L’artista del taüt, per Arturo Ruiz

Primer va dir que havien sigut els periodistes els que van col·locar el crani allí per a fer fotos. I, ara, que va ser l’oposició la que va rebentar el taüt per a deixar a la vista aquestes restes humanes profanades i després avisar els mesquins. Evidentment, aquest home és un artista. I, a més, ha tingut la fortuna de néixer en aquesta època una miqueta desgraciada en què la política és sobretot un espectacle que ataca el llenguatge, torna del revés les paraules i les converteix en incoherents focs d’artifici. I més quan hi ha públic davant: degué veure el saló de plens completament replet de gent i, va dir, aquesta és la meua, segur que si se m’ocorre alguna barbaritat eixiré en tots els titulars. Només hi ha un altre moment històric en què el nostre personatge també s’haguera sentit feliç: entre un de tants tribuns de la república romana que captivaven les masses en el fòrum amb discursos moltes vegades contradictoris i sempre buits. Els cridaven demagogs. Juan Bautista Roselló, batle de Benissa, del PP, evident protagonista d’aquesta crònica, va tornar a llançar fum, va adobar incoherències i va reescriure un guió digne de Buñuel per a intentar justificar per què sota el seu govern una part del cementeri vell està abandonada i l’altra ha estat envaïda per màquines que han arrossegat ossos humans per mig terme amb la finalitat de construir un aparcament. Quan en l’últim ple celebrat el dimecres va assegurar tindre proves que l’oposició havia rebentat el taüt perquè els periòdics -o més aviat aquest periòdic- traguera fotos d’aquestes restes, es va queixar amargament sobre el fet que el CIBE i el PSOE “no hagen deixat en pau aquesta pobra persona que descansa ací”. Això és en l’única cosa que Roselló tenia raó: no l’han deixada en pau. Una altra cosa és per culpa de qui. Potser seria qüestió de saber qui va ser aquesta persona, quan va viure, quan va morir, qui van ser els seus amics, què va fer. Perquè així els actuals governants de Benissa pogueren demanar-li perdó, al seu record o als seus descendents. Perquè aquesta tremenda traïció a la memòria del passat no es convertira en el temor del futur. Perquè, al cap i a la fi, tots podem ser “aquesta pobra persona” algun dia. I, llavors, que algun déu ens agafe confessats si des del cementeri hem de fiar-nos d’aquest tipus de batles.