La Festivitat de les Ànimes; per Joan Josep Cardona

Els nostres majors concebien la seva existència com un camí on les etapes de la vida estaven plenament identificades amb les corresponents obligacions i deures. L’estratificació dels cicles vitals marcats i definits en la seva consideració social. En eixe sentit al marge dels assentaments dels difunts dins dels llibres parroquials es posava la distinció entre “albat”, “mig cos” i “cos”. Els primers eren infants que tan sols havien rebut el sagrament del baptisme, els segons el de la comunió, però no encara el de la confirmació (els adolescents) quedant la resta de la classificació per als adults i en edat de treballar fins a la mort. En altres llibres, com el de matrícula parroquial, que eren els parroquians subjectes a contribuir econòmicament al culte i a les reparacions el temple, es definien com “ànimes de confessió”. És a dir els majors d’edat, incloent-hi també els infants i joves, però aquests sense obligacions econòmiques.

Concebuda la vida com un camí per guanyar-se el cel, el pecat es contemplava com una falta que si bé es perdonava en la confessió s’havia de redimir després amb obres de caritat i el propòsit d’esmena de no caure en posteriors faltes. En certa forma es podria dir que s’havien de fer mèrits suficients com per a entrar a la Glòria sense haver de passar per les penes de redempció del purgatori. Res més significatiu que observar les antigues iconografies medievals de la imatge de Sant Miquel. Moltes taules antigues, com una magnífica de la catedral de Sogorb representen el sant amb una balança a les mans. A un plat es veu una figura humana nueta i a l’altra les bones obres fetes en vida. La nostra antiga església de Sant Pere no comptava amb cap imatge del sant, però sí que tenia dos manifestacions de les ànimes. Una a la capella de l’Ecce Homo i l’altra al peu de l’església just damunt de la pila baptismal. I junt amb això al llibre de comptes hi havia una almoina que amb el nom de “Plato de ánimas” servia per a pagar l’estipendi al prevere que oficiava misses de difunts sense família.

A la festa de les Ànimes la precedia la de Tots Sants que marcava als nostres avis el fi de la recollida de les collites. La tornada a la casa del poble i, per a tots l’inici anticipat del nou any. Era així en poder-se observar en molta documentació mercantil del nostre poble que en eixa festa s’havien de pagar el senyal de la compra del bestiar de càrrega, o el primer terme de l’adquisició d’un bancal. Sembrar, cobrar i pagar deutes, establir contractes i fer tota mena de previsions s’ordia pensant en la fragilitat de la vida humana i on s’havien de deixar tots els caps lligats i res millor que senyalar la festa de Tots Sants pe fer més ferma eixa convicció.

En estar unides la festivitat de Tots Sants amb la de les Ànimes la percepció de la mort estava ben viva i present. En la primera jornada la visita al cementeri. El rés en família de tres rosaris, el recolliment i el lúgubre dringar de les campanes fins ben entrada la nit. El dia posterior era la recordança més intima dels volguts difunts de casa acudint a la parròquia a complir amb l’assistència a tres misses seguides. Respon eixe costum a la tradició posada en pràctica l’any 1000 de la nostra era per l’abat Sant Odiló al monestir benedictí de Cluny. Era una única missa, però que posteriorment el papa Benedicte XIV l’any 1748 l’eixampla a tres més mercés a un privilegi atorgat a les esglésies d’Espanya i Portugal. La nostra església parroquial oferia un servei continuat de misses a partir de les cinc del matí fins quasi meitat matí. Per a una millor distribució dels assistents era costum poder-se celebrar més misses per algun altre prevere en un altar diferent que no fos el major.

Les esmentades tres misses les havia de celebrar el sacerdot per les següents intencions: la primera la que li corresponia a ell, la segona per al papa i la tercera per a les ànimes del purgatori. El Concili de Trento s’ocupava de transmetre a la feligresia que les ànimes del purgatori devien ser auxiliades pels fidels vius amb oracions i precs en la missa. En el mateix dia de les Ànimes començava la seva novena que s’iniciava amb l’oració del “Jo pecador”, prosseguia amb una lectura meditada, seguia després una oració final amb cinc parenostres i cinc avemaries com recordatori de les ferides de Crist en la creu i un propòsit particular. Solia acabar amb el cant titulat “Lamento” (¡Cuan terribles son mis penas/ Piedad, cristianos, piedad!) i les exclamacions del salm (Libera me, Dómine, de morte aeterna). Cal imaginar-se la tenebrosa imatge en la foscor d’aquell temple antic, amb els primers freds de la tardor i el sempre impressionant cant funerari.

Fora del recinte sagrat el recordatori del dia afectava els afeccionats a la cacera que eixe dia es privaven d’eixir a practicar l’esport. En la nostra pagesia existia la creença que en eixa jornada les ànimes dels difunts campaven pels llocs on havien fet la seva vida terrenal. I rara era la casa del poble que no mantenia encesa durant tot el dia, i en lloc principal, una llumeta surant sobre una taca d’aigua i oli. No en va, a aquelles humils llumetes se les denominava “animetes”. Veure-les de nit i des de lluny enceses davant les làpides dels nínxols del cementeri causava el seu efecte de temor. Aquella nostra societat antiga entenia de transcendència i en els molts silencis del seu existir trobava per ella mateixa respostes i el sentit de a què s’havia vingut a aquest món.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.