La música d’un poble; per Quico Llopis Ivars

En el següent article tractem la història del cant d’estil, la seua evolució al llarg dels temps i la concepció que té la societat sobre aquest gènere. Els coneixements que plasme en el text són el fruit de la curiositat d’un músic professional que, al llarg de temps, ha recol·lectat informació de manera amateur pel gust de conéixer les seues arrels musicals.

El cant popular va lligat al poble, al camp, on la gent desenvolupa una forma d’expressió musical per expressar els seus sentiments o, simplement, alleugerir les llargues jornades de treball. Antigament, aquesta era una forma de parlar de política, problemes socials, sexe o altres temes que eren adornats baix el sarcasme per no despertar les autoritats. Té, per tant, un origen similar al Blues: gent que entenia poc, o gens de música i va desenvolupar un llenguatge musical i unes característiques pròpies que amb el temps van anar adquirint solidesa.

L’arbre del cant popular valencià té dues branques: el cant d’estil i el cant d’albaes, la diferència entre les quals és la forma de composició i el context històric. La gran particularitat que engloba els dos gèneres, sota el nom de cant valencià, és la interpretació vocal.

Per una banda, hi ha els ‘cants de treball’ o ‘cants a l’aire’, que són senzills i lliures quant a l’estructura i el ritme, però complexos pel que fa a la melodia, que és a cappella. Aquesta és la varietat més arcaica perquè no ha evolucionat de la mateixa manera que altres gèneres a conseqüència de la mecanització del camp.

Per exemple, els cants de batre solen tindre dues estrofes de quatre versos cadascun, on la melodia entona amb el mode de mi (mode antic frigi), i incorpora un gran melisma al final de cada vers. És aquest detall, el melisma al final de la frase, el que diferencia el flamenc del cant d’estil. El flamenc desenvolupa el melisma al llarg de tota la melodia/frase/vers mentre el cant d’estil, solament, al final.

La missió d’aquests cants, en un país que treballava l’agricultura i la ramaderia de forma primitiva fins al segle XX, era la de crear una espècie de mantra que fes més afable les llargues jornades de treball. Els treballs com plantar, segar, batre, llaurar, estisorar o espigolar tenien les seues melodies pròpies, i la gent els canviava la lletra i les feia seues.

Dins l’apartat dels cants de treball, amb la incorporació dels instruments de corda i vent, trobem el cant d’estil, l’expressió musical de quan la gent no estava treballant. El repertori engloba l’u i dos, l’u i dotze, l’u, l’onze, la riberenca, l’alacantina i altres. Aquestes formes, seran les més utilitzades després de la mecanització del camp, mentre que els cants a l’aire, els del treball, seran ubicats en un segon pla.

D’altra banda, hi ha els cants d’albaes que, a diferència dels cants anomenats anteriorment, són d’origen urbà. Les albaes són l’evolució de les antigues rondes nocturnes. Per tant, els trets característics que separen les dues branques són prou clars: són el ritme, l’espai i el moment en què s’interpreten i l’objectiu que perseguien. Així, observem un ritme mètric lliure en el cant d’estil i un ritme fixe en el cant d’albaes. A més, mentre que el cant d’estil s’interpreta en qualsevol lloc i moment, les albaes són interpretades a la matinada i d’ací el seu nom (”alba”: moment de l’eixida del sol). Finalment, pel que fa a la finalitat, el cant d’estil era música d’entreteniment, però les albaes eren dedicades a gent rellevant per exaltar la seua figura, és a dir, una expressió d’estima (ja documentades des del segle XIV).

A l’Estat espanyol existeixen quatre punts geogràfics pel que fa a la música popular: el cant flamenc (sud), la jota (centre), l’asturiana (nord) i la valenciana (est). En un principi, els cants naixen cadascun en la seua terra i són interpretats pels seus paisans. Aquesta manera d’interpretació es manté fins al moment en què arriba la tecnologia, la qual incorpora dos problemes al fet de la transmissió oral.

En primer lloc, la ràdio i cassets obrin un nou món a la societat, qui perd la seua identitat musical i adapta noves formes al seu repertori. I, en segon lloc, la mecanització del camp provoca que les tècniques agrícoles siguen cada vegada més ràpides i sorolloses. D’aquesta manera, a finals del segle XX, s’impossibilita el desenvolupament de la música popular en el seu context natural i es margina, fins i tot, duent-lo gairebé a l’extinció.

Podem trobar similitud entre les arrels del cant d’estil i el cant flamenc. Aquest punt de connexió prové dels cants a l’aire amb les ”tonás” i ”temporeras”. Observem com són cants melismàtics sobre un mode a cappella. La diferència està entre les diferents maneres de melismar sobre la nota (el cant flamenc usa una melodia més barroca que el cant valencià).

A partir d’aquest moment, la música popular experimenta una muntanya russa perquè, gèneres com el flamenc, gràcies a la seua promoció i fusió dels artistes, desenvolupa un virtuosisme que li dóna fama internacional. Però altres gèneres, com el cant d’estil, són condemnats a ser manifestacions folklòriques que, a poc a poc, van perdent músics. Tot i això, trobem generacions de cantaors com El xiquet de Bétera, Conxeta la del mercat o El xiquet del Carme, que són les encarregades de preservar la transmissió oral en els temps més difícils.

Cap a l’any 2000, la música tradicional arriba molt perjudicada pel trencament de la transmissió oral. Malgrat tot, les rondalles i els grups folklòrics mantenen, com poden, aquesta música, que perd importància fins a l’aparició de la nova música valenciana, amb grups com Al Tall, Bajoqueta Rock o Obrint Pas, que barregen el rock i la música moderna amb la música popular.

En l’actualitat, s’han creat escoles de cant d’estil com la de Catarroja o El Puig i, a més, també gaudeixen d’un gran renom d’artistes com Pep Gimeno ”El Botifarra”, Apa, Xavier de Bétera, Jonatan Penalba, Carles Dénia i Miquel Gil, entre altres, que treballen tant la música popular com la fusió de la música popular amb músiques modernes. La musicologia treballa amb el gènere mitjançant estudis, que es veuen reflectits en enquestes, llibres, documentals o altres plataformes. És per això que la música popular valenciana, ara per ara, té una vitalitat que fa uns anys es dubtava si s’aconseguiria.

En conclusió, s’ha aconseguit parar l’oblit de la música popular, crear una base sòlida i reprendre una transmissió que havia quasi desaparegut en els anys huitanta i noranta. Aquest fet va ocasionar que la joventut relacione el cant d’estil amb música passada de moda durant molts anys, però els grups de música autòctons, han creat un sentiment de protecció entre la societat moderna, que ha parat eixa devastació cultural i ha canviat el sentit cap a la promoció.

En les futures iniciatives, cal considerar que s’inclou la lluita de donar-li la mateixa promoció que té el cant d’estil en les comarques de l’Horta de València a la resta de territoris, per conservar en la seua totalitat una manifestació artística pròpia d’un poble. Així, cal fer-la visible en escoles i conservatoris, i s’han de donar opcions a la gent perquè la coneguen, l’estudien i la practiquen per tal de crear un futur sense fissures.

Per això, els moviments culturals de protecció són necessaris per a mantenir la consciència col·lectiva de poble i conéixer la nostra història sense intermediaris polítics.
De vegades, l’evolució té víctimes innocents i nosaltres, som els encarregats de salvar-les.

Quico Llopis Ivars és saxofonista i estudiant de Musicologia