Lleis, educació i les coses clares; per Joan Josep Cardona

El meu particular “Dorado pensil” té els orígens agafat a les faldes de sor Teresa. No recordo haver plorat en aquell primer dia de parvulari. M’emparaven dos àngels custodis. Sor Teresa i Juan Cardona dit de Botero. La monja era una dona ben plantada. Una llauradora natural de Catarroja. Ulls grans i una cara sana i de pell vermella. Juan, fill únic, espigat i forçut em feia el paper de germà major que tutelava els meus primers passos i em protegia de cops i punyades. Els xiquets són cruels i quan troben un company flaquinyol, tímid i de poca espenta s’acarnissen amb ell. Així em delaten les fotografies d’aquells primers anys. Crec que eixe guiatge iniciàtic fou determinant per fer-me estimar els llocs tancats on una pissarra, uns pupitres i uns mapes a la paret són com el sagrari de garantia del dret a l’ensenyament de tot ésser humà.

Les monges franciscanes de la Immaculada, que és la congregació religiosa que després de la guerra civil entrà a fer-se càrrec de la docència de la Fundació Abargues, a excepció de Sor Teresa i la velleta sor Filomena natural de Xàtiva, que amb un pàrkinson avançat, tremolosa i encorbada era la portera, eren totes elles de parla castellana. Així la comunitat, com també era la norma dels franciscans als seminaristes empraven com a llengua vehicular d’ensenyament un rústic castellà, de vegades empedrat amb sonores espardenyades. I així les matèries de la meua iniciació en el parvulari començaren amb el “Rayas”, prosseguiren amb “Catón” i acabaren amb “Lecturas graduadas”, i, l’any de prendre la primera comunió el “Catecismo”. Als nou anys entrava a l’acadèmia de mon pare molt ben posat de lectura i amb una formació religiosa que no passava més enllà de l’oració del “Yo pecador” indispensable per a fer l’examen de consciència previ a la confessió dels infantils pecats.

Tot i aquell aroma castellà els meus sabers en eixa llengua ignoraven tota regla gramatical, però la seva lletra feta a llapis, tenia certa dignitat. I a la perfecció la lectura gràcies al concurs de ma mare que posà tot el seu interés en què aprengués la correcta pronunciació de les consonants que es mesclaven amb les vocals linguodentals sonores. I en aritmètica podia ordenar xifres fins el número cent. Més enllà d’aquesta fita es suposava s’aprendria, en el cas dels xiquets, en altres i tumultuosos espais educatius. Les xiquetes, més afortunades, podien seguir en aquell centre fins els catorze anys, coneixent les quatre regles, una mica de corte i confecció i fins els rudiments de piano que podia donar la mare superiora.

En paga a tants bons serveis aquelles humils i discretes mongetes rebien de casa nostra, a Nadal, a pasqua i a fi de curs el punt. Mitja dotzena d’ous, un parell de tabletes de xocolata, un quart de quilo de sucre o una mona si era per pasqua. Hauria de ser un obsequi extraordinari que no tinc cap dubte seria ben rebut per unes personetes que, a jutjar per la flaire que sortia de la cuina immediata a la meua classe anava ben servit de coliflor, molta llegum i arròs a diari. Si eixos records de pituïtària els trasllade a la casa de Don Jordi Valor, a Don José González, Donya Rosarito Moreno o donya Cándida, mestres de les escoles graduades, la semblança de manteniments no mentia assegurant que les nostres mongetes o el magisteri local la passaven prou magra i testificaven que tant l’escola de pagament, és un dir, o la pública estaven tan deixades de la mà de Déu que si no fos pels àngels tutelars de punts, agraïments específics o una esporàdica cistella de raïm ajudaven a desmentir el ja conegut “passar més fam que un mestre d’escola”, fos home, dona, fraret o mongeta.

La formació de la gent de la meva edat, reduïda a concretes llibertats, remuntava el vol seguint el criteri llatí de “aliquid de omnibus” precepte que vol dir que s’aprén, si no t’ensenyen, picant d’aquí i d’allà. José Antonio Girón de Velasco, dur i radical ministre falangista va dir en un discurs allò de “Los hijos de los hombres no seran reconocidos por la vara dorada del oro, si no por la vara alada de la intel·ligència”. Paraules que en context d’aquells anys en síntesi evocaven un reconeixement a la docència però amb els límits marcats pel nacionalcatolicisme espanyol. I allò de l’anar descobrint amb curiositat tot allò que aquella llei educativa tan castellana i tan catòlica m’ocultava em posà davant la necessitat de, com dia el meu entranyable Don Juan Garcia “saber las cosas por uno mismo”. Aspecte de la formació que em permet llegir-me la llei Celaà, entendre-la i valorar-la sense cap necessitat d’haver de posar obedientment la meua firma a un paper de protesta merament política on no sé ni què diu i fiant-me d’un pensament que a mi em privà d’educar-me al costat de la dolça Milagros de les trenes negres que em torbava el cor, de saber un correcte valencià, un necessari castellà i un anglès que no em faci fer el ridícul. I amb la possibilitat de poder triar l’escola pública o la privada que en bona llei me l’hauria de pagar. De la mateixa forma que puc anar a la sanitat pública o a la privada, però amb la diferència que els malalts ens deriven a la privada quan la pública no ens pot atendre per congestió. I així com la concertació sanitària és puntual i d’emergències no sembla voler-se entendre també en l’ensenyança que vol tenir alumnat malgrat que les aules de la pública poden estar buides i que són les que tots paguem amb els nostres impostos, com també ho fem amb la sanitat. I si “entendiéramos las coses por nosotros mismos”, com així en dia el meu mestre castellà ni combregaríem amb rodes de molí, ni necessitaríem interpretes de la llei als qui el propi Jesucrist jutjava d’hipòcrites i falsaris. Les coses pel seu nom i el pa i el vi com deuen ser. Ben explicats, sense falses pietats i posant les comes on cal i els punts, a ser possible, no seguits, ni a part, sinó finals que bona falta fa.