Joan, que no Valentí; per Joan Josep Cardona

El dia 14 de febrer de l’any 1944 nevava. Prop de les nou de la nit ma mare m’infantava. Aquell succés tenia lloc dins d’una casa del carrer Sant Josep. Algunes residències d’eixe espai tenen un pati interior on pot créixer una llimera. La meua la tenia i amb branques que queien sobre l’aula escolar on assajaven els músics de la banda. Eixe dia el director i els senyors professors preparaven el concert de la Puríssima. Diuen que mon pare, ple d’alegria, agafà la botella de conyac i trepitjant la neu entrà a l’acadèmia musical i convidà als músics. Quan els meus pares decidiren posar-me nom estava clar que forçosament havia de ser Joan. Era el que portaven els meus dos avis. Amb la lògica temença de que l’infantil Juanito, que segurament era com hauria de ser cridat, no seguís el normal procés del meu creixement per acabar amb el rotund Joan, per una part, i per l’altra que no fes fortuna de maduresa i es quedés per tota la vida amb el tendre Juanito, que és com encara als seus quasi noranta anys seguim estimant a mon tio, pensaren amb bon criteri mos pares afegir-me un segon patró. Valentí, que era el dia de l’onomàstica en què vaig nàixer li va semblar a mon pare un nom sòlid, no conegut al poble i que unit a Juan semblava com més exòtic. Ma mare s’oposà. Ella en justificava que Valentí li pareixia un nom agosarat i amb tendència a fer malifetes. Mon pare, bon llatinista, i de “interne neque”, com solen fer els il·lustrats en eixa llengua, pensà en l’arrel semàntica que diferia molt de la interpretació de ma mare i no volent pertorbar-li la convalescència res més digué. I com a Juan a seques deixaren escrit al registre civil la constància de la meua presència en aquest món.

Dies després, en la solemnitat del meu bateig, i en aquell instant en què les aigües baptismals, que pel fred regnant les havia prèviament escalfat el tio Pepe l’escolà, i a punt de que Don Francisco Martínez me les vessés al clatell pensà una cosa i parà el sagrament. Li pareixia al bon mossén que un futur fill predilecte del poble no tenia prou amb el Joan i aconsellà a mon pare posar-me de segon el del patriarca Sant Josep, nom de ma mare. Devia de seguir la cerimònia, però Don Francisco pensà que el sant apòstol Felip, nom de mon pare, també deuria entrar a l’afegit. Assentí el meu progenitor que també donà l’aprovat a que Don Francisco el completés amb el seu. I així amb quatre sants protectors vaig jo per aquesta vida terrenal amb una onomàstica tan llarga com acostumen a batejar als fills de l’alta noblesa.

La celebració de la meua onomàstica és Sant Joan, jornada on la taula s’emplena amb tota la família, però la corresponent als meus dies, el que comunament solem dir “cumpleaños”, és una celebració restringida al meu cercle familiar més íntim i que actualment l’afegim al de la meua filla Maria José que esdevé una setmana després del meu i així ho aprofitem i s’ho guanya l’economia. El 14 de febrer és coincident amb la commemoració d’un dia molt comercial que amb el nom de “Dia dels enamorats” dóna peu a l’encreuament d’obsequis entre les persones que volen mostrar-se, més que siga per un dia, el seu amor i fidelitat. Nosaltres, és clar, valorem l’obsequi simplement per recordar que anem fent-nos majors.

Que Sant Valentí carregue amb el patronatge i protecció dels enamorats cal deixar-ho al ram del comerç i a la indústria corresponent. Que investigue i ho raone. El “Flos sanctorum” del pare Rivadeneyra que és una delícia de lectura, parla del sant en allò de l’amor a Déu. Renuent a l’adoració a les deïtats paganes el cardaren a bastonades acabant aquells intransigents degollant-lo en ple carrer i en la famosa via Flaminia. Això és el que diu l’erudit jesuïta. Altra cosa és la llegenda, i això, està clar, no és científic.

Imagino si ma mare, dins d’una il·luminació del seu àngel de la guarda, no pensà en aquell instant de l’afegit del meu segon nom en la història de Sant Valentí, que lògicament no crec la sapigués. Es parà en allò de “valentet” i res més. Creuria també, i no sense raó, que nomenant-se mon pare Felipe, nom poc comú al poble, ja anava servit, i així fou. Durant anys els meus germans i jo hem estat coneguts pels “fills de Felipe” obviant-nos el nostre i personal. Però prosperant el nom de l’apòstol amb altres portadors posteriors no crearem àlies de santoral com els honrats Cecilies, Berlandines, Marianos, Bartolos, Mateves o Cristines i altres tants que poblen el nostre paisatge humà i benisser que superen amb força i orgull de nissaga el seu cognom oficial. I ara ja comprenc perquè el meu fill tan sols utilitza Joan dels dos que té. És fàcil de pronunciar evitant-se les observacions que jo he hagut de fer en normalitzar el meu Juan José pel Joan Josep. No saben vostès el que jo tinc passat en veure pronunciar el meu nom valencianitzat quan els meus companys de professió de parla castellana l’empraven per cridar-me. Allò sí que era parlar en xinés i no en el “hábleme en cristiano”.