La placeta vella, per Joan Josep Cardona

La toponímia és la ciència que estudia els noms de lloc. Una disciplina que ens ajuda a saber el criteri que es va aplicar al denominar un barranc o un carrer. En la divulgació  d’eixa coneixença s’han fet estudis que tant poden ser sobre una àrea geogràfica d’abast nacional com una de més modesta extensió. La local per exemple. Testimonis de la comarca en tenim alguns. Serà la valuosa aportació deguda al senyor Joan Ivars Cervera, doctor en filologia catalana que publicà no fa massa anys el seu recull de topònims de Dénia i posteriorment el del seu poble, Teulada. Afegint-se a eixa necessitat de fixar correctament, i també de protegir, els noms de lloc que és el paisatge físic pel qual ens movem vam publicar en l’any 2006 el corresponent a Benissa. Un voluminós llibre de 180 pàgines amb les corresponents fotografies i mapes. Una publicació feta sobre els criteris científics apresos per Maria José Cardona Ibàñez, llicenciada en filologia catalana, al que jo aportava anys de buidatge de documentació on es fixaven les primeres al·lusions escrites dels nostres onomàstics. Dirigí la selecció el catedràtic de filologia catalana de la Universitat de València, Emili Casanova.

            Un treball d’aquestes característiques precisa, a més dels sabers universitaris, anys d’investigació i un solvent domini del terreny. Entra en la composició la consulta als denominats “oraculo vivae vocis” (el parer de persones), és a dir llauradors, pastors, guardes de terme, etc. que en el cas de Benissa foren vint-i-vuit entrevistats coneixedores de la terra en que habitaven. Ordit tot el treball es demanà la contribució econòmica per dur a terme la publicació. En aquells dies l’alcaldia estava en mans del senyor Joan Bautista Roselló que atorgà els diners necessaris per tirar avant l’edició. Amb la col·laboració de l’arxiver municipal, el senyor Vicent Gomis, i amb molts dies de treball en la impremta de Paco Gironès sortí avant aquest important monument al saber col·lectiu del poble de Benissa.

            Anys abans, concretament en 2004, i en aquest cas a les meues costes, publicava el llibre “Els totals de la població de Benissa”. Un estudi bàsicament format sobre l’evolució del padró d’habitants sustentat en la formal font d’informació que en podien donar els llistats d’habitants. En entrar dins de la concepció de la investigació les places i carrers on habitem els benissers era convenient investigar el perquè donem nom a eixos llocs.

            Una de les dificultats que vaig trobar era la inexistència en la vella nomenclatura d’un llistat de garantia que en donés llum de com coneixien els nostres antics els llocs on habitaven. La més antiga referencia escrita no passava del que va veure a darrers del segle XVIII Josep Antoni Cavanilles quan descriu Benissa. Dos carrers llargs i paral·lels i res més. La referència és de l’any 1797 i no serà fins l’any 1870, amb un casc urbà més ample, quan a l’elaborar-se el padró de consums   apareix el llistat de places i carrers. I entre ells la denominada “Plaza de la Constitución”, i que no és altra més que la Placeta Vella. Un lloc que s’identifica plenament al mig de l’actual carrer de la Puríssima.

            Quasi contemporani a la publicació del llibre de Cavanilles, màxima referència a la que acudim sempre en casos com aquest, serà la petició que fa al rei Carles IV  el benisser Josep Feliu per aconseguir el seu títol nobiliari. Entre les possessions que descriu està la “Casa de la Plaza Mayor”. I no és altra que l’actual Placeta Vella per quan lògicament no existia  la nostra Plaça del Rei Jaume I, però si la del Portal plenament coneguda.

            Quan es parla de toponímia cal preocupar-se  quan el criteri municipal no vol escoltar la veu popular i anteposa un interès polític aliè a la tradició. I en tal superba ignorància  la nostra Placeta Vella tant va ser Plaça de la Constitució com de la Tradición Católica  Nacional, però mai va deixar de ser coneguda pel poble  com Placeta Vella en el mateix peu d’igualtat que els veïns Cantó del Bot i Cantó de les Cabres. I ara amb no sé quin interès l’entranyable  Placeta Vella vol oblidar-se i substituir-se per la Placeta del Riberer pel simple fet d’existir allí una estàtua de 1982 que el representa. Si tal interès progressés es  posaria la municipalitat a la pròpia ignorant altura que aquell “visionari” (títol auto-atorgat) que ens canvià les històriques partides de Tros de les Calcides, Hostalets, Montserra, Tros de la Tomassa  i Tros de la Retora  pel castellà i turístic Montemar.  I cal incloure així mateix  aquells ajuntaments que deixaren fer als qui  batejaren llocs veïns amb Los Bancales, El Magraner, La Pinada, Patmore i altres ocurrències. I de pas advertir  als “doctes de paratge” que s’entesten en dir que l’Albinyent s’ha de dir “Vinyent” amb el peregrí criteri que ve dels bancals de ceps de vi on ni la monumental ciència onomàstica del gran Coromines s’atreví a donar a tal partida un origen determinat. Un respecte intel·lectual per quan l’estudi de la toponímia és una matèria molt seria on es precisen molts sabers que, evidentment res han de veure amb la facilitat amb que ens deixem portar alegrement per modes, ignorància manifesta, tendències o la pensada del moment.