La Fira, ara i ja; per Joan Josep Cardona

Dins d’una setmana Benissa inaugura la seva fira. Una trobada històrica que està citada per Madoz en el seu Diccionari Geogràfic. La informació correspon a l’any 1834 i diu que és un porrat molt concorregut pels veïns de la comarca. La festa es feia a l’ermita de Sant Antoni informant que està a la distància d’un quart d’hora del poble. L’ermitori, que segurament era contemporani del de Santa Anna, fa més de cent cinquanta anys que desaparegué. Fou a causa de la construcció de la carretera general. Les obres del vial debilitaren el seu voltant i a poc a poc s’enrunà. Jo he fet el possible sensibilitzant a dret i a tort perquè es recupere un indret tan històric. La collita de silencis administratius i populars deixa aquell paratge ple de brutícia, enderrocs i un incipient pinar. I així seguirem tan insensibles i mirant, per exemple, on caga la vaca, diversió de moda.

La fira de Benissa, precisada d’un context històric que la dote de pes antropològic, en semblant forma que la fictícia Roca de la Salve a la Placeta Vella exalta la llàgrima de la nostàlgia, no obté més atenció oficial i popular que un programa reiterat any rere any i amb petites alteracions. Però tan poc ambicioses pretensions, fan i tot, el seu paper de convocatòria. Un èxit, modest, però significatiu del nivell d’escassa creativitat comunal a la qual hem arribat. Signe, no sols local, sinó global de la manca de pegament social que caracteritza el nostre món present. Allò que Jorge Évole, el conegut comunicador, defineix com “Sociedad del ombliguismo”, sinònim del culte exagerat al “jo” i propensió a l’individualisme que fa difícil consensuar iniciatives. I la festa, exaltació popular, precisa necessàriament de varietats que naixen d’una assumpció general d’actors guiada sempre per una icona, un símbol o un referent.

L’intent de dur a terme un projecte festiu necessitarà sempre d’un suport històric que la justifique. L’envolta un costumisme, una tradició i un afany de constant evolució. La mampresa de dur a bon fi la iniciativa se sustenta sempre amb la sinergia de forces on es deixa a banda el personalisme i es treballen les idees, el debat i el consens. Un exercici precisat d’abundant i plural participació i que no ha de perdre mai de vista la renovació i el nord i fi del què es pretén. Il·lusió i pacient espera.

Una convocatòria tan antiga com és la Fira de Sant Antoni de Benissa fon les arrels en una societat aïllada del món i dejuna de les novetats. Per inexplicables circumstàncies era una festa administrada directament per l’ajuntament i on participava la parròquia amb les funcions religioses. Un costum que no té res de particular i que era el comú a tots els llocs. Però tenint en compte que les societats evolucionen, que l’economia prospera, que la gent viatja i que al treball segueix el descans, res tan natural que al rigor oficial de tota festa se li agregue una necessitat de transgressió. Allò que el capità Cabrera solia publicar en el seu “El Centinela” com “unas camareras que han venido de Alicante”. Una pudorosa al·lusió a negocis carnals fora del sant túmul matrimonial on suposarà el lector que, de part meua, és una metàfora. No fota’m faves. Més essent el nostre purità militar i escriptor un home culte completava la crònica de la fira exagerant les funcions teatrals i sarsueleres dels tres teatres instal·lats al poble.

La imatge que podem extraure d’aquelles notícies periodístiques passa inevitablement per la il·lusió i l’anhelant espera de tot un poble a que la fira donés principi. La redacció posterior de la seva crònica ens il·lustra de les sorpreses, les novetats i de la multitud de forasters que usdefruitaren tot el programa. Aquella gent antiga perllongant les alegries de Nadal transitava les dos setmanes de treva fins veure l’arribada dels firaires amb l’enervant impaciència dels pobres. Tal com gaudir d’aquella frase feta que ens parla de que de la festa la vespra. I també amb la definició del folklorista Antonio Ariño al dir que la festa és una institució social que forma part de l’aparell cultural d’una societat que fixa l’atenció sobre objectes i valors sagrats.

Correspon tot a la inquietud dels sociòlegs justament preocupats en la pèrdua del sentit de tota il·lusió que treballa la imaginació, la pacient espera i el suggeriment als canvis imprevistos. Festa, a fi de comptes, sempre té en compte la triaca magna de l’aventura, improvisació i un molt de veure què passa. No és la safanòria a la punta de la canya, però ajuda a fer-nos sortir de casa, deixar-nos veure pel veïnat i complir el fet social de fer poble.