Curiositats

L’antiga caritat nadalenca; per Joan Josep Cardona

Un plat de putxero
Un plat de putxero

“Deu-nos les estrenes si ens les teniu que dar /que la vesprada és curta i ens hem d’anar”. Són les estrofes d’una popular cançó nadalenca que molts tenim el bon costum d’emprar al final del dinar familiar que ens reuneix el dia de Nadal. El mot estrenes ja s’adopta en textos medievals, que, tal com indica Joan Coromines té en el cronista Muntaner un il·lustre precedent. Significant present o regal únicament apareix en el nostre vocabulari en el temps nadalenc i sempre relacionat amb els diners en efectiu que els padrins, o els més majors de casa, solem donar a fills i néts. Donem a entendre simbòlicament que és una quantitat superior a la paga ordinària i que es dóna en dades significades perquè els receptors facin un ús alegre i extraordinari en els seus petits capricis.

En la memòria dels nostres pares es recordava que, davant l’absència dels grans regals dels reis mags, aquests diners s’havien de guardar en l’espera de la vinguda de les immediates atraccions de la fira de Sant Antoni. Tot estava justificat per raó de la pràctica absència de llocs d’esbarjo, on llevat del cine i el futbol diumenge si i diumenge no regnava el més absolut avorriment. És, recurrència de la gent de la meua generació, traure en la conversació el passeig plaça amunt i plaça avall de dissabtes nit i diumenge de matí. I com un avanç de la temptació de gastar apareixia anticipadament a la fira el datiler d’Elx i la “Xufa” de Pego, torronera acreditada.

Havent aparegut al relat el torró sembla oportú parlar d’ell com un car, però necessari dispendi econòmic, amb el qual poder afegir a la taula nadalenca una mica d’alegria, que, en el cas del torró ja aplegava a la categoria d’exotisme. Nadal, i encara per a moltes famílies que no el tastaven fins la fira, posar al final del dinar de nadal uns minúsculs trossets d’eixe dolç era la màxima dispensa que es podien permetre la majoria dels benissers. Mancant una entrada de paga extraordinària, tal com la coneguem a hores d’ara, adquirir a l’únic forn pastisseria del poble, com era la de Pasqualeta Vicente, una barra de torró estava tan sols a l’abast de molt pocs. D’aquí que el meu venerable avi Joan de Porcellanes, comerciant en begudes alcohòliques, feia en ple hivern el mes d’agost. L’aiguardent es convertia en la beguda més demandada i destinada a formar part de la pasta dels pastissets de moniato, únic dolç de nadal.

Dins d’aquell món tan tancat, amb una economia de poble de secà, amb terra mal repartida i tot a mercè d’una única collita allò de “comiendo la mayor parte del año pan de cebada y algarrobas” que va dir Juan Benavent, alcalde de Benissa l’any 1864, era una crua realitat. I dit això caldria afegir que en aplegar les festes nadalenques, i seguint en eixe relat, “la docena de famílias que subsisten con mediana holgura”, se sentien obligades a contribuir a millorar la situació oferint jornals fora de temporada alta. I en el cas de l’administració tirar mà del pressupost municipal “arreglando caminos para que los padres de famílias más necesitadas aporten un jornal en fiestas tan señaldas”.

Una detallada mirada als pocs estudis seriosos que s’han fet en el nostre poble sobre l’evolució de l’economia ens il·lustrarà que en el camp de la beneficència poca cosa es pot dir. Haurem de recórrer sempre a les iniciatives particulars o als escassos detalls oferts en els llibres de comptes de la denominada “Conferència de Sant Vicent de Paul”. Qui sap llegir l’eufemisme de la prosa poc ha de costar-li interpretar que fam n’hi havia i que pocs estaven a cobert de períodes de carestia. Una cosa és dilucidar que la més o menys llarga llista dels noms que apareixen en el “Padrón de beneficència municipal” respon a la realitat i l’altra considerar que figurar allí era passar la vergonya de ser senyalat amb el dit. D’aquí que allò de menjar i tindre una cara de pa sucat amb vi que ens descriu en “Josepet de Sant Celoni” de l’inoblidable Russinyol era aquí, i a casa nostra, una dramàtica autenticitat.

Quan el tantes vegades ponderat i elevat a plat insígnia de la nostra gastronomia local, això que denominem putxero de polp, apareixia de forma quasi habitual a gran part de les taules de Benissa no era una frivolitat. Estàvem davant l’evidència que la carn era poca i cara i el polp i el moniato uns recursos de mercat econòmics i prou a l’abast de les precàries economies. Ubicar en la senyalada festa de nadal el putxero, però ara de carn, era anar ja pensant amb un més d’antelació la glòria celestial apareguda a taula en forma de plat olorós i fumejant.

Fer bullir l’olla, és a dir el putxero, era el mínim a què no es podia renunciar. Aquí la caritat es denominava “Auxilio social”, branca de la Secció Femenina de Falange encarregada de fer l’equitativa repartició en espècie dels ingredients de plat tan senyalat. Vespra de nadal es formava una discreta cola davant del local senyalat per al lliurament del donatiu amb l’afegit d’una butlleta que es canviaria a les carnisseries pel complement de la carn. I en eixa extraordinària aportació de proteïna de primera qualitat mai els mancava als operaris de la firma Ivars Mobles la seva porció de carn de bou que l’empresa havia adquirit per als seus treballadors a manera de cistella de nadal.

Pensar en eixa necessitat social, i en uns dies on el cor s’esponja, posava en marxa autoritats i sensibles prohoms i madones locals per arreplegar uns diners extres que afegits als de la Conferència contribuirien a millorar els rebostos dels més necessitats del poble. I prevenint despeses extraordinàries era costum fer “una funcioneta” al Cine Goya el dia de la Puríssima de Nadal. Allí estava la capella coral del convent interpretant cors a tres veus, alguna celebritat local acompanyada al piano cantant una romança de sarsuela, un ocurrent contant acudits i l’inefable ampolla de conyac “Malla dorada” oferta per a subhasta per Don Francisco Martínez Ciudad, “cura párroco”. Aquell ambient ranci, amb l’eterna flaire del local mescla de corfa de cacauet, sentor humana i fusta humida ens semblava als espectadors infantils la més digna representació artística i l’enveja dels pobles del rodal.

Portar aquí la representació senzilla de amb què poc s’acontentaven els nostres pares, i irremeiablement nosaltres, població infantil, és posar en solfa nadalenca aquell “brou químic d’ossos amb tronxos de col” del ja citat Josepet de Sant Celoni, que, per a nosaltres, i en festes tan principals es convertien, com amablement diu la nostra cançó nadalenca, en “la bona penca, el bon cigró, la cansalada i el nap rodó”. És el digne i sempre ponderat putxero de nadal, remei indubtable per fer pujar amunt els ànims, cosa que sempre va bé, és positiu, fa família i fomenta esperança.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?