La xica és guapa; per Joan Josep Cardona

Concloent i definitiu. Enguany la collita de moscatell serà ínfima. Em confirma tan mala notícia gent com Pere Vallesa, Joan del Carro o Pere Anna. Produeixen el millor raïm del terme. Són bancals del Quisi, Fantaixat i Benimarraig. Terres cara a la Mediterrània d’on ve el llebeig conseqüència directa d’una fruita daurada, de pell dura i dolçor de mel. Tampoc són millors les condicions del tossal de Cabrera. I el de casa, sempre escarransit i amb tendència a pansificar abans de temps no passa de quatre cabrerots de gra menut com els pèsols. Amb absència de pluges el cep es debilita i a més sense haver tingut rosades, ni bufar excessivament el vent de gregal ha entrat negra i míldiu. Les sarments tenen taques negres i els pàmpols s’arrapen a elles esgrogueïts amb cara de qui té aliacrà. És un mal any.

El quadre d’absolut patetisme anteriorment citat es correspon amb una escena pretèrita, però igualment vàlida per al present. Els colliters i les terres esmentades foren als anys cinquanta els referents de qualitat de la important agricultura benissera. Generava capital i l’economia del poble depenia d’eixa font productiva. Hui qui fa el trajecte en tren pels abans fèrtils camps benissers travessarà barrancs, tossals i planures sense albirar aquella abans virginal estampa. A vora i vora de les vies un atapeït boscatge de pins li farà el mateix efecte d’un perllongat túnel on una quasi penombra no li oferirà altra alternativa que mirar la davantera ziga-zaga d’un camí erm on de quan en quan surt un conill que saltironeja i fuig espantat. El camp benisser s’entrelluca abandonat i a mercè de la progressiva invasió dels pinars i esbarzers. Fa feredat, tristesa i magnifica la derrota d’una cultura.

Conseqüent amb eixa realitat la confirmació que el daurat raïm ens apareixerà a la tenda del barri escàs i de poc calibre és una mala notícia. Els pocs colliters que encara queden de tan apreciada fruita no són optimistes. I a tal baixada de moral s’agrega un temor fonamentat en que de no venir pluges quan cal la mort dels ceps està assegurada. El recurs a l’abastiment del mercat amb altres varietats que no són autòctones, de gra convenient no ens farà oblidar aquell mos cruixent del moscatell i aquella persistència d’un gust melós, suau, sedosa simbiosi entre lo palatal i l’evocació de temps passats. No hi ha remei. No tindrem moscatell.

Quan aquella colla de comerciants de fruita d’Alzira aplegava al poble a primers d’agost i es posava en contacte amb els corredors Pepe Bordes, Miquel de Sardí i altres especialistes del ram n’hi havia sempre un nouvingut que volia acreditar la seva marca comercial. En temps, contava Bordes, que rebé la proposta d’un d’aquells novençans. No preguntà les tarifes que corrien per la plaça. Tan sols volia comprar la collita de la finca més acreditada del terme, cas que li resolgué aquell llegendari veedor orientant-lo a uns bancals de Benimarraig. Aparaulada la venda i començar a tallar el producte es donà ordre a les dones de l’estisorada que ho feren dues vegades i en tal forma que tots els grans havien de tenir el mateix calibre.

No sé si l’exageració d’aquell professional d’abastiment de fruita fresca als mercats es devia a la tranquil·litat d’un compte corrent bancari sanejat o a l’estima i orgull de presentar al públic un producte de primera i sense competència. En qualsevol cas la novetat preocupà a la resta dels professionals que treballaven la temporada. Escarotava els preus convinguts corrent el perill d’un augment de les transaccions bé fos a “terra tros”, arrovat o a florejar. Acabada la jornada i als bars del poble, en aquell estat semblat al corro financer d’un patró Nikkei, Dow Jones o Ibex-35, molt local, discutit, però concloent s’escoltà una veu autoritzada que digué que aquell raïm s’havia venut a un preu i que la xica era guapa. Una expressió ja perduda dels àmbits tertulians i diaris confirmativa de preus desorbitats, fora dels convenis i amb molta gana de comprar. Frase feta, ja no escoltada i en semblant situació d’oblit com els abans fèrtils camps benissers i d’aquell melós, enyorat i a punt d’extingir-se raïm de moscatell de Benissa.