Papers amb fang; per Joan Josep Cardona

Dies enrere participarem en un acte dins dels corresponents al IV Centenari de la Puríssima Xiqueta. Es tractava d’una trobada d’això que es diu presentar un llibre. Corresponia posar a l’abast dels interessats el coneixement per escrit de l’arxiu històric de la parròquia. En tal sentit els assistents tingueren ocasió d’assabentar-se de l’antiguitat d’uns papers que donen raó dels orígens de Benissa. Certifiquen qui som, d’on venim i com hem evolucionat fins els temps presents.

En la xerrada es parlà del desinterès general en què viuen els espais dedicats a guardar documentació que expliquen la nostra història. I de forma especial donar un toc d’atenció als responsables de la seva conservació i alhora als irresponsables que cremaren papers, destruïren memòries i condemnaren a la societat a l’oblit dels seus fets més notables. Amb intenció de posar en evidència eixa dolorosa sensació d’Alzheimer que sentim quan ens falten referents vam escenificar el dol d’aquelles persones que en la recent DANA dels voltants de València que, a part de pèrdues humanes i patrimonials, han vist destruïda la seva documentació personal. Així els records gràfics, memòries escrites o papers familiars han patit els efectes del fang amb un resultat que els condemna a l’orfenesa.

Aquesta actualitat descrita es va tractar en la xerrada rememorant que molts anys després de la crema de gran part de l’arxiu parroquial de Benissa i la quasi totalitat de la venda com a paper vell del municipal persisteix un dolor sense consol, i especialment notable en totes aquelles persones que treballen per donar visibilitat al nostre passat. Eixa impotència l’estan vivint les persones afectades per la recent barrancada. Conscients d’eixe patiment les seccions de recuperació documental de la Universitat s’han ofert a restaurar fotos, llibres i documentació emocional. Actualment, les tècniques poden actuar sobre eixos desperfectes causats pel fang i així d’alguna forma ajudar a consolar persones que ho han perdut tot.

Quan la riuada de 1957 inundà la pròpia capital de València la catàstrofe aplegà al mateix claustre de la Universitat Literària on les aigües pujaren a un nivell que afectà tota la part del paranimf, aula magna i biblioteca. Els propis catedràtics per amor al valuós patrimoni bibliogràfic es jugaren la vida pujant al claustre superior exemplars únics. Encara hui és possible veure en molts volums les taques del fang. La magnitud d’aquella inundació s’escampà també a les diverses llibreries del voltant de la Universitat. Entre elles la històrica llibreria Maraguat oberta en una mançana de la plaça de l’ajuntament. Aquell centre, amb l’afegit de “Llibreria Universitària” fornia de textos a professors i alumnes interessats en incrementar els seus coneixements. Era un establiment on els doctes de poble acudíem per interessar-nos de les novetats i, sobretot rebre els consells dels seus dependents. Desaparegué fa anys víctima de l’especulació per quan no son igual els guanys de vendre llibres que els de posar a l’abast del públic roba de moda, telefonia o perfumeria de luxe.

D’aquell digne establiment guarde jo el número 1 de la “Revista Valenciana de Filologia” que mostra en la tapa les glorioses ferides del fang. L’exemplar és de l’any 1954. Publicar en aquells anys no era fàcil. Era un exercici de gran exigència intel·lectual i d’una provada formació cultural a l’abast de poques persones. El paper era car, el cost de la impremta elevat i la venda sempre incerta. D’aquí que malmesos els llibres pel fang ningú pensava en llençar-los al fem i amb delicat amor d’orfebre o cirurgià bibliogràfic recomponien aquelles nafres fangoses. Contenien el treball dels pocs erudits i era un pecat mortal condemnar aquell saber a l’oblit.

En temps vaig observar el pas del poc que quedava de l’arxiu municipal de Benissa per diversos locals del poble. A cada traspàs moria una fulla, es desenquadernava un exemplar o simplement es llençava al camió de la brossa. Molts d’aquells infolis ratats en la part inferior per la humitat, i que eren lligalls dels processos judicials gemegaven, ja no pel suplici d’un maltractament de la diàspora obligada sinó per una invisible pneumònia arreplegada en la humida paret d’un prestatge ubicat al vessant nord de la cambra municipal visitat per rates penades, una oroneta que feia niu a l’embigat o aquell munt de branques de la poda dels arbres de la Glorieta que alimentaven l’estufa del pis inferior. Cal conhortar-se. Els llibres no formaven part de la combustió d’aquella baluerna calefactora. No feien brasa. Poca calor física i sentimental i no pagava la pena tenir cap interès per ells.