L’arxiu municipal, per Joan Josep Cardona

L’edifici del carrer de la Puríssima, num. 39, és un espai d’ús públic escassament conegut pels benissers. És l’Arxiu Històric Municipal. La seua missió és acollir els documents antics elaborats des de l’Ajuntament. Consta d’una planta baixa i dos plantes superiors. En la primera, i més coneguda, es dedica a realitzar actes on es preveu poca assistència de públic. En la segona es guarden documents a partir de 1860 , més o menys seguint una sèrie als que s’han d’afegir tres més del que el més antic és de 1573. Aquest edifici era la casa-residència del capellà administrador de l’Asil fundat per Donya Mariana Torres Orduña a la memòria de la seua filla Donya Dolors. L’ajuntament se l’adjudicà i en temps de l’alcalde Isidoro Mollà es remodelà i s’inaugurà en l’any 1999. Abans d’eixa actuació l’arxiu el teníem primitivament a la cambra de l’ajuntament vell (Cantó del Bot). Va passar després per un lamentable pelegrinatge dins de cabassos i caixes per la llar “Pau i be” i pel col·legi de les monges franciscanes. Després es va reubicar a l’actual Centre Municipal de Cultura i des d’allí al lloc actual. En la seua estada al Centre Municipal de Cultura es va fer una catalogació elemental i es posà una mica d’orde al seu desgavell.

L’evidència de la pobresa dels seus fons, més enllà de 1860, es deu a la destrucció de l’arxiu quan en data del 13 de maig de 1937 l’ajuntament pren l’acord de vendre els denominats “papeles viejos” a la viuda de Luis Sayana de València, comerciant drapaire. D’eixa forma el Llibre Verd on es detallaven els plets municipals, censals i acords del Consell Municipal, els llibres de lluïsme, obres de les muralles, hospital, repartiments, etc. que es remuntaven al segle XV van ser destruïts per a fer pasta de paper.

L’etern plany per la pèrdua dels seus valuosos fons mai ens podrà conhortar. Més res lleva que sempre hi hagi voluntat per fer el possible per suplir aquella mancança. De comptar-se amb voluntat política es podria, si no recuperar-ho, si almenys dotar-lo de materials d’interès per a la nostra memòria històrica. És interessant llegir una encertada opinió que reportem seguidament. L’arxiver municipal, el senyor Vicent Gomis, col·laborava amb un magnífic article en el número 58 de la revista “Canelobre” de la Diputació Provincial d’Alacant, aparegut a l’hivern de 2011 i donava notícies del nostre Arxiu Municipal . El bon gust del senyor Gomis posà per a il·lustrar-lo les fotos d’aquelles bones peces que ens van estalviar als benissers la vergonya de mostrar la misèria del nostre Arxiu. Però jo voldria afegir que el senyor Gomis, amb el seu sempre bon criteri, recollí la vella idea de refer l’arxiu. És a dir, recuperar materials i dotar-lo de contingut d’interès. Diu així el nostre arxiver: posar en marxa un autèntic centre de recursos documentals al servei de la investigació local, on donar cabuda, a més de la documentació històrica de l’Ajuntament, altres documents útils per als estudis d’historiografia local, com ara: Revistes de festes, bibliografies locals i comarcals, fons audiovisuals, etc. Arribant, si fóra el cas a acords amb institucions i particulars per admetre, en dipòsit, altres arxius d’interès públics o privats amb l’objectiu principal de salvaguardar el patrimoni documental de Benissa.

El propi Arxiu Parroquial, en la remodelació ordenada per mossèn Domingo Sabater, va seguir el criteri d’augmentar els fons buscant la forma de recuperar documents perduts, o en algun cas obtenint fotocòpia. Així, entre altres, es va aconseguir el valuós Privilegi d’Amortització firmat pel rei Felip IV o els documents de la restauració de l’orgue de Randeynes. Tal fou l’esforç realitzat que el seu fons s’incrementà en quasi un 60%.

Sempre serà interessant i positiu aportar aquests exemples i iniciatives que poden ajudar a que recuperem la nostra memòria històrica, que en aquest cas es materialitza en forma de documentació. I no està de més proporcionar idees per quan aquestes qüestions culturals no són del domini general, sinó més bé d’una minoria, però no per això deixa de ser un ric tresor patrimonial de tots els benisser i que convé divulgar per a no caure en passats errors. És també convenient saber-se en quines condicions presta servei el nostre arxiu, com també és oportú proporcionar als futurs regidors una informació de primera mà i tractar de remeiar una actual situació gens exemplar.

En primer lloc cal saber que el servei que presta actualment l’Arxiu Municipal no és precisament satisfactori . El senyor arxiver té acumulat a més el càrrec de bibliotecari. No podent atendre en exclusiva l’arxiu les investigacions s’han de fer en la Biblioteca Municipal, lloc on té el senyor arxiver la seua taula, (que no despatx), de treball. Ell porta allí les peticions de documents i els investigadors hem de treballar entre els usuaris de la biblioteca, els internautes, els xiquets que gasten la secció infantil, i, com no, l’olor a cuina del bar de baix. Els llibres auxiliars habituals de consulta, imprescindibles per a treballar, estan a l’arxiu, que no a la biblioteca, on, evidentment no és el seu lloc. Els investigadors benissers estem acostumats i som conscients de les precarietats descrites, però si el que investiga és un foraster s’han de fer miracles per a no deixar una pèssima opinió de com “estimem” el nostre passat històric.

Una de les necessitats que tots trobem a faltar en el nostre arxiu és la manca de documentació aliena a la simple que ha produït l’ajuntament. Existint a Benissa societats antigues i arrelades com poden ser la Societat Colombicultora, la Unió Deportiva de Benissa, les associacions de festers de la Puríssima, dels Moros i Cristians, comerciants, mestresses de casa, etc, etc. es podria fer concerts amb elles i dipositar a l’arxiu municipal la seua documentació arxivística. La majoria d’eixes associacions, per la indole de no tindre quasi mai seu estable, corren el perill de perdre la seua història documental. També seria important la col·laboració ciutadana on alguns documents, com per exemple correspondència mercantil, testaments antics, fotos, etc. són una font de riquesa documental importantíssima. També es podria concertar amb altres arxius cessió de fons, cosa que, com un exemple es fa a Dénia.

Deuria buscar-se la forma de connectar la petita casa de l’arxiu amb la seua veïna Sala del Consell o Llotja demanant als tècnics urbanístics la solució. La Llotja, per ser més llarga que ampla no pot tindre massa utilitat per altres usos, però si és ideal per a posar rengleres d’arxivadors. A més, fou el primer arxiu municipal de Benissa. Una vegada fet això es deuria alliberar al funcionari arxiver de la seua altra activitat, o, en qualsevol cas dotar-lo d’un auxiliar reubicant i optimitzant llocs de treball, de tal manera que l’arxiu estiguera sempre obert, rebent al públic, o fent activitats, o ser visitat com un atractiu més de l’oferta turística, o escolar, com així es fa en altres arxius . També, com de fet tenen altres arxius comarcals, es podria sol·licitar de particulars la cessió en dipòsit dels seus arxius mitjançant tots els requisits de guarda i custòdia reglamentaris.

D’arreplegar els futurs regidors i alcalde que han de sortir de les properes eleccions municipals aquesta preocupació en el seu programa electoral seria una magnífica ocasió per dotar-nos d’un atractiu més que done riquesa a la nostra oferta de serveis. S’ha de pensar que els pobles que ens son veïns han aconseguit tindre la personalitat i singularitat que a nosaltres, tenint-la, ens falta explotar. Calp, per exemple juga la carta de les platges, el penyal, les Salines i els petits museus que té. Teulada ha treballat molt bé la producció de misteles i vins, la zona marítima i altres detalls, com per exemple tot el relacionat amb el raïm de moscatell. Xaló és un punt d’atracció per la seua oferta de productes gastronòmics (embotits, pastisseria, cellers), un mercat d’antiguitats i l’encant dels seus racons entranyables, sense deixar de banda els esforços per oferir els seus petits museus.

Jo crec que els benissers no confiem en les nostres riqueses i no les sabem posar en valor. Això caldria estudiar-ho. També la nostra falta de constància. Inventem coses sublims, les seguim una temporada i al remat ho deixem caure. No hem sabut valorar que al polígon industrial, per exemple, encara queden ferrers que mallen, excel·lents fusters, magnífics professionals d’altres branques industrials i mercantils que tots coneixem. No hem posat en valor la bona rebosteria i forns, ni els carnissers. I així un munt de coses.

Si els pobles del voltant han trobat la seua identitat també nosaltres deuríem valorar si la cosa cultural ens pot donar la marca de identitat que necessitem. Un poble que en 1770 ja tenia una Escola de Gramàtica, que de 1884 ja tenia un seminari, que en 1940 un Taller Escola de Formació, i així tot un etc. impressionat de cultura és incomprensible que haja caigut en una tan gran desmotivació i derrota col·lectiva. Es deuria treballar en la recuperació d’eixa identitat que feu possible el sorgir homes i dones capaços de posar al poble si no el primer, si entre els primers de la comarca. Però això demana regidors il·lusionats que sàpiguen escoltar parers, que motiven als funcionaris municipals, sensibles als bons consells i treballar un programa coherent. Jo, que ja veig una nova generació amb estudis superiors, no acabe de perdre l’esperança de veure per fi una convulsió general positiva i que ens done la suficient alegria per seguir lluitant i treballant pel nostre benvolgut poble.