La Catedral de La Marina; per Joan Borja i Sanz

La Puríssima Xiqueta

L’advocació local per la Puríssima Xiqueta és, a Benissa, un d’aquells fenòmens intensos i singulars que transcendeixen l’àmbit estricte de la fe, i s’estenen inopinadament fins a l’àmbit inaprehensible de l’afectivitat popular més generalitzada. Tant és així que el poble de Benissa, en honor a la Puríssima Xiqueta, va fer construir l’any 1902 un nou, gran i sumptuós temple que, inaugurat l’any 1929, acabaria substituint la vella església fortalesa de Sant Pere Apòstol. Es tracta d’una església de dimensions excepcionals en relació amb la demografia del municipi: dos campanars, un cimbori, 28 metres d’alçària, 74 metres de llargària, 25 metres d’amplària, fonaments amb 18 metres de profunditat… L’edifici, no hi ha dubte, és una obra extraordinària, gegantina, monumental: tant que, a pesar de ser oficialment una simple església parroquial, és popularment conegut com la Catedral de la Marina.

Dos pelegrins i una imatge

Segons la tradició, allà per l’any 1624 van arribar a la casa del notari Joan Vives dos pobres pelegrins que buscaven allotjament. Gràcies a l’hospitalitat dels Vives, aquells viatgers van trobar un lloc on poder passar la nit, amb sostre, menjar, foc i escalfor. En agraïment, els visitants van regalar als Vives una imatge de la Puríssima, de reduïdes dimensions (per això l’apel·latiu Xiqueta). I tot seguit van desaparéixer misteriosament, com si de dos àngels es tractara.

El prodigi del bagul

La dona de Joan Vives va guardar aquell llenç „a penes 37 x 25 cm„ al fons d’un bagul. Però al sendemà, inexplicablement, la imatge va aparéixer al damunt. El prodigi es va repetir diverses vegades. Tantes voltes guardaven la imatge de la Puríssima Xiqueta al fons del bagul, tantes voltes s’apareixia el llenç a la part de dalt. Fins i tot quan Joan Vives i la dona van decidir rodar-li la clau al cofre, amb el llenç dins! Per això el rector del poble va decidir instal·lar aquella singular imatge en una de les capelles de la vella església de Sant Pere.

Propietats miraculoses

Passat el temps, un nou rector va decidir portar aquell quadret de la Puríssima Xiqueta en les seues visites als malalts. I el resultat va ser un seguit de prodigis i de curacions inexplicables. Quan, en temps de sequera, la imatge presidia les rogatives, de seguida es posava a ploure. I si la pluja resultava excessiva, la imatge també es demostrava eficient per a parar-la. La successió de miracles va fer que l’any 1684 el poble declarara oficialment la Puríssima Xiqueta patrona de Benissa al costat de sant Pere.

Casa de Joan Vives

Al número 24 del carrer de la Puríssima, que és on se situaria l’antiga casa del notari Joan Vives, uns taulells ceràmics en recorden la tradició amb la reproducció de la imatge de la Puríssima Xiqueta, a la part superior; i uns versets en honor a la patrona a la part inferior: «En esta casa habitó / Juan Vives, antiguamente / y en ella, constantemente, / a los pobres hospedó. / A dos peregrinos dio / acogida, su buen celo / y en premio a su desvelo / y de gratitud por seña / la Purísima Pequeña / le dieron cual don del cielo. // Desde que nuestros mayores / la aclamaron por Patrona / no hay en la villa persona / que no logre sus favores. / Aun en época de horrores / sobre ti ¡oh, Benissa! tienes / siempre fijos y perennes / sus cuidados maternales, / ya librándote de males, / ya colmándote de bienes.»

Teo Crespo Mas

Precisament sobre la llegenda de l’arribada de la Puríssima Xiqueta a Benissa, i sobre les circumstàncies de la construcció de la Catedral de la Marina, es va publicar, ara fa poc més d’un any, un llibre absolutament imprescindible: La Catedral de la Marina. Tensions polítiques, religioses i urbanes en els orígens del nou temple parroquial de Benissa (1898-1902), de Teo Crespo. I és amb el mateix Teo que hem volgut citar-nos aquesta setmana a la porta de la Catedral de la Marina.

-Ei, crac! Gràcies per vindre. Com estàs? -el saludem, mentre ens abracem afectuosament.

-Anem anant… -contesta ell, amb el seu mig somriure tímid, de bona persona integral.

-Vols que fem un café al carrer Puríssima? A la terrasseta de l’Esplai, per exemple?

-Sí. Va -accepta Teo, encongint els muscles, sense deixar d’oferir el personal somriure bondadós.

Els Cabrera

-Parlem dels Cabrera -proposem, una volta entaulats, amb sengles cafés al davant-. Ara fa 125 anys exactes que Joan Baptista Cabrera i Ivars, el bisbe Cabrera, va tornar a Benissa, a primeries de febrer de 1895. Allò va ser una escama de poble, no?

-Ja ho crec! Imagineu la reacció dels conservadorisme catòlic! Un bisbe protestant, a la Benissa de l’època… Uf! Els periòdics catòlics el van linxar. Publicaven perles com aquesta: «Al pasar por las calles todos le iban señalando, y decían: ¡Ese, ese, ese es el renegado! El infeliz no tuvo entonces más remedio que levantar tiendas y salir de su pueblo, marchando en busca de la cabra y de los cabritos.»

-Joan Baptista Cabrera era el bisbe, no? I el capità que es va fer construir la Torre, Francesc d’Assís Cabrera, era el seu germà, veritat?

-Exacte. El capità Cabrera era un liberal de pedra picada, que no va dubtar a desafiar el caciquisme dels Torres Orduña. A penes tres anys després de l’escàndol del germà, va vindre de Cuba i es va fer construir la Torre, que era un edifici d’estil colonial, absolutament espectacular, que sobreeixia per damunt de tot Benissa. Ja fa cinquanta o seixanta anys que la van tombar, però encara ara es diu la Torre, la zona del poble on estava l’edifici. I hi ha allí un hostal que es diu Hostal la Torre. I el carrer, que es diu carrer del Capità Cabrera.

La Torre i la nova església

-I tu en el llibre planteges la hipòtesi que la construcció de l’església, tan gran i efectista, és per reacció a la construcció de la Torre del Capità Cabrera, que era percebuda com un símbol del liberalisme.

-En aquell moment… Passa que el poble fa temps que necessita una església nova, perquè l’església vella està feta pols. Però no deixa de ser curiós que siga precisament el 1902, quan la Torre del Capità Cabrera comença a ser visible i domina, des de dalt, el paisatge urbà de Benissa, quan es manprén la construcció de la Catedral. Per què és en aquell moment precís, quan es fa l’església? No ho sé… Però jo en el llibre explique que Francesc d’Assís Cabrera era el líder dels liberals locals, i que als catòlics conservadors els pegava tort que la Torre dels Cabrera ostentara el domini simbòlic de la localitat. Fins i tot va arribar a córrer el rumor que el nou edifici del capità Cabrera era una capella protestant! Sí. Crec que sí: la construcció de l’església nova, en honor a la Puríssima Xiqueta, ben podria entendre’s com una resposta al suposat desafiament de la Torre del Capità Cabrera.

-I això explicaria també la necessitat de fer-la tan gran i fastuosa, la nova església, no?

-Clar… L’any 1902 Benissa a penes no tenia indústria, i disposava d’una economia essencialment agrària, amb poc més de cinc mil habitants, majoritàriament jornalers. Què justificava, la construcció d’una església tan gran, d’estil neogòtic? No ho sé… Però mireu: la primera catedral protestant que el bisbe Cabrera va consagrar a Madrid també era neogòtica. Casualitat?

Els Torres i la Puríssima Xiqueta

-D’altra banda, la vinculació de la Puríssima Xiqueta amb la família dels Torres sembla que també va poder tindre un pes important a l’hora d’erigir el nou temple i consagrar-lo a la patrona, no?

-Vegem… Una cosa és evident, i és que es produeix un canvi d’advocacions, des de Sant Pere (patró del poble i titular de l’església vella, originària del segle XIII) fins a la Puríssima Xiqueta. Auspiciat per qui? Pels quatre germans Torres, probablement! Perquè els Torres arriben a Benissa des de Murla. I sabeu amb qui es casa el primer Torres que ve ací, un tal Lluís Joan Torres? Amb Beatriu Joan Vives, filla del notari Joan Vives! És a dir: que la Puríssima Xiqueta -la tradició de la Puríssima Xiqueta vinculada al notari Joan Vives- és un referent, un signe, un emblema de la distinció i la legitimitat dels Torres a Benissa. I per això, clar, els Torres són els grans promotors de l’advocació de la Puríssima: de la conservació, la promoció i l’alimentació de la llegenda. I de la construcció de l’església.

La «Purissimae Parvulae» en un document de 1737

-Però tornem a la gènesi del motiu llegendari, Teo. Tu en el llibre reprodueixes i tradueixes un text del franciscà Pedro Polo, sobre la Puríssima Xiqueta de Benissa, publicat en llatí l’any 1737. Ostres! Té el mèrit de ser un testimoni documental 142 anys més antic que el que hi havia, que era el d’Agustí Furió, de l’any 1879, a partir de la tradició oral… Com va ser trobar-lo? Quina sensació hi vas tindre?

-Uf! Va ser massa! Estava catalogant uns textos digitalitzats de la Biblioteca Històrica de la Complutense de Madrid, quan m’ho vaig trobar. Hi llig: «Purissimae Parvulae Villae de Benissa. Historia.» Tu compta! Em vaig quedar de pasta de moniato! I la barra -diu Teo, assenyalant amb la mà les mandíbules- em va fer: «Cloc! Cloc!»

-Aquest text de Pedro Polo no acaba de coincidir del tot amb la tradició oral que Furió recull el 1879, no?

-Efectivament: és molt curiós. Perquè en la versió de Polo, de 1737, els pelegrins diuen que porten la imatge del saqueig de Roma. I, d’altra banda, no es diu res del prodigi del bagul i l’aparició a la part de dalt. Fa l’efecte que, d’alguna manera, amb els anys es va anar incorporant aquest motiu del cofre, a partir de la tradició llegendària de la Santa Faç d’Alacant, que és anterior, i que coincideix amb la benissenca en aquest detall de l’aparició del llenç a la part superior del bagul.

-I això del saqueig de Roma? Tu mateix expliques en el llibre que el saqueig de Roma és de 1527, i que la imatge, atribuïda a Nicolau Borràs, és segurament posterior.

Enllà de les pedres

-Aquest, sens dubte, seria el primer dels miracles de la Puríssima Xiqueta -valora Teo, amb un somriure divertit-: estar documentada ja abans d’existir!

-Què vols dir?

-Vull dir que, en una devoció tan antiga, complexa i intensament viscuda com la de la Puríssima Xiqueta a Benissa, la realitat i la llegenda no sempre són fàcilment destriables. I que, al capdavall, potser només importa que ens parlen sobre la història, i sobre les persones, i sobre les vicissituds, i sobre les tensions, i els interessos, i els conflictes. Ens parlen de la vida d’un poble a través del temps. És com la Catedral de la Marina. Te la mires i has de saber que no està allí només perquè sí. No són només quatre pedres: és un monument que té un significat. I una història brutal! I una llegenda espectacular! Que és que, si pares a pensar-ho, t’adones que ací a Benissa tens en miniatura els mateixos processos històrics que estan passant, a gran escala, en el conjunt de l’Estat. I tant el patrimoni físic (que és l’església), com l’immaterial (que és la tradició de la Puríssima Xiqueta) resulta que són en bona mesura el resultat d’una convulsió social determinant: la que es produeix en del pas del món antic al món de la modernitat.

Més que una església

Escurades les tasses dels cafés, declarem conclosa la conversa i tornem amb Teo a l’església de la Puríssima Xiqueta i Sant Pere Apòstol de Benissa. És oberta. Hi entrem. La vastitud de l’espai contrasta amb les reduïdes dimensions de la imatge de la Puríssima Xiqueta que presideix l’altar. «No són només quatre pedres!», recordem que vindicava l’amic.

-Tens raó, Teo: és una església que és més que una església -admetem en veu alta.

I amb una llum de picardia als ulls, Teo fa que el seu mig somriure tímid, de bona persona integral, adquirisca una certa intenció quan diu:

-Més que una església, sí. Una catedral, en realitat: la Catedral de la Marina.