Mercats de Nadal i dels Porxos; per Joan Josep Cardona

Acabem d’eixir de la celebració comercial del “Black Friday”. És un costum americà estès a gran part del món. Té per finalitat inaugurar el període de les compres de Nadal. Sobre eixa pràctica s’aixeca la protesta de moltes associacions de la defensa del consumidor. Segons elles els productes posats a la venda s’han inflat dies abans i tornen a posar-se al preu real el primer dia d’eixa celebració. Argumenten també l’aspecte moral de consumisme i endeutament. Però la realitat mostra que el consumisme malaltís ha fet corfa i els carrers comercials de les nostres ciutats presenten en eixe “divendres negre” una gran animació. La invitació al consumisme nadalenc s’inicia, no en el “Black Friday”, sinó ja a meitat del mes de novembre. Es presenta insinuant, però és acabar-se el mes i el bombardeig, l’atordiment i el desvari més absolut s’apodera de la nostra vida. Nadal, com els torrons, embafen. Tot el mes de desembre està dedicat a la compra compulsiva. Acabem el mes esgotats i farts de la matraca a què ens sotmeten. Ja és comú sentir-li dir a molta gent que odia el Nadal.

Fonamentada la nostra existència actual en una pobresa espiritual hem aplegat a l’aniquilació de l’antigament conegut “cicle festiu de l’any”. El calendari es movia al ritme de les estacions. I no hi ha cicle més savi que el que marca el conreu de la terra. Horaris, treballs i il·lusions humanes han caminat en eixe sentir segles i segles. Després dels durs treballs de la recollida dels bens de la terra venia el descans hivernal. Les festes es celebraven com una manifestació d’agraïment. D’aquí la nostra celebració de les denominades “témpores d’acció de gràcies” (5 d’octubre). Venia després el temps d’Advent. Déu entrava en la vida de les persones com una esperança. D’aquí que en la denominada “Lectio Divina” s’invoque tantes vegades a la lectura del profeta Isaïes, el missatger de l’espera optimista. Res es diu en eixes invocacions de la compra compulsiva de bens materials.

L’antiga societat benissera vivia el ritme estacional. Anys bons i anys roïns, però uns viscuts amb agraïment i els altres amb fe en el futur. L’esperança és passar de la incertesa a la possibilitat (Joaquin García Roca “Cristianismo. Nuevos horizontes, viejas fronteras”) . Quan tocava festejar Nadal es sabia que abans venia l’Advent. Era el temps de l’esporgada dels arbres. I a les cases el de la preparació de Nadal. La màxima llepolia eren els pastissos de moniato. El gran plaer de la taula el putxero. Però fets els pastissos no eixien a taula fins el dia de nadal, el pollastre vivia tranquil al corral i el tronc del foc el miràvem assolellant-se a l’era. I, un dia, per fi, la incertesa de l’esperança es convertia en una joiosa explosió d’alegria. És una lliçó històrica reduïda hui al buit de això ho vullc, ara, i ja. Compulsió i endeutament.

En l’any 1753, el nostre poble, com la comarca i resta del país, passava per una enorme crisis de subsistència. Van ser anys d’hiverns durs, amb fortes gelades. Els pobles veïns de Teulada i Xaló van haver de demanar al govern els exonerés del pagament de la contribució de “l’quivalent” (veure “Propietat i explotació de la terra a Benissa.” J.J. Cardona , p/77). Res es collia i, per acabar-ho de rematar vam tindre la plaga de la llagosta en l’any 1758. La fam era present i el comerç local no es podia abastir amb productes més immediats. El consell municipal de Benissa, vista la gravetat de la situació i sense poder recaptar contribucions es veu obligat a demanar-li a la parròquia una ajuda. La parròquia deixa al municipi 100 lliures amb la condició de “darles de cabal a les tendes que estan ben assistides, y el pobres mes aliviats”. Comparem eixes angoixes amb els balafiaments actuals.

Però vivim altres temps, amb altres actituds i altres comportaments. El comerç actual és més dinàmic, amb pocs problemes d’abastiment i amb una clientela amb més poder adquisitiu, o fàcil accés al crèdit. El comerç és el darrer clau de la cadena d’un procés de producció, elaboració i distribució. Molta gent viu d’eixe engranatge. I si hem estat sensibles amb les antigues formes de viure, hem de ser-ho també amb les actuals. Tan sols és que hem canviat el sentit d’espera i il·lusió pel de la immediatesa. Si en el primer cas és una virtut en el segon no m’atreveixo a donar-li nom.

Però Benissa, malgrat el pas del temps, és fidel encara al conreu d’unes celebracions que beuen de les seues fortes arrels agràries. La celebració del seu Mercat dels Porxos, al que per cert dec una disculpa per haver tingut jo un “lapsus memoriae” en el darrer article al dir que es celebraven els primers dissabtes de mes, en lloc del correcte del segon, fa bo l’esperit del comerç directe i de la terra. Jo veig en eixe esforç una presència que ens recorda qui som i d’on venim. Qui el segueix directament observarà que les parades son exemple del que es sol dir “producte de temporada”. Com un anar d’acord amb el temps estacional que deuríem viure. Excepcionalment, i tan sols per aquest mes, farà el seu mercat el dissabte dia 17 de desembre. Ho fa per no coincidir amb el d’aquest cap de setmana que correspon fer-ho als comerços de Benissa.

Penso en la defensa del comerç de proximitat com una necessitat d’ensinistrament de la societat en la bona practica de saber comprar, tal com recordava Miguel de Unamuno “lo que se necesita, no lo que se quiere”.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.