L’enderrocament del molí del Pla dels Molins, per Joan Josep Cardona

Els amics de Infobenissa han penjat un document històric de primer ordre. Es tracta d’un vídeo de l’enderrocament del darrer molí del Pla dels Molins. Això, si no recorde mal, va ocórrer l’any 1973. La pèrdua de tal monument s’ha d’incloure dins del capítol negre de les coses que es feren mal en la Benissa del desarrollisme turístic encetat a la meitat dels anys seixanta del segle vint i continuada en bona part del següent decenni. En aquells dies encara es podia trobar alguna casa interessant al carrer Sant Antoni, així com al carrer de la Puríssima i a la Placeta Vella. Dins de la dècada dels anys seixanta es va enderrocar l’interior de la casa de la Societat Cultural i un poc més enrere l’església de Sant Pere. Està per historiar tot aquell moment polític – econòmic – social on la societat benissera, i amb l’aparició del fenomen turístic , sofrí una transformació profunda, on la sensibilitat, en tots els sentits, fou per complet arraconada. Un model econòmic que començava per l’especulació del terreny, el nul interès per modernitzar l’agricultura i la petita industria del moble va veure en la promoció del sol, abans agrícola, un camí de progrés, que sense parar-se a pensar en les conseqüències ens canvia a tots de cap a peus.

Però s’ha de dir, que tot i el desgavell general, existiren ments preclares que van veure a temps el que ens havia de passar. Veja’m: els ajuntaments de la comarca (supose que per indicació superiors, que si no, a sant de què) encomanaren un estudi de la seua situació actual, i futures possibilitats, a l’economista Eugenio Bezares Pertica, que junt amb un equip multidisciplinar treballaren a fons els diversos aspectes de la seua especialització. El resultat d’aquell treball, molt bo, per cert, es va veure publicat l’any 1972 en dos volums editats en fotocòpia. Malgrat l’època, i els interessos en joc, es parlava de preservar els signes d’identitat dels pobles com un valor de gran interès per diversificar l’oferta turística de sol i platja. La lectura, que supose mai feren, ni els alcaldes d’aquell moment, ni tampoc els futurs alcaldes i regidors, inclosos els de la democràcia, d’aquell elogiable treball parla per si mateix de les rucades que en nom del progrés econòmic es feren fins època quasi recent.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=5-5vL9v3moM[/youtube]

La demolició del molí, dit del tio Xoxim del Gitano, i heretat pel seu únic fill, Joanet de Maria Rosa, funcionari municipal, fou venut a un grup cooperativista que construïa cases socials a un preu assequible per a les classes modestes treballadores. No cal ni dir que el lloc era incomparable i que tothom té dret a poder viure en un indret de gran qualitat. Correcte, i res a dir. Però sí de la demolició del molí que, amb bona voluntat per part de tothom, inclòs l’ajuntament, s’hagués pogut evitar. En eixos anys, tal com he dit anteriorment, ni es pensava en l’enorme rendibilitat monumental i turística que el molí ens hauria pogut donar a hores d’ara, com tampoc ningú va dir res en contra.

En els moments de l’enderrocament ja portava jo dos anys de cronista oficial i la denúncia de la barbaritat la vaig publicar en la revista de festes de l’any 1974. Amb anterioritat a aquesta notícia ja vaig denunciar en novembre de 1964, al setmanari “La Marina”, l’enderroc del magnífic interior de la casa de la Societat Cultural. Seguí a eixa alarma un seguici de contestacions d’alguns prohoms del poble, acompanyat a les tertúlies de la societat d’amenaces a la meua persona en to greu i amenaçador. La denuncia del molí, de la S.Cultural i altres em va situar davant de l’opinió pública, i sense excepcions, en una situació incòmoda fent-me complicada la convivència.

Davant la impossibilitat de poder actuar, i des de la denúncia en la premsa, front a l’imparable furor de la piqueta, em vaig presentar a les eleccions municipals pel terç familiar, per a un lloc de regidor. Estàvem en l’any 1974 en ple esclat de les urbanitzacions de la zona marítima de Benissa i un augment del nivell adquisitiu dels benissers. La planificació urbanística no comptava, ni molts menys, amb les normes actuals d’impacte ambiental, sanitàries, etc. com també amb la indefensió en què es trobaven els ajuntaments en els aspectes jurídics. Si era complicat l’aspecte rústic, encara més era l’urbà. Tothom volia enderrocar sa casa i fer-ne una moderna. Vaig presentar un estudi de normes ajudat pel funcionari municipal Luis Pérez Anguix i el recolzament del president de la comissió d’urbanisme Domingo Iborra. Es van elaborar unes normes de preservació del centre urbà que es van aprovar en la sessió plenària del 25 de juny de 1974. Serviren per a evitar la demolició de cases significatives del centre antic alhora que es donaren les recomanacions per a façanes, altures, etc. Llàstima que no pensarem en la resta de cases del terme. A més, ni ens deixaven. Estigueren en vigor fins l’entrada del primer ajuntament democràtic, on el regidor Cayetano Bertomeu es preocupà de millorar aquella iniciativa i prosseguir amb encertades intervencions.

Més tot i això fou impossible preservar l’enderroc de la porta d’entrada a Benissa (al costat de l’actual ajuntament) ni de la Torre del Capità. En les actes del 23 de novembre de 1976 i en la del 28 de juny de 1977, pot, i a qui li interesse, veure com ens oposarem alguns regidors a tal mesura. I si vol pot també mirar per les hemeroteques del moment. O saber com mirava cap altre costat alguna emergent i progressista associació de l’època.

La societat d’aquell temps no comptava amb un nivell de sensibilització com el que gaudim en l’actualitat. L’absència d’un cos social passat per la universitat, funcionaris preparats, pressupostos, subvencions i, sobretot un nivell de cultura com l’actual feia més que impossible oposar-se als urbanitzadors, als professionals de la construcció, i, al poble en general que veia tan sols l’enriquiment en una única font econòmica: la construcció.

Publicat recentment el llibre “València. La tormenta perfecta”, de Josep Vicent Boira (recomanable també “L’estat del malestar”, de Jordi Bosch), qui vullga pot informar-se del perquè hem aplegat a la situació actual i com ha estat el nostre “exemplar” recorregut en fer de l’urbanisme la nostra forma de viure.

Crec, i com a conclusió, que si en el moment de l’enderroc del molí del Pla dels Molins, la societat d’aquell temps hagués tingut el nivell de cultura actual les coses s’haveren pogut fer d’altra forma. Aquell molí, que com es veu al vídeo, estava amb tota la maquinària superior perfectament conservada i que no amenatzava ruïna hui seria un motiu que, com el molí del Quisi, la casa de les Calsides, etc. ens ompliria d’orgull i de innegable riquesa patrimonial. Pense que l’únic camí per evitar aquella penosa experiència tan sols passa per redoblar esforços en l’educació i en la cultura. Que la excusa actual del “primus vivere et deinde filosofare” a què ens ha dut aquesta desfeta moral i econòmica no siga obstacle per obviar que el progrés de la humanitat passa, primer que tot per conrear la intel·ligència invertint amb això com cal i convé. Professors suficients, escoles dignes, premiar el treball, educar i ensenyar i que l’escala de valors humans passe precisament per ahí. O humanisme o el caos. Si el primer homínid no hagués sabut pensar que tenia cames per abaixar de l’arbre i buscar-se en terra els aliments ja sabeu que encara aniríem de branca en branca, fins que la manca d’aliments ens hagués fet caure un bac descomunal, i en eixe cas…

* Article escrit per Joan Josep Cardona, cronista oficial de la Vila de Benissa