La destrucció del sistema nacional de Salut, per Vicent Ibañez

Vaig a la meua farmàcia amb les receptes que m’han imprès al meu Centre de Salut.

En la porta un cartell: “TANCADA PER L’IMPAGAMENT DE LA GENERALITAT”

La meua fulla de tractaments vigent, com a malalt crònic, estableix el cost de cadascun dels productes i en cada recepta l’aportació que he de realitzar. M’informen que el meu tractament té un cost de 3.891 euros, dels quals no m’expliquen quant pague jo. I per quin període : un mes, sis mesos?, un any?. No sé, no diu res.

Mire els tiquets que he pagat aquest últim mes i la suma dels medicaments amb dret a recepta i els sense dret ascendeixen a 140 euros. Fins l’arribada del “copago”, com a pensionista, estava exempt de pagament.

Ja en el meu article “La factura farmacèutica”, vaig deixar clara com era la meua opinió.

Perdó, un aclariment:

El centre de salut ja no és meu, dels valencians, ara és de Marina Salut.

Sí, ara és d’una societat d’assegurances privades alemanya amb nom de fabricant de furgonetes DKV, en UTE amb Ribera Salut, que és una societat constituïda en un 50% per (la saquejada) Caixa d’Estalvis del Mediterrani i en un altre 50% per (l’arruïnada) Bancaixa.

D’aqueix aclariment extrac que:

La DKV, (espere que no construïsca també furgonetes), té com a negoci vendre assegurances privades. Puc lògicament pensar que treballara per a augmentar la seua cartera, a força de descontentaments amb la sanitat pública.

Sobre Cam i Bancaixa, sobre aquestes dues millor calle. El govern valencià i les diputacions, millor dit, els representants públics en aqueixes institucions, van arruïnar dues institucions financeres, a força de capritxos ruïnosos.

Torne sense les medicines, vaig a veure en el meu ordinador, substitutiu provisional de les pastilles, i veig en el meu correu que m’envien un vídeo.

 [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=xaX1qmoGX_U[/youtube]

El visione. I m’indigne. El govern català, un altre que tal.

Us convide a veure el que ha decidit Carmen, de Barcelona, pensionista que ha superat tres tractaments de càncer i que porta 5 anys en tractament per Parkinson, protesta amb una vaga de medicaments en favor d’una sanitat pública, universal i de qualitat i en contra de les retallades sanitàries i els diversos copagaments en les medicines.

Per als que depenem d’unes pastilles perquè la malaltia que patim no progresse fatalment i poder portar una vida acceptablement estable, aquestes notícies, aquesta deriva ens intranquil·litza.

A mi personalment m’indigna. Em recorda els pares de la pàtria asseguts en les poltrones del Congrés, becant, llegint el periòdic, xatejant, llambregant contactes, en fi, una productivitat extraordinària. En la tribuna, algun diputat llegint o discursejant sobre una llei o norma. Un paripé. Cadascuna de les, aparentment, atentes senyories, sap quina resposta li va a donar al plom del xerraire.

Tindrà tota la raó del món, el xarraire, però les ordres es donen des de la direcció del grup parlamentari. Votar NO, votar SI. Tot un batalló de representants públics, acceptant una ordre. Criteri propi, cap.

A la Comunitat Valenciana, trist i màxim exponent de l’espectacle de l’Espanya de les autonomies. Bufonades i melindres. Enganys i saquejos. Cara de ciment i d’acer. Regodeig i burla. Desenganxe i endeuament.

Cada dia milers de valencians, milers de catalans, milions d’espanyols, són tractats i medicats mitjançant una organització de salut pública. Aquesta, cada vegada més deteriorada, deixa tots aqueixos malalts en la corda fluixa, en la incertesa del demà.

Tot sembla que ens dirigeix a “si pot pague’s un bon segur i si no mora’s de fàstic”.

El trist de tot és que els que no precisen de tractaments i pastilles, no veuen que el seu avenir, la seua quasi segura necessitat del sistema públic de salut es deteriora, i en el seu moment rebran el sopapo de confirmació. I despertaran a una realitat de la qual no hi haurà tornada enrere.

I els qui legislen, dormiten i a voltes patalejen, tindran les seues pensions vitalícies i les seues assegurances privades. I fins i tot, pot ser, que pertanguen al seu staff directiu.

Per açò, el 14-N, també per la Sanitat.

* Escrit per Vicent Ibañez