L’església i els polítics; per Joan Josep Cardona Ivars

Lucía Caram i Teresa Forcades son dos monges. La primera és argentina, monja dominica contemplativa i resideix a un convent de Manresa. Teresa Forcades és barcelonina i és benedictina en la comunitat del monestir femení de Montserrat. Les dues són famoses per les seues constants denúncies al sistema econòmic que castiga els més dèbils. Sor Lucía és molt mediàtica. Des d’un programa televisiu de cuina les diu ben grosses. Sor Teresa, antiga metgessa i científica formada als Estats Units també les diu tallant corda. Es donà a conèixer per la denúncia al frau de la notícia de l’exagerada gravetat d’una de les darreres grips. La indústria farmacèutica instal·lava la por al cor de la humanitat . No n’hi havia per a tant, però el negoci li feu facturar milers de milions per una vacuna que no feia cap falta. Sor Lucía, menys científica, va pel dret i diu les coses pel seu nom. Molesten. I ara, a més, estan dient la seua en l’actual campanya electoral. Per suposat que la seua veu està al costat dels dèbils, oprimits i apallissats. Es postulen, en el cas de sor Teresa, com cap d’una opció política.

Lògicament la seua actuació deixa perplex un gran sector de la societat. El ministre de l’Interior, el senyor Jorge Fernández Diaz diu hui a “La Vanguardia”: “No da ejemplo con su actitud”. Continua parlant del nacional-catolicisme, clar és que referit a Catalunya. La senyora Alicia Sánchez Camacho es despenja així: “Todo el mundo se tendría que dedicar a lo suyo”. A eixa altura de les declaracions les dues monges han estat cridades a Roma. És com dir que han estat apercebudes i amonestades. No pel papa Francesc, que ha dit que recolza a sor Lucía.

Si fem cas al que han dit els dos polítics del Partit Popular les dues monges haurien de fer el de sempre. Sor Lucía a resar les laudes i sor Teresa a resar-les i a més a fer ceràmica, que és un producte tradicional del seu monestir. Però anem a tractar d’aclarir conceptes:

Jo conec molt bé els monestirs. Sóc membre de la Germandat de Poblet, i tant en aquest monestir com en el masculí de Montserrat tinc bons amics. En l’antiga fundació dels monestirs prevalien conceptes com: acollir, donar de menjar, curar, ensenyar i pregar. Hui continuen essent esquemes bàsics però a més s’han convertit en illes de pau i assossegament on es pot pensar i veure el món amb claredat. El món, ja ho sabem, i amb el ritme que portem, fa difícil parar-se a pensar. Sor Lucía i sor Teresa per tant, pensen. I el món, que va d’aquella forma, precisa escoltar veus que denuncien, que actuen i que donen esperança. A més de fer ceràmica diuen el què pensen. I, clar, molesta. No molestarien si es posaren on tradicionalment volen els polítics que es posen. Al seu costat. Tant de dreta com d’esquerres. I les coses del cristianisme no són, no deuen ser així. No hi ha més que dos bàndols: opressors i oprimits. I, en cas de conflicte un cristià s’ha de posar del costat del dèbil. Social, econòmica, política, cultural, el que siga, però dèbil, rebutjat i apallissat. No hi ha volta de fulla.

No cal ser un gran teòleg o un malaltís i fervorós liturgista per veure les coses amb claredat. En l’any 1905 moria a Benissa Fra Humilde Soria. Els llibres d’actes municipal i la crònica del convent parlen de que fou tan multitudinària l’assistència de benissers que aplegant la creu al cementeri el taüt encara estava a la porta del convent. ¿I que feu aquest bon fraret ?. El què calia fer al seu bon parer: visitar als malalts, escoltar als oprimits, aconsellar als llauradors, curar els seus animals, tindre trellat, avenir als barallats, posar pau als matrimonis, i somriure i escoltar. Sor Teresa i sor Lucia estan fent això , però en versió moderna i utilitzant els canals que tenen al seu abast.

El cristià ha d’estar en política, i tant que si. Fa uns diumenges llegíem a les lectures de la missa: ..rebreu una força que vos farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus i fins els límits més llunyans de la terra. I seguint en eixes lectures de Pasqua tornem a trobar el diumenge passat allò que diu Sant Pere: ara veig de veres que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres. La justícia es manifesta aquí amb aquestes paraules tan clares i diàfanes. I si volem traure conseqüències el comportament d’un cristià com cal passa per entendre el seu cristianisme com militància en contra de tota opressió i en la planera forma que ho va entendre la senzillesa del franciscà fra Humilde.

La beata, casposa, dogmàtica, trista, encarcarada, poruga, a favor del poder polític del signe que mana, acrítica, en contra de la llengua del seu poble, bleda i de color rosa en que viuen molts cristians això que ells entenen per fe em fa recordar al vell “nacional-catolicismo” del que he parlat més amunt. ¿A sant de què eixes crítiques dels polítics cara a unes cristianes que no fan altra cosa més que posar-se del costat dels oprimits (social, política, etc..)?. És que nacionalisme és sols català? Les altres nacions ibèriques, no són també nacions?. Jo crec, des de la meua postura de catòlic i creient que part de la nostra església entén la fe en termes de rendibilitat i en el sentit que emplenar esglésies és confirmar que la fe va amunt. I no seria millor xafar terra? I no seria millor entendre el món com va?. I no seria millor escoltar els denominats “allunyats” i saber les seues raons per la defecció de les seues creences?. En temps antics existia al temple jueu de Jerusalem el denominat “atri dels gentils” i allí que eixien els sacerdots a parlar amb la gent i saber per on anaven les tallades. Aquí, en les nostres esglésies no existeix “atri dels gentils”, a tot estirar està la denominada “plaça de l’església” com diu mossèn Josep Antoni Comes, rector com cal, i, per tant allunyat de l’estima de l’església oficial. Aquí l’atri és sagristia, confessionari i cub iaia de guitarra . I que ha de fer front a eixa estètica actual un cristià de tota la vida?. Deixeu fer a Déu i feu el que Déu mana, que diria el pare Pere. Com agafar-se amb força a la pregaria de Sant Francesc.

Quan el papa Pau III instava a Erasme de Rotterdam a contraposar les tesis de Luter no pugué traure’l de la seua tradicional prudència catòlica. El seu llibre “Diatriba contra el lliure albir” no va passar de ser un cant a l’harmonia. I en aquell temps no calia fer altra cosa més que arromangar-se el braó i mirar com de mal anava el cristianisme. No entre ara en conceptes i aclariments teològics. No és el meu fort. Però si la prudència i el seguidisme és el que volen els poders i que fem bondat de sagristia la porten clara.

Que s’intente fer callar veus de ponderada fe cristiana em sembla un error. No han de callar i, a més si les fan callar posaran en evidència als del tap a la boca. Error sobre error i negació dels temps que corren. Fra Humilde, el franciscanet bo tenia un trellat més gran que la nostra Catedral de La Marina. Allí que el tenim a la porta del convent. La seua tomba sempre te flors, llumetes i se’l recorda en misses. Per alguna cosa serà, dic jo.

* Joan Josep Cardona Ivars és cronista oficial de la vila de Benissa.