Negocis d’uns quants, per Ignacio Carrión

Pel seu interés reproduïm aquest article d’opinió aparegut al diari EL PAIS el 25 d’abril de 2004:

Amb Charles Svoboda, un canadenc de 63 anys, cal anar amb compte. El veus i dius: un jubilat estranger més dels molts que poblen el nostre litoral mediterrani, saturat de pensionistes i constructors. Però quan creues dues paraules amb ell, la cosa canvia. Svoboda està en peu de guerra. No pensa retirar les seues tropes de la partida Hostalet (que pertany al municipi de Benissa, a la Marina Alta) encara que l’hi ho demanen de genolls els anomenats agents urbanitzadors. Ni ell, ni l’organització que presideix (Abusos Urbanístics No) venen les seues voluntats per un plat de llentilles, com pot ocórrer a Xàbia on el promotor Felipe Sedano es compromet en document públic a pagar 3.000 euros a cadascun dels veïns del barri marítim de Duanes de la Mar si s’aprova el seu pla d’ampliació del port. Tres mil euros per a subornar -d’això es tracta- els ciutadans en presència d’un notari? A que hem arribat?

No, ja està bé. Si la costa (i el que ja no és costa sinó també terres de l’interior) va a ser suculent berenar d’especuladors, pastura d’un exèrcit d’excavadores, paradís d’adossats, eixam de carreteres, fàbrica de sorolls i lucratiu negoci d’ajuntaments, convé posar les coses clares per a no endur-se sorpreses.

L’altre dia va aparèixer en la CCN Internacional una resident del terme de Calp a la qual un agent urbanitzador li arrancava un tros de cuina de sa casa deixant la pobra senyora en l’estenedor i en bragues. Després, en la mateixa CNN, treien altres víctimes de l’anomenada Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (atropellament ideat pel PSOE i explotat a fons pel PP, ja que els grans negocis no coneixen ideari polític), i treien, com dic, en la tele nord-americana, diverses víctimes d’aquesta llei que salvant les diferències recordaven els refugiats palestins a Gaza, indignats i indefensos davant les màquines de demolició israelianes. Allí es mostraven els efectes d’una invasió perpetrada amb tota la intenció.

El comentarista treia les seues lògiques conclusions d’aquests fets inexistents en qualsevol altra part d’Europa: les garanties jurídiques al País Valencià són pràcticament nul·les per als propietaris de béns immobles. Si un empresari treu el cap a una vall o a un tossal, li agrada el lloc, tira comptes i conclou que si presenta un pla d’urbanització al municipi, i l’hi ho aproven, la vall o el tossal seran seus, ningú el deté. O com acostumen a dir en el seu argot els del sector: a les males es compra fins i tot amb bestiola a dins.

Això és el que tem Charles Svoboda (i uns altres 50.000 presumptes damnificats de la LRAU, o de la LUV, que és l’anterior llei en versió maquillada) i això és el que el cap visible d’Abusos Urbanístics No -diplomàtic canadenc i exdirector general dels Serveis d’Intel·ligència d’aquell país- està disposat a impugnar contra vent i marea.

Fa un parell d’anys estava Svoboda tranquil·lament en el seu jardí quan va advertir que uns individus prenien mesures molt a prop de sa casa. Va preguntar què els portava per allí. Li van dir que un projecte d’urbanització. “Jo els vaig preguntar si tenien alguna cosa que veure amb l’Ajuntament de Benissa. No van dir ni que sí, ni que no. Es van limitar a dir-me que aquest terreny, el meu, ja queia dins la seua olla”.

Svoboda va encendre totes les alarmes. Va crear l’associació Abusos Urbanístics No que compta en aquest moment amb més de vint mil membres i té pàgina web. Va esbrinar que els estranys agricultors estaven recorrent altres partides del mateix poble amb la pretensió de fer construccions massives, hotels, carrers de 20 metres d’ample i no se sap quantes meravelles més. De les adormides profunditats professionals de Svoboda va ressuscitar la de l’espionatge, car aquest home és capaç de llegir un paper a dos metres de distància encara que li’l poses cara cap abaix. De manera que es va passejar per les distintes taules de l’Ajuntament i en una estona ho va tindre clar. Darrere de l’orella, gran per cert, de Svoboda, es va posar la gran mosca de l’urbanitzador, sorollosa com qualsevol mosca collonera.

La nova llei Urbanística Valenciana manté l’obligació del propietari de cedir sòl als promotors. Però com han estat tan escandalosos els atropellaments comesos fins hui dia, en previsió d’altres pitjors s’estableix que els afectats hauran de ser clarament informats d’aquests plans, i disposaran de suficient temps per a decidir què fer. Es pregunta un què cal fer davant una expropiació forçosa a banda de presentar un altre projecte que millore l’anterior. No és la solució. La nova llei també garanteix a les víctimes que no pagaran un sobrepreu de les obres a urbanitzar. La qual cosa és de calaix. No obstant això, Charles Svoboda, i amb ell les seues tropes de damnificats, consideren que res d’això és suficient. Així que han recorregut al Parlament Europeu perquè envien des de Brussel·les una comissió i parlen amb els nombrosos cornuts i apallissats.

Svoboda diu, i també ho afirma Enrique Climent, vicepresident d’Abusos Urbanístics No, que des d’altres comunitats espanyoles els estan arribant notícies d’abusos semblants. Citen casos a Astúries, Catalunya i Andalusia, “on Zaplana ha venut als seus amics la LRAU en la seua versió especuladora mes pura i dura”.

Svoboda mira ara la seua piscina i presagia que si no fa alguna cosa en perdrà la meitat, ja que el projecte travessa la propietat just per ací “i damunt em faran pagar 20 milions de pessetes per a urbanitzar una cosa que va a llevar-nos la tranquil·litat a tots els veïns que busquem aquest lloc allunyat de la mar per ser, precisament, afable i rústic”.

L’irrita que la llei invoque l’interés social i el bé públic en una operació que, segons el seu parer, no és mes que un lucratiu negoci privat que, sense posar ni un euro, beneficia els seus promotors i les arques dels municipis. Abusos Urbanístics No, ha recorregut pel contenciós al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. I demana una moratòria urbanística fins que s’aprove a les Corts aquesta nova llei. “El mes vergonyós és que l’estan aplicant sense disposar si més no del seu preceptiu reglament”.

Enllaç
Notícia original