Llussiant; per Joan Josep Cardona

Aquest article forma part del recull “Un llibre que va escrivint-se”, del llibre en projecte “GREIX I BORUMBALLA”

Qui s’enamora de seguir el ritme del calendari és una persona afortunada. Però és una passió que actualment apareix quan els humans tombem en anys. Altra cosa és una utopia. Impossible de reglar si es viu encara subjecte a guanyar-se el pa de cada dia. Les obligacions d’eixa etapa vital són com el junyir d’una sínia. Voltar constantment. Com una condemna. Jornada a jornada. Viure la cadència del pas de les hores en forma reglamentada és quasi impossible. Els antics anacoretes, subjectes tan sols a la constant meditació, s’oblidaven dels horaris aplegant als extrems d’obviar les necessitats corporals. Sant Jeroni, exemple de penitents, és l’eloqüència del que dic. Caravaggio el pinta en eixa actitud. La devastació física està present. El dejuni forma part del camí que han de seguir els ascetes. Sant Benet, considerat com el pare del monaquisme, posà trellat. Allò que els predicadors del barroc ponderaven com “desestimiento del cuerpo” no entrava dins del savi ordenament del fundador dels benedictins. Al capítol XXXIX de la Regla es parla de com menjar. Allí es mana fer dos menjars cuits al dia i que sia prou per a tot lo dia una bona lliura de pa. Vi se’n pot beure, però en la justa mida. El vi esgarria fins i tot els homes intel·ligents, diu el sant.

Els esforços que es fan per oferir dietes saludables, les mateixes orientacions que ens aconsellen els metges o el comerç de la meditació tenen en els vells tractats del ora et labora una recepta tan antiga com de provada eficiència. Quan jo estic portant en aquest escrit al lector al costum de mesurar la seva vida en això que alguns denominen dieta slow no descobreixo res transcendent. Les persones que a Benissa es dedicaven al comerç ho portaven a cap. Altres professions també però el comerciant amb la tranquil·litat del vell axioma del fet que el que pesa i el que mide es el que aquí bien vive ho tenia més fàcil. La tenda es regeix per un horari i és com una pluja mansa en discrets beneficis. Fora de l’esclavatge de l’horari el comerciant pot anar al bancal a desmondar o a ensofrar el moscatell.

En aquesta noble professió podríem trobar diversos exemples del desdoblament professional. El practicaven els comerciants. Tan sols s’hauria d’oposar a la seva pacífica consagració la poca traça que oferia la seva figura davant d’un cep d’exuberant vegetació que s’havia d’alleugerir de pàmpols. Un bon comerciant antic tenia els bancals propers al poble. Quatre parets, un parral i un pou amb safareig per llavar la roba la senyora era el màxim deler d’aquests ciutadans. Era cosa de mitja fanecada de terra plantada de moscatell que amb mitja jornada es podia treballar. Aplicaven a tal passió una lentitud, una tan meticulosa embriaguesa que a alguns se’ls va veure fer tal feina asseguts en cadira de boga. Ho dic, tal com es va comentar a la Societat Cultural, el casino del meu poble.

En haver entrat jo a la provecta edat que justifica l’inici d’aquest article no tinc més remei que contemplar el curs dels dies en els termes dels quals estic parlant. Pau i fer els treballs de l’hort amb la calma que ordena el cos gastat. La presència a aquesta edat de nafres corporals, de la que ciàtiques i lumbàlgies són els flagells més notables, les feines camperoles les hem de fer aplicant els invents ortopèdics. Així els utensilis amb què cavem tenen un mànec llarg i una pala minsa. El seu cop és lleuger. Com una carícia a la terra. Les nostres forces són cada vegada més migrades. Subjectes als inconvenients descrits, les jornades se subjecten a la pràctica monàstica de les vuit hores amb els intervals cada vegada més reduïts. Això que en temps dels bons cavadors era el quart d’hora de fumar s’ha convertit en la nostra madura naturalesa en un constat portar-se les mans als lloms. Amb tant de temps per contemplar paisatge, bancal i ferramentes la mirada acaba per copsar el tall lluent de l’aixada. Temprada pel costant rosegar del pedruscall s’ha convertit en aquests instants d’atenció en el reflex de la nostra existència. Tot va essent un permanent llussiar. Un lent procés inicialment fogós, un posterior rosegar les voreres i un crepuscle que ben portat pot dir gloriosament a quina hora es pon el sol i si a mig matí ha cantat el verderol. És el que hi ha.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.