No se si m’entenen; per Joan Josep Cardona

Si vostès se n’adonen podran veure que a la sagristia de la parròquia de Benissa hi ha un gran espill. És un marc gran on la figura humana es veu fàcilment de cap a peus. La seva finalitat no és altra més que servir al celebrant per a observar si va correctament revestit per a oficiar la litúrgia. S’entén com un signe de respecte als feligresos. Els antics “Servicio de tocador” dels cines servia a les senyores per a retocar el pentinat. Moltes cases tenen proper a la porta un mirall. S’ha d’eixir al carrer polits. Tot, en definitiva és un simbolisme. Entra en el component comportar-se públicament amb consideració amb els nostres conveïns. Així ens han educat als de la meua generació i em consta que molts pares i mares actuals segueixen eixe comportament que abans en la nostra educació infantil tenia el nom de “urbanidad”, etimològicament del llatí “Urbs” (la ciutat).

En eixa actitud abaixe de ma casa al poble a fer unes gestions. En la meva formació hem entès que a més d’anar decentment presentat entra saludar, posar-me en el lloc d’altra persona, comprendre situacions i practicar la humanitat d’ajudar, escoltar i ser considerats. He deixat l’espai privat i passe a un espai públic on he de respondre a la meva condició de persona que s’ha de relacionar amb altres de carns i ossos, i a més amb ànima. La meva professió, que tots vostès saben era bancària, ens proporcionà ocasió per entendre circumstàncies compromeses. S’havia de facilitar als pocs entesos en gestió una ajuda i saber que la nostra informació s’havia comprés. Havíem fet, a més d’un servici un favor. La vida era així on la paraula “fer un favor” era valorada i considerada.

La primera gestió és bancària. Em trobo en la meua oficina amb la circumstància coneguda de les mesures profilàctiques actuals. Tres persones màxim en el pati de públic. Desinfecció de mans i distància reglamentària. No em puc ni recolzar al banc d’operacions. Fa quatre mesos que no entre al meu banc. Vaig allí a què em segellen un document. Òbviament no es pot fer pel caixer perquè encara no té mans i braços que premen un segell a un tampó, però al temps. M’atenen professionalment, amb discreció, serietat. Quinze minuts de guardar torn i dos minuts de gestió.

A la sortida esperen a la porta sis persones. Una antiga clienta em veu i he d’ajudar-la a pagar un rebut pel caixer. Un caixer és, com és sabut, una màquina. Ni confidència, ni bromes amb ell. És evident que una màquina no parla. Quedem que la meua amiga i jo ens farem un cafè dins d’una hora.

La segona gestió és en una oficina de l’administració municipal. He d’esperar en la porta a què una senyora o senyoreta vinga a obrir-me. Ja no es pot entrar, agafar número i esperar que et criden. Nova desinfecció que, en aquest cas és ordenada peremptòriament. Em fa seguir-la i em diu que prenga seient. El paper que porte simplement és per donar-li registre d’entrada. La funcionària es considera acreditada a interpretar el contingut del paper. És una persona conscienciada de la seva feina i va més enllà del simple posar el segell amb un número i el dia. Està molt preparada i m’ho vol demostrar. Jo, l’administrat allí mut, capbaix i comprovant que el meu temps ha passat. La senyora o senyoreta tecleja l’ordinador i fa preguntes per telèfon. La meva autoestima va baixant graons i més graons observant com ja no forme part del “sistema”. Balbucejo alguna paraula i em responen molt professionalment i seriosament i que la pròxima vegada utilitze els canals informàtics. Adéu que a les tres tanque la parada.

Pepita, la meva antiga clienta i jo havíem quedat en fer-nos el cafè. I el fem. Compartim el record de velles troballes, de com havíem fet anar amunt el poble, els mils treballs, anhels, creativitat, humanitat, esperances, sentit de convivència, respecte, consideració i estima com havíem vist créixer a les persones importants que ara ens posen el segell al paper, amb quins patiments els obrirem per a ells l’institut, o el camp d’esports, o la piscina, o els estudis universitaris que difícilment els podíem pagar. I recordàrem als vells Pepe Borino, a Colomer, o Domingo Iborra, o al tio Pepito Ronda, o al tio Ambrosio o a Mensa, en fi tots aquells i aquelles que ens omplien els papers, ens orientaven i ens ensenyaren.

I d’aquesta forma, consumit el cafè ens acomiadem. I jo cap al Pla dels Molins, amb les bateries anímiques arran de terra, ja dins del sentiment d’amortització cívica, però sense cap rancúnia i assumint ser carn de tertúlia del banquet del jardí de la plaça penso que amb aquelles assignatures acadèmiques d’àlgebra i trigonometria, de llatí i francès amb les seves gramàtiques, una mica de química i física, allò de la història i geografia i la religió anàrem fent-nos persones sabent qui era Petrarca, les faules d’Hisop i calcular logaritmes. Vaja vostè ara amb aquestes floritures als que mouen les tecles dels més complets ordinadors que saben distingir un byte d’un obsés friki. No sé si m’entenen vostès. Jo cada dia que passa ho entenc menys.