Els treballs duts a terme l’any 1960 a Benissa per a actualitzar el cens d’habitants donaven un resultat de 5.023 veïns. Respecte l’anterior de 1950 s’havien perdut 771 habitants. La xifra més baixa obtinguda en tot el segle. I molt més greu si es té en compte que es comptabilitzen com a veïns presents vora dos-cents benissers i benisseres que han emigrat. Originava aquella crisi zonal la substitució del raïm de moscatell, postres tradicionals de les classes modestes, per altres més barats i fàcils de conservar. Era impensable que la nostra pobra economia basada en l’agricultura de secà orientada a eixe producte pogués oferir altra alternativa. La gent emigrava.
Mentre això succeïa la resta d’Europa havia superat els estralls de la II Guerra Mundial i entrava en un període de prosperitat. Les classes mitjanes ja podien accedir a béns de consum abans difícils d’aconseguir. Primer com a turistes ocasionals i després com a residents van descobrir les nostres platges. En especial Calp i Moraira. La demanda d’habitatges exigí la realització d’unes infraestructures on l’aigua potable i domiciliaria es considerava com bàsica.
Els incipients urbanitzadors locals focalitzaren les seves iniciatives cap a les zones costaneres de Moraira i Calp, que, s’havien avançat a obtenir recursos hídrics. Benissa, i més concretament Fanàdics quedava al marge. I eixe comentari era un clam general que l’envellida estructura municipal benissera tenia difícil solucionar. No li fou aliena eixa situació a l’autoritat governativa i es donaren les instruccions oportunes perquè el nou equip sorgit en la legislatura de 1963 es dotés de les persones qualificades per a efectuar una transformació radical del poble. Fou el que en termes de tradicional tertúlia de la Societat Cultural es denominà “El govern dels tecnòcrates”.
Aquells ciutadans no tardaren a donar proves del seu compromís en aquella revolució i en sessió del 22 de febrer de l’any 1964 s’assentaven les bases per a adquirir al poble de Benidoleig unes parcel·les on s’havien localitzat aigües soterrànies espectacularment abundants. Foren gestions dutes en paral·lel amb la comunitat de regants d’aquell poble. La història d’aquells fets on s’inclouen gestions ministerials a peu de despatx, la pròpia ubicació en una fonda de Madrid de la Comissió Municipal Permanent per a alleugerir tràmits i inclòs la mort en accident de trànsit d’un regidor municipal en missió d’eixos afanys són pròpies de recordança i de justificació agraïda de la gestió d’aquells benissers.
El 29 de novembre de l’any 1968 Benissa veia culminades aquelles il·lusions, i en gran festa oficial i popular s’obria l’aixeta d’una font publica al mig de la plaça major simbolitzant la històrica efemèride. I d’això s’acomplirà enguany el cinquanté aniversari. D’aquella corporació inicial tan sols queden dos supervivents. I, com la resta dels seus companys consideraren aquells treballs com un servei als benissers i com una obligació que tenien en acceptar el càrrec de regidors.
Cinquanta anys d’obrir l’aixeta d’aigua a primera hora de matí donen per a mirar-se els cabells remullats a l’espill i fer-se algunes preguntes. La primera de totes la d’agraïment. La segona el sentiment de justícia cap al recordatori d’uns homes que posaren (i així s’ha de dir) els seus diners avançats a l’espera del crèdit oficial, i, en algun cas, com hem dit la mort en acte de servei al poble. Deixar passar sense fer públicament recordança d’aquests fets històrics és evidenciar una absoluta manca de sensibilitat. La corporació de l’any 1963 fou elegida per fer canvis en temps crítics i problemàtics. Feu i deixà fer. Girar la vista enrere sempre serà un exercici de responsable actitud i, en aquest cas d’humil admiració en saber amb quant poc quant de molt van fer. Poden, deuen i han d’assumir els i les responsables actuals de la gestió publica que aquí en aquest món hem vingut a fer substitucions. En aquest cas el d’una gent que entengué el compromís públic amb generós lliurament per als altres del millor que tenien. I, quan no el tenien ho buscaven.
Joan Josep Cardona Ivars és Cronista Oficial de Benissa.
Comentaris a la notícia
Vicent Ibañez i Mas
Agradezco el escrito de opinión, titulado, las aguas potables. Durante los 35 años del Servicio Municipal de Aguas Potables, de los cuales 14 fui responsable, fue mi obsesión transmitir la importancia que para nuestro pueblo tuvo la llegada del agua potable al grifo de cada benissero. Su opinión viene a coincidir con el escrito con registro de entrada núm. 1805 de fecha 13 de marzo de 2018 en el Ayuntamiento de Benissa, el sentido de plantear a la corporación actual, la necesidad de recordar los desvelos de la Corporación del año 1963, el esfuerzo económico de nuestros padres y abuelos, y la dedicación de todos aquellos que durante esos 50 años han trabajado calladamente detrás del grifo de cada hogar benissero.
Esperemos que así sea.
Permítame dos observaciones. La primera relativa a la mención de la negociación de la compra de unas parcelas en Benidoleig, paralelamente a la negociación con los regantes de Benidoleig. Consideramos que existe un error y la negociación de compra de las parcelas era en Benigembla.
La segunda, es la fecha de la inauguración oficial. Hay tres fechas hito en la historia de la traída del agua potable a Benissa. El día 31 de octubre de 1968, día en que se realizan pruebas de presión, inmortalizadas en las fotografías realizadas por Cervera en la esquina del carrer Nou con la calle Dr. Vicente Buigues.
El segundo hito, el 7 de mayo de 1969, día en que empieza a contabilizarse el agua vertida a la red de distribución, mediante el contador general de salida del depósito de el Collao.
El tercero, la inauguración oficial, que fue el 10 de mayo de 1969, con la presencia de las autoridades provinciales y la bendición de las instalaciones.vu
Joan Josep cardona Ivars
Estimat Vicent: Sé perfectament dels teus afanys per fer visible el treball callat de tots aquells que ens fan possible accedir a serveis bàsics que diàriament ens ajuden a viure. Ningú parla dels panaders que s´aixequen del llit a hora matinera, ni dels i de les responsables dels abastiments de menjar. Ni dels encarregats de les guàrdies mèdiques. Ni de tantes i tantes persones que ens fan la vida agradable. Crec que el servei de les aigues potables de Benissa entra dins d'eixe sentiment de gratitud. A mida que vaig fent-me vell (i suposo que això passa a molta gent) la perspectiva vital en mostra un munt de pecats d'omissió que amb el poc temps que en queda de recorregut del "cursum vitae" val la pena esmenar. Quan estem en la plena lluita de l'edat "productiva" molts detalls se´ens passen desapercebuts i per eixa circumstancia la recurrència de les persones velles en tertúlia gira en la recordança del que es va fer o del que no es va fer. És la compensació a que ens condueix amablement la senectut. En eixe punt la mirada enrere és molt més ampla que la panoràmica del present i del futur. Senzillament perquè es tenen dubtes de concretar projectes. Però el projecte de les aigues potables fou una realitat i on la seva magnitud exigí imaginació, coratge i, sobre tot fe.Al marge de la importància del seu significat s´han d'ajuntar al projecte les virtuts humanes que el feren possible. Estic perfectament d'acord amb tu amb les acotacions puntuals que jo no les he aportat al meu comentari. I les desconec per quan bona part de la fase del projecte els vaig viure absent de Benissa.
La transcendència d'aquells fets modificaren per complet tant les estructures econòmiques de Benissa, com la transformació social del nostre poble. Això forma part d'una etapa de progrés que, com totes les obres humanes tenen les seues llums i ombres. Caldrà no obviar la perspectiva suficient per tractar-ho des de el sentiment de la crítica històrica i el rigor desapassionat.
No en cap dubte que les teues il-lusions de fer recordança de tota aquella proesa entren dins del teu amor pel nostre poble. I crec que és un sentiment noble i que és molt adient en les actuals situacions per aportar serenitat, posar en evidencia els valors que fan grans a les persones i als pobles i recordar que en el moll del os de tot poble existeix sempre un nucli generós que és la substancia que patentitza que servir als demés , i sense esperar res a canvi, dona intima pau i ens mostra el perquè hem vingut a aquest món.Dir-ho i fer memòria no és un "pour parler", ni vanitat. És una obra de misericòrdia
Voleu deixar un comentari a la notícia?