra ben feta, i, com dien els mestres antics “a fundamentis” . Jo així el vaig veure. I també com a company jovençà, tal com un “fra menor” que dien els sants fundadors. I allà que formava part de la més prometedora generació de músics de la Societat Lírica Musical , o dels primers dolçainers, o dels ecologistes radicals i profètics , dels escriptors més compromesos o dels aplecs dels del “Sí per la llengua”.

I un dia, tal com el salm 137 (tenim les lires penjades als salzes que hi ha a la ciutat) feu això: penjà la trompa, guardà la ploma i entrà en discreció. Tal com son avi, Jaume el Xalonero. Llaurà la fusta, creà vida en la borumballa i passà entre nosaltres eixe temps somrient, callat i guardant entre els que el vam conèixer una flaire perfumada. Que és aquella que naix, perdura i mai mor, com la fusta noble. Al cel que siga.