L’inoportú “Blue Monday”; per Joan Josep Cardona

En una de les sempre delicioses lectures que es poden fer de les històries humanes creades per Álvaro Cunqueiro està la petita biografia de Reinaldo Novo. Aquest personatge era adobador de pells. Una petita indústria que no precisava més espai físic que el de la seva cuina. Allí entre el fum de la llar domèstica passava els dies feinejant sense altra companyia que la música de la pluja pròpia del seu país gallec. Per afecció solia pronosticar de l’oratge a fer en les properes llunes. Era cert que els amants del famós “Calendari Zaragozano” no fiant-se de tan popular almanac li solien demanar parer amb la intenció que canviés els vaticinis negres per altres més d’acord amb els seus interessos. Hi havia mesos on per la pluja i fred persistents no rebia visites. Segurament gener hauria de ser el moment de l’any on Reinaldo perdent el seu bon humor es deprimia lleugerament. En el record de la gent que el conegué quedava la dita de “estar més pansit que una bleda en mal oratge”, vegetal que per aquelles terres el coneixen com parent dels acreditats “grelos” , savi company de la carn de porc posada a guisar.

Desapareguts aquells erudits de poble i posats ara a opinar del temps fent ús del criteri científic la gent, davant les naturals imprecisions del curs dels temporals, torna a posar-se en mans de l’empirisme. Gener, passades les festes nadalenques, i exceptuant la sempre famosa fira de Sant Antoni, celestial copatró de la meua pàtria benissera, és un mes trist. Aquest instant de l’any amb la visita dels anticiclons el clima té tirada a produir dies i més dies de cel ras sens cap amenitat boirosa. El blau intens que causa la fresca tramuntana augmenta la lluminositat posant frenètic al personal. Confirmant-se també pels pronosticadors locals que la lluent volta celestial va per a llarg s’accentua la melancolia en les xarxes socials davant la proximitat del “Blue Monday”. Amb aquestes paraules es descriu una jornada que té la particularitat d’incrementar el pessimisme, la tristesa i un mortal avorriment degut a la influència del color blau en el firmament.

Els amants de l’alarmisme situen aquesta efemèride en dilluns, i a meitat de mes. En aquest any ve a coincidir en la vespra de Sant Antoni i en la jornada que el santoral tradicional dedica a Sant Fulgenci. En la seva biografia el descriuen com un home pacífic, enraonador i de bon criteri. Visqué els dies dels polítics visigòtics quan discutidors i amb el cap calent anaven a les mans sobre les coses de l’arrianisme. Obra capital del seu intelecte és l’obra “Mitologies i ficcions” inspirada en la sòlida doctrina denominada “De fide”. Aquí ja el podem trobar com un avançat als temps que ens són presents on tals prediccions han donat pas al “metaverso” i altres modernitats per a posar-nos a tots en la quimera de no saber ni qui som ni on estem.

Penso jo si aquesta contemporaneïtat d’anar arraconant l’harmònica reglamentació dels dies del calendari amb el record d’homes i dones de vida exemplar és fruit d’allò que Quintilià definia com “taedium laboris”. Un pensament reviscut segles després no menys que per Erasme i Lluís Vives, erudits que no mesuraven el temps amb frivolitats sinó en la consistència del dia a dia treballant i fent pàtria. Mai he vist en la producció literària feta en pedra picada cap al·lusió a la superficialitat dedicada a inventar commemoracions nascudes sense arrel ni tradició. Distingirem, això si, aquelles de connotació política, comercial o altres oportunitats que promocionen esdeveniments segons el caprici d’un cervell poc posat a estudiar història.

Pujada al calendari festiu la diada del “Blue Monday” evidencia en quin cabàs de gats hem posat la nostra vida. Incapacitats en la pràctica de l’atent escolta al ritme que durant mil·lennis ens ha anat marcant dades, fets a recordar i el gaudi de compartir en plaça oberta una festa d’identitats precisem de sacsons emocionals tan artificials i tant d’usdefruit solitari que al remat caldria pensar si pequem d’onanisme intel·lectual o és que ja som addictes al masoquisme col·lectiu. Perquè ja en diran vostès que celebrar una jornada on se’ns convida a sentir-nos deprimits, tristos i morts de por és festa o donar-li la corretja al mestre i demanar-li que ens pose blaus a garrotades.