La falda que arrossega; per Joan Josep Cardona

Enguany tenim festera infantil. Quan eixe alegre esdeveniment entra a casa la implicació de tota la família és total. Es viu un any formant part del col·lectiu local més potent i més integrador. Hem venut loteria, comprades les entrades al teatre i fent-nos càrrec dels mil detalls d’un programa d’activitats dens i variat. En entrar el curs fester en la recta final s’acceleren les coses alhora que es multipliquen els treballs domèstics. S’ha de posar la casa en situació de revista. En una setmana han de passar per ella els veïns i les amistats per veure el vestit de la festera. Qui ha viscut molts anys el fet fester coneix que sempre ha estat així i que els quinze dies previs a la Puríssima conformen una frenètica activitat social i familiar que es porta molt a gust i amb plenitud d’alegria.

El moment de vestir a la nostra festereta per al primer acte festiu es converteix en un ritual. Als seus pocs anys el cos humà està en ple procés de creixement. Així les coses d’ençà la darrera prova que la modista li feu al vestit fins a hores d’ara la nostra Carla ha fet una estirada. Forma part del vestit de benissera el postís inapropiat del cancan que ara observem resulta ser lleugerament més llarg que la falda. Enorme problema que s’ha de resoldre sense possibilitats de l’ajuda de la modista. Com que eixa roda o “pollera” la composen filferros i unes grans tires de tul sol tenir un pes considerable. La llei de la gravetat no s’equivoca i l’abaixa quasi a ran de terra. La cosa no tindria més complicació si sobre ella no anaren les sinagües i sobre elles l’enorme pes de la rica falda. Equilibrar tot el conjunt perquè no arrossegui per terra i que a la vegada es puguin veure les sabatetes folrades de tela sense que sobrealce el cancan és d’una terrible complicació. La situació és anguniosa i al remat la inventiva de les dones de casa soluciona feliçment el problema.

Ignorant nosaltres en la nostra llunyana joventut de festers com havien d’anar vestides la reina i dames d’aquells romàntics jocs florals que celebraven vespres de la Puríssima vam demanar consell. En aquells dies la vara alta del regiment de les festeres la portava Donya Rosarito Moreno Baidal. Ningú discutia el seu criteri en qualsevol quefer relacionat amb el paper de la dona en la festa major. Impensable contravenir el seu judici. El seu coneixement es fonamentava en les solidesa de la tradició, de la preparació intel·lectual i del sentit comú. Quan els de la comissió elegida vam anar a visitar-la en sa historiada casa del carrer de la Puríssima ens rebé al saló d’estar asseguda en un balancí. Havia preparat l’entrevista vestint-se amb elegància, maquillant-se discretament i desprenent la seva figura olor a colònia de lavanda i pólvores de talc. La saludarem respectuosament. Ens correspongué i ens convidà a una copeta d’anís. Entrarem en matèria del cas que ens preocupava i esperarem anhelosos el seu veredicte. Digué la seva i al final ens mostrà la còpia del reglament que els festers de l’any 1888 lliuraren a son tio mossèn Francisco Baidal, aleshores vicari primer de la parròquia.

Quan els benissers fem les coses en col·lectivitat ens posem seriosos i fem un reglament. Cal reconèixer que en això som molt primmirats. Aquelles persones que van ordir la festa de l’any 1888 es posaren a redactar el document deixant-se aconsellar per les seves dones. Les dames d’aquella època solien vestir d’ordinari i de festa uns vestits llargs que els aplegaven fins els turmells. Si pensem que la indumentària per als dies grossos exigia riques teles i que l’economia anava d’aquella forma just es pensar que se l’estimaven molt. Com no es podia concebre una festa de la Puríssima sense enramar generosament el pis dels carrers amb branques de baladre, murta i altres plantes d’olor al desfilar les senyores per damunt de tal catifa forçosament s’enganxaven les branques a la part baixa del vestit originant desperfectes amb en conseqüent disgust de les majorales. El reglament s’ocupà de tal imponderable i deixà manat que els branquillons de l’enramada no podien superar el pam de llargada.

Com que la nostra festa no s’entén sense el fort component de la tradició i l’equànime equilibri amb la modernitat crec jo que el problema de la vestimenta de la meua estimada neta menuda s’hauria resolt seguint el criteri del vestit tradicional de l’antiga benissera. Pensant que aquelles antigues benisseres de cintura cap als peus portaven els amples camalets, part de la llarga camisa, la xambra, les sinagües, el faldellí i finalment la falda i en la parta baixa el guardapeu ja es pot considerar que a més del seu respectable pes atorgava un generós “vuelo” per lluir aquelles riques teles de la falda sense l’auxili de l’artificial i modern cancan.

Per allà l’any 1960 les festeres decidiren continuar amb el tradicional i luxós vestit negre de senyora de primers de segle XX i alhora abandonaren en l’ofrena el vestit normal de mudar els diumenges. Modificaren la tradició llogant vestimenta de falleres valencianes i després d’alacantines. I s’ha de dir que en els dos casos mai empraren el cancan. Caiguda natural, i prou. El posterior i poc afortunat invent d’imposar un vestit pobre i de mal gust donà pas a reviscolar els vestits de les iaies. Seguint les pautes del procés acabarem amb l’ampla pollera i el sobrepès que tant de maldecap està donant a les amables mares i que tanta fatiga ocasiona a les pobretes festeres. És l’evolució d’un costum més apropat a la imitació i que s’allunya de la fidelitat històrica i benissera. Però és el que hi ha. Així que vistes les coses des de el més considerat respecte no hi ha res a dir i deixar la cosa en la simplicitat de l’emulació amb la seva enorme càrrega de pes que, evidentment no és el pes de la tradició. En tot cas pertany al concepte físic de la gravetat de l’atracció d’un cos cap al centre de la terra. I contra això ni el propi Newton podria resoldre el problema.

• Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.