Josep Ivars Ivars. Cent anys; per Joan Josep Cardona

Ara fa cent anys naixia a Benissa Josep Ivars Ivars. Si no vaig errat, la casa pairal estava situada al carrer Sant Francesc. En aquell temps era un indret íntim, a poca distància del centre urbà, de cases d’una sola planta, amb una cambra recollida d’on penjaven del sostre penjolls de tomaques posades a assecar. Un petit corralet on s’allotjava la burra, una que altra gallina i una gran gàbia amb conills pacífics i silenciosos. Era l’any 1918. Any de la grip, aquella que s’emportà al fossar a trenta-sis veïns benissers, homes i dones en la flor de la vida. Cresqué Pepet, tal com diuen que ho feu Jesucrist. En edat i en saviesa. L’edat per naturalitat humana. La saviesa per ser llest d’intel·lecte, despert d’esperit i curiós per caràcter. I així va anar fent camí. Tocant el clarinet a la banda de música, aprenent l’art de la talla al taller dels Ivars, estudiant dibuix i pintura i llegint tot allò que fos bo i que fos donat trobar a les pobres prestatgeries de llibres del poble. Feu la guerra, es casà, visqué a Madrid, no li fou agradable aquella pau de mort i emigrà. Elegí Argentina.

Diuen que en l’amarga experiència de l’exiliat perviu irremeiablement el sentit de la provisionalitat. La represa de la vida en un medi estrany la descriu l’escriptor Pere Calders com “la corda fluixa amb la ploma als dits”. “L’ombra de l’atzavara”, escrita per Calders en la diàspora mexicana, manté un paral·lelisme amb l’experiència argentina viscuda pel nostre paisà Josep Ivars Ivars. Mai es deixa definitivament la pàtria nativa i mai acaba de consolidar-se l’arrelament amb la terra d’acollida. L’espai vital es recorre com per damunt d’un pont. A un cap el poble amb les amistats de jovenesa, el carrincló ambient de casino, els franciscans, l’anar fent amb una videta arreglada. En l’altre la contínua sensació d’interinitat amb convicció que l’adaptació al medi sempre serà dificultosa i on la ploma als dits es converteix, en aquest cas, “amb el pinzell pintant” com una forma de resistir l’enyorament.

I així la pàtria roman en el record. Llunyana i amb la foto fixa parada en l’instant de la partida. I Pepe, com molts, torna a tenir la recança del poble i torna. Quan l’emigrant retorna a la terra natal la foto esgrogueïda es difumina a l’instant i la realitat apareix davant dels seus ulls amb els canvis inevitables. La sotsobra d’una nova inadaptació obliga a un forçat redescobriment. El retrobament de Pepe Ivars amb la seva Benissa dels anys vuitanta del segle passat li origina sentiments controvertits. L’evolució ha estat notable i la seva possible contribució a fer camí amb la seva societat natural està compromesa.

Vivia Benissa en un estat d’exaltada efervescència a tots els nivells. Era eixa situació que episòdicament sol viure el nostre poble quan l’economia progressa. Són instants eufòrics on el deler per viure l’hora del món provoca urgències i és l’instant on la improvisació es presenta indefectiblement. Cap estadi local escapa a eixa lògica aspiració. I el món de la cultura, històricament tan poc rellevant, apareix en la funció amb evidents signes de momificació i amb el manual una mica arnat. I entre la interessada mà esquerra d’una banda, la badoqueria de sempre i de l’altra l’enlluernament col·lectiu, amb l’inefable culte a la personalitat de moda fa que l’aparença de dies de vi i roses se’ns presente com una descoberta de modesta modernitat.

Quan eixes fascinacions arravatades provoquen un estat de conformada cloroformització cal que algú sacsege la bassa d’oli de la intel·lectualitat orgànica de torn, la rebaixe del núvol i pose per clar i per net la prosa diàfana de la realitat. La “madona consentida” amb què Pepe Ivars definia aquella situació procedia d’una fenomenal bufa de pato on la societat influent del moment vivia encantada de conéixer-se. I crec que la sornegueria, el punt aspre i provocador que Pepe emprava en el seu tracte social no era fruit d’un sincer desengany provocat per la seva desubicació. Crec, per contra, que era una noble i comprensible revulsió procedent del qui ha admirat en la distància el seu bressol de naixement i en tornar se sent defraudat per la mediocritat i manca d’ambició general. Era aquell natural sentiment benisser on la indiferència provoca la més estèril vacuïtat i ens aboca a la pobresa de tot ordre.

Així, conviure amb Pepe Ivars no era gens fàcil. Abrupte de conversació, amb retranca, burleta i un punt desencisat. Però quan l’agitació donava pas a rebalsos de calma la seva conversa era dolça, tendra, culta i fins i tot espiritual i molt franciscana. Transcendia eixa amabilitat de forma ascendent cap al final dels seus dies on l’ardor de vida va minvant i convida, com diu Sant Joan de la Creu a “examinar-se en l’amor”. I en eixa ascesi finí l’existir de Pepe deixant un bagatge de bon treball, amor per la pàtria nadiua i un persistent aroma d’artista reconegut pels qui el sabérem tractar i comprendre.

Ara, al cap de cent anys del seu naixement la seva família ha volgut fer-nos partíceps d’un record. Hem viscut unes jornades ordides des del si familiar amb amor, sensibilitat, cultura i la generositat d’oferir-nos gratuïtament la seva obra més representativa en forma de dipòsit que es demana s’ubique en una sala de l’Espai Cultural Cases del Batle. Si les perpètues fixacions de fílies i fòbies i les interessades herències de culte tan poc exigent com alhora mediocres i grises es quedaren a una part, seria possible acceptar amb molt bon criteri i generositat l’oferta dels fills de Pepe Ivars. D’eixa forma tindria sentit que, almenys més que fos en una única sala es justificaria el nom i l’obra a qui està dedicada. No sé si m’entenen. He estat prou clar. I és que de vegades, com ha estat aquest cas, estem davant d’un homenatge on en lloc de donar les gràcies col·lectives sembla que siga l’homenatjat qui les ha de donar. Som així de curts de vista i un molt primmirats.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.