Les proves de la Nit de Sant Joan; per Joan Josep Cardona

Ara, i en tot temps, els humans celebrem amb joia la nit de la festa de Sant Joan Baptista. Marca el solstici d’estiu, com així ho farà sis mesos  després la nit de Nadal. La rotllana de la festa familiar i nadalenca ara queda substituïda pel costum d’anar a vora mar i rentar-se els peus. L’aigua, però amb més precisió la de les fonts, sempre ha format part dels mites d’aquesta nit tan especial. Molts folkloristes ho atribueixen a la missió profètica de Sant Joan anomenat el Baptista i on la seva iconografia se’ns el presenta arromangat de cames i dins dels rius. Altres a la influència del Sol en l’instant del cicle amb la major durada de llum solar. Per a enguany eixe moment se situa el dia 23 de juny amb 14 hores i 53 minuts. I per eixa circumstància és creença que les herbes, però específicament les aigües, amb tanta llum s’emplenen d’energia.

En la modernitat la gent acudeix en massa a vora mar. En temps això es produïa en l’anomenada “dormició de la terra” espai que anava de la sega i batuda dels cereals a l’inici de l’escaldada. La nostra tradició guarda l’estampa familiar de l’envelat al recer d’un garrofer de la partida de Fanàdics on per espai d’una o dues setmanes la gent camperola prenia els coneguts “banys medicinals”. Aquell clixé etnogràfic era ecològicament molt més respectuós amb el medi ambient i no feia cap falta que les autoritats previngueren els excessos actuals amb bàndols preventius. Tot allí quedava automàticament reciclat i tornat a la mare terra. El poder màgic de les aigües quedava tan sols reservat a les fonts, i en la nit de Sant Joan.

En les nostres fonts casolanes dues d’elles foren especialment agraciades en afavorir desitjos, escoltar anhels d’enamorats o passar-se la dona amb “gracia” la virtut de curar la seva deixebla. La més propera al poble, la d’Orxelles, posseïa el secret de l’aparició a mitja nit de “La senyora d’Orxelles”. En el misteriós embolcall dels canyars li apareixia al jove atrevit que tenia la gosadia d’esperar-la una bella senyora vestida de blanc i amb una bossa d’or entre les mans. La meua memòria infantil recorda de llavis familiars el pànic que sofrí un jove que volgué provar sort i sortir de pobre casant-se amb tal bella senyora. Passos misteriosos escoltats en aquell silenci nocturn el dissuadiren del seu projecte.

L’altra font amb poders ocults és la de Bèrnia. Les meues antigues informants afermaven que a vora d’ella sortia la flor de la falaguera, planta que seguint la paremiologia la descriu com “la flor de la falaguera, que en un nit floreix, mor i s’asseca”. La virtut d’aquelles fredes aigües s’expressava en les facultats memorístiques de les aprenents de curanderes per recordar sense ometre cap paraula les oracions per guarir tot tipus de mals. Aquell que donada la impossibilitat de la falaguera de produir flor i que la pogués obtenir obtenia qual “cresol d’Aladí” tots els poders sobrenaturals.

Però la nit de Sant Joan té un més ample ventall de mites, costumari i grans secrets que han produït tota una riquíssima literatura. Però nosaltres ens volem situar en una molt especial i que des de fa anys anem practicant amb entusiasme. La meua casa familiar del Pla dels Molins té fama de ser la més ventolejada del terme. No és gratuïta la ubicació en ella dels recordats set molins de moldre cereal que la meua família construí allà per la meitat del segle XIX. Mai faltava eixa nit a la cita, i en l’exactitud de les zero hores el recordat Carles del Pi. En eixe instant calava foc a l’encenedor i observava cap a on s’inclinava la flama. Afermava que segons el punt cardinal que marcava la inclinació de la flama el vent del pròxim any seria el predominant. Prèviament al terrat de sa casa, i a mig cobert, posava damunt d’una post  d’enfornar i per ordre correlatiu dels mesos dotze clofolls de ceba ben granada amb una cullerada de cafè plena de sal. En sortir el sol anava a veure el resultat i, meravellosament, en uns la sal s’havia tornat aigua mentre en altres romania seca. Així ho hem fet nosaltres any rere any, a l’empara del parralet de vora casa. I, per als enamorats del romanticisme i de l’amor per la nostra tradició, i també per al públic en general vos donem el resultat que ha de marcar la pluviositat o sequedat del pròxim any 2019. És aquest marcat a les 00.00 hores: Predomini del vent: llevant (67% humitat). Temperatures mitjanes a l’estiu: ben aviat fresques (19º). A les 06.40h (sortida del  sol) els clofolls marcaven el següent: Pluviositat abundant per als mesos d’abril, maig, juny i part de juliol, més setembre i octubre. Sequedat: gener i part de febrer i de desembre. Sequedat total: agost i novembre.

Aquest empirisme pronosticador no és altra cosa més que la il·lusió que la màgia i l’esperança entre un poc en la nostra vida. Però, no sé quins misteris hi ha en aquestes proves de la nit de Sant Joan que fins a l’altura de l’any on ens trobem tot ha anat fil per randa  tal com pronostiquem en el Calendari dels Brillants de 2018,  i si plou, com tenim previst, a octubre es pot dir que l’experiència camperola de vegades funciona.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.