L’home del sidecar, per Ignacio Carrión

Pel seu interés reproduïm aquest article d’opinió aparegut al diari EL PAIS el 26 de febrer de 2006:

Antonio Guerrero, l’home del sidecar, va néixer a la meitat de la guerra civil, o siga a la meitat d’una matança entre germans. Va néixer exactament a Lietor, un poble de la província d’Albacete. Son pare era llaurador i el van enviar al front de Terol. Així que l’home del sidecar recorda les històries de la guerra que son pare li contava. Tots els pares d’aquells temps contaven històries de la guerra. Els d’un bàndol i els de l’altre. “Mon pare deia que els camps que van començar a llaurar-se després de la guerra estaven plantats de caps. Quan enfonsaven l’arada els caps dels morts eixien com si foren creïlles”. Els pares d’aquells temps no sabien contar el conte de Caputxeta i del llop feroç. Aquests contes, que no eren inventats, donaven molta més por que els altres. Els caps eixint de la terra enganxats a l’arada t’amoïnaven i et feien tremolar en plena nit. Més tard, quan gairebé sense adonar-te’n ja ets vell, encara veus els caps de color terra i les medalles lluentes que es van repartir els que més caps van collir. I després poses la tele i veus els polítics barallant-se com si res de tot allò haguera ocorregut mai, i t’entren ganes d’agafar l’aixada i de partir-los el crani. O bé t’entren ganes de canviar-los per matxos. No ho farien a la perfecció, estirant de l’arada. Acebes i Zaplana, per exemple? Encara que els matxos no insulten si l’amo sap portar-los bé. Ni tan sols peguen colps amb les potes.

Pensava jo en aquestes coses mentre Antonio Guerrero, l’home del sidecar, començava a relatar-me la història del sidecar. No era com jo l’havia imaginat. Jo imaginava aquest sidecar conduït per un dels militars italians que el feixista de Roma va enviar a l’escorxador de Guadalajara per a ajudar el seu amic de Burgos. Després imaginava el mateix sidecar abandonat en el camp de batalla quan els italians es van retirar precipitadament. Allí van deixar fins allò que duien posat, i per descomptat bé va poder quedar-se el sidecar.

Però segons Antonio Guerrero Martínez, la història del seu sidecar no va ser aquesta. El va comprar a un policia italià. No sap més. Està perdudament enamorat d’aquesta Guzzi Súper Alci fabricada en 1933 per a l’exèrcit. Porta el numero 38 de bastidor d’una sèrie de set mil. És una relíquia bèl·lica encara que en mans d’un pacifista que ens recorda a Gila. “Els xiquets em saluden i em paren en aquests camins. Volen que els pegue una volta. Els seus pares els trauen una foto amb mi. Els xiquets creuen que sóc un general. No importa sempre que no em confonguen amb Tejero”. A la Guàrdia Civil li fa gràcia l’home del sidecar.

El sidecar estava fet pols. Però ell el va reconstruir en les seues estones lliures fins deixar-lo nou. Li va dedicar moltes hores, totes les necessàries. Ara l’home del sidecar està jubilat després de treballar com a conserge a les escoles de Benissa durant vint-i-dos anys. Però molt abans de vindre a la Marina Alta va fer de tot. “Res era fàcil després de la guerra, ningú et regalava res, tot depenia de les teues pròpies mans”.

L’home del sidecar em convenç perquè ocupe el seient del sidecar. Ací és on he d’entrevistar-lo. Tanque els ulls per a no veure davant meu la falsa metralladora. Pugem donant bots per la costeraa fins un camí on ell comença a parlar: “Jo tenia 16 anys i tenia que anar tots els dies des d’Hellín a Jumella amb bicicleta, 60 quilòmetres més o menys, i m’avançava una moto pel camí i jo em preguntava, quan voldrà Déu que jo tinga una moto així per a suar una mica menys?”. I pot ser que d’ací li vinga a l’home del sidecar la seua passió per les motos velles que recull quan ningú les vol, i les repara i les deixa que semblen noves. “Jo pedalejava a l’alba cap a Jumella, on guanyava 50 cèntims per cada clot que fes a destall, clots per a plantar els ceps, de mig metre de profunditat per mig metre d’ample. Feia 60 clots diaris. Em treia 30 pessetes per dia. De sol a sol. Dels cinc germans jo era el major”.

Son pare era parcer. Els amos li deixaven una fanecada de cada cinc que treballava, però ell posava l’abonament, els matxos, tot el que féra falta. Es matava a treballar, recorda Antonio agraït. Entendran aquestes coses els xicots d’ara que neixen amb un patinet elèctric als peus i de seguida exigeixen un altre de recanvi? L’home del sidecar recorda que ajudava son pare quan vivien a La Venta, per on passa el riu Mundo, i recorda que aquelles terres eren propietat de don Pedro Ródenas, un ric d’Albacete. Però encara sort que ja s’havia acabat la cartilla del racionament i a ells no els tiraven d’allí, una cosa va fer bé Franco -diu l’home del sidecar- i ells plantaven tomaques i creïlles i moltes altres coses que es podien regar amb l’aigua del riu. “Treballaves fins no poder més, però no passaves fam com altres que treballaven el mateix i passaven fam”. S’imaginen el que és passar fam aquests xiquets que es deixen mitja hamburguesa en el plat i demanen una altra cosa, i reben aquesta altra cosa sense renegar?

Quan tenia 26 anys l’home del sidecar seguia sent jornaler però ja treia 3.000 pessetes al mes, cent pessetes al dia, i sense moure’s de Jumella. Ja podia tindre una muller, una família. Volia millorar. Havia fet la mili. S’havia tret el permís de conduir, encara que no sabia conduir. Se’n va anar a Mallorca. L’empresa Montajes Eléctricos li va donar treball com a xofer. Mai havia pujat a un Land Rover. Ho va passar malament. S’entrenava de nit amb un 600. Tot era preferible abans que tornar als camps a cavar. El seu somni era haver sigut músic, i va aprendre a tocar l’acordió d’oïda. Mai va anar a escola. Les primeres lletres serien les últimes i li les va ensenyar en tornar del treball un treballador que sabia un poc més que la resta. “Les eines que tenia mon pare a casa eren el martell, les alicates i filferro per a fer les avarques amb trossos de pneumàtics, ja sap, llavors calçàvem avarques. La sola se subjectava amb filferro, i si et descuraves et clavaves el filferro al peu”. I ara? Preguntem a un jove què són les avarques i potser descobrim que es tracta d’uns velers per a la Copa de l’Amèrica.

El temps se’ns està acabant. L’home del sidecar diu que un dia em durà al seu poble, i al riu Mundo. Anirem a poc a poc i així acabarà de contar-me la seua vida pel camí. Perquè una vida no es pot contar d’una sola asseguda en el sidecar.

Enllaç d’Interés
Notícia Original