L’asil de Benissa, per Vicente Torres

Una noble dama poc abans de la seua mort dicta testament i destina els seus quantiosos béns a cura dels pobres. En 1921 s’inaugura l’asil, regit per la Junta de Patrons, formada segons les disposicions testamentàries, que s’encarrega de cuidar que les últimes voluntats de la il·lustre benefactora, inequívocament en favor dels necessitats, es complisquen. En 1969, el president d’aquesta junta és En José Cabrera Abargues. Aquest havia observat que el benefici que s’obtenia de l’arrendament de les terres de l’asil, amb què se sufragava el seu manteniment, disminuïa any rere any, a causa de la menor rendibilitat dels cultius agrícoles, pel que va decidir vendre-les, seguint les pautes previstes en el testament.

Del que no s’havia adonat el president és de la forta demanda que ja experimentava el sòl per aquells temps. En aquells dies, ja s’havia enriquit un bon nombre de persones amb la construcció i venda de xalets. També es parlava que hi havia qui comprava terrenys per a tornar-los a vendre el mateix dia o el següent per un preu molt major. I és que guanyar el pa amb la suor del front no convenç a tots. Alguns prefereixen formes més ràpides i descansades d’acumular diners. José Luis Luri explica els detalls de la venda. Calcular el valor actual d’aquests terrenys podria fer-nos escandalitzar, si conservàrem aquesta capacitat. Ací figura la relació de finques, amb els adjudicataris, els preus de subhasta i les grandàries mesurades. Alguns dels noms són bastant coneguts a València.

L’ensenyament que s’extreu de tot això és que als pobres els persegueix el seu destí i si inesperadament resulten agraciats amb algun premi, aquest acabarà irremeiablement en altres butxaques.