La bona gent d’una missa; per Joan Josep Cardona

Era per les vespres de Sant Antoni. Ma mare, Pepa Teresa del Molí deixava aquest món terrenal. Percebé a temps la fi dels seus dies i decidí preparar-se a ben morir entrant en la germandat del Tercer Ordre de Sant Francesc. Ignore si va traure alguna cosa en concret de les jornades de formació que impartirien els pares Arbona i Baselga. Sia com sia ja portava endinsada des de sempre la coneguda oració de Sant Francesc. Tant és així que a la seva làpida sepulcral els meus germans i jo decidirem que figures un paràgraf d’eixa oració. Aquella que diu “Feu-me Senyor instrument de la vostra pau, on hi hagi odi pose jo amor, on desesperació esperança i on tristesa, alegria”. Crec que eixe era el caràcter definitori de ma mare. Així és encara recordada per molta gent. Un do natural, el de l’alegria, que oferí a tothom a mans obertes.

Mai podent-la oblidar, i seguint el lloc de culte que tant amava, com de fet és l’església franciscana de Benissa, tenim a casa el costum de recordar la data de la seva mort aplicant-li com així se sol dir, una missa a la seva memòria. Així ho férem el dissabte passat. Les persones que habitualment assistim a les celebracions de l’estimat convent franciscà de Benissa ja som prou majors. Conformem un cos madur de prec i oració. En castellà, és clar. Quin remei. En el moment de donar-nos la pau ho manifestem vehementment amb un ampli somrís i una forta encaixada de mans. Acabada la celebració molts ens quedem a la placeta exterior. Fem el que se sol dir “parròquia”. Parlem de les nostres coses i preguntem pels absents. I fins el proper dissabte o diumenge.

És, com es pot veure, una composició humana major, tradicional, que funciona en la base d’una formació religiosa antiga, rutinària però que testimonia correctament el sentit de la solidaritat. Dona almoines extraordinàries quan així és demanant, sosté el culte i estima els franciscans. Mai els faltaran familiars obsequis en forma d’una botella d’oli casolà, una cistella de raïm a l’estiu i, en tot temps el que els faci falta. L’aroma espiritual i fraternal de la comunitat de creients et dóna serenitat i res com el ritme calmat d’un rosari per fer el paper d’un assossegat exercici d’interiorització. Per tant és una fraternitat que s’ajuda mútuament, que sol practicar la visita als malalts i que, en definitiva s’ha fet carn de l’espiritualitat franciscana. I poca cosa més es pot demanar d’un col·lectiu de persones molt majors que donen testimoniatge de la seva fe practicant simplement el gest de reunir-se en una missa, mirar-se amb cordialitat i fer-se companyia. Quan una d’elles falta, per malaltia o per mort és inevitable no sentir-se commoguts i sofrir la seva absència.

En aquest dissabte, vespra del 2n. Diumenge ordinari de l’any litúrgic, eixa assemblea escoltava la lectura evangèlica corresponent a l’evangeli de Sant Joan evangelista (1,29-34). El relat parla del baptisme de Jesús per part del seu cosí, Sant Joan Baptista. Davant l’expectació de molts que no tenien clar si l’autèntic profeta era Sant Joan o Jesús relata l’evangelista que Sant Joan ho diu ben clar: “He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posà damunt d’ell”. La possible resposta de Jesús seria aquella que diu “observeu els signes messiànics que faig”. És cosa que aquesta bona gent ha seguit durant anys i anys com a veritats fermes, si voleu rutinàries, però per a elles eternes i que l’han feta servir per a la seva simplicitat i harmònica visió de la vida.

Una de les parts de la missa, la darrera de totes, i abans de la benedicció final a vegades queda breument aturada per donar algun avís. Excepcionalment es confia a algunes persones l’emissió d’un comunicat. Aquest dissabte es permeté això. Dues persones joves, del denominat “Camino Neocatecumenal”, popularment conegut per “Quicos” pujaren a l’ambó per dirigir un missatge. Proselitisme. La gent del meu voltant havia assaborit correctament una ben explicada homilia. No crec que els fes falta altra cosa més que rebre la benedicció i plens d’ella seguir fent pau i bé com a parroquians d’un convent franciscà. Això han fet anys i anys sense cap ajuda aliena. I han vist al llarg de la seva vida una parròquia, que, com la mateixa església, ha prodigat aparicions de tants moviments apostòlics, de tanta il·luminació, tan transcendents, trencadors i amb aquell punt de tocar el cel amb els dits que bé valdria ara tornar a escoltar un exordi de sermó de dia de la Puríssima que comencés amb allò de “Nihil novum sub sole”. Fidel jo amb el missatge de l’evangeli del dia en vaig veure prou amb la figura de l’Esperit Sant que corona l’altar major de l’església del convent. No precisava altra paraula. I sense necessitat d’intermediaris no vaig esperar la recepció de la benedicció fent coincidir deliberadament la meua sortida del temple en el bell punt que aquells joves pujaven a l’ambó. Inexplicablement, al sortir jo a la plaça del convent, i en nit tan freda, estava plena. Era el somrís i l’alegria de ma mare parlant amb la venerable imatge de Fra Humilde, en pedra picada. Un començava la pregària de Sant Francesc, i l’altra feia com un eco de paraules simples, antigues i eternament sabudes. De pau i de bé. I res més que això. Ara i sempre.