Passarà algun dia a Benissa; per Joan Josep Cardona

Fa uns dies un incendi forestal a la zona del Mascarat obligà a prendre mesures extraordinàries. Tallar al trànsit l’autopista, la carretera general i el tren no és qualsevol cosa. Afegim el desallotjament de persones del seu domicili. Ajuntem al succés un vent dur de mestral i l’escena estarà a punt de convertir-se en una tragèdia considerable. La geografia que ha patit el foc està emplenada d’urbanitzacions i en coincidir en festes nadalenques la població s’havia incrementat. L’eficàcia i professionalitat dels agents encarregats de solucionar el drama feu el miracle d’evitar, almenys que cap persona tingués alguna desgràcia de consideració. Uns mesos enrere les flames d’un incendi forestal a la partida de l’Alcúdia de Benissa aplegaren a les immediacions del nucli urbà. De nou els bombers actuaren amb diligència.

Amb més freqüència de la que no voldríem tenir el terme municipal de Benissa és objecte de focs forestals. No són intencionats sinó que la majoria de les vegades obeeixen a una crema incontrolada de residus vegetals, alguna burilla de cigarret llençada a vora de les carreteres o altres efectes desconeguts. Però la història del meu poble compta amb diversos episodis de focs imponents. A darrers dels anys trenta del segle XX la serra de Bèrnia fou totalment capolada per un incendi que als anys noranta es tornà a repetir acabant amb els seus boscos de pinar. La Solana, mentre tingué als seus peus l’abocador municipal de fems i deixalles no deixà de donar constants ensurts. Tot com a efecte de la desaparició dels ramats que controlaven l’herbatge o les cremes selectives que solien fer els pastors.

Aquells incendis, sempre lamentables, li provocaven a l’ajuntament un trasbals en la part del pressupost municipal impedint-li subhastar les pastures, llenyes i pedra de calç. Mentre aquelles flames es miraven de lluny des del poble, la resta del terme, terra plenament conreada, romania intacta gràcies al constant treball i neteja de males herbes. Aquella estampa que els més majors hem contemplat neta de pinars salvatges, esbarzers i barrancs descontrolats res ha de veure en un terme que d’aquí a pocs anys tornarà a ser allò que el pare Fabregat atribuïa el nom de Venilla al primer assentament benisser. Topònim que segons els seus estudis significava “nimfa o deessa dels boscos” i perquè fins al llindar de les portes del poble ara han aplegat els pinars i herbassars com podran veure en les fotos que il·lustren aquest escrit.

Aquí poden veure com l’entrada sud de Benissa, el conegut Pla dels Molins un canyar, un bosc de pins i uns ribassos on les herbes seques t’apleguen fins el melic són els veïns d’una via plena de trànsit, on constantment fan parada ocasional automòbils i camions on una simple descura pot produir un incendi perillós. Són així tots els focs recents de Benissa que, curiosament, s’han produït a vora de les vies de circulació. I si tal desgràcia aplega a produir-se en aquesta zona que està dins del nucli urbà i on més d’una casa fitant en la limítrofa zona residencial té dipòsit de combustible per a ús domèstic, garatges, jardins o el propi arxiu administratiu municipal al mateix llindar del boscatge, i si afegim que sempre bufa vent, estic segur que la catàstrofe seguirà barranc del Quisi avall fins aplegar a la mar. Cases destrossades, negre panorama i per sempre perdut l’arxiu de la nostra administració.

I és curiós que aquell indret, fou un dia net, harmoniós i ple de bellíssimes vistes al mar com es pot veure en les dos fotos, una d’abans i l’altra actual. Un lloc digne inclòs de situar allí el propi arxiu administratiu municipal batejant aquella perspectiva amb el nom de “Mirador”. Una iniciativa construïda al Pla dels Molins on cap continuador municipal s’ha dignat pujar allí a verificar si encara es pot “mirar” alguna cosa. La pineda desastrada que oculta el panorama li evitarà observar aquelles “barrancadas y lomas donde canta el ruiseñor” que diu el nostre himne benisser. Ni canta cap rossinyol, ni les llomes estan conreades per l’evident perill que origina la mecanització agrícola, ni podrà veure Bèrnia, Oltà o la propera mar. Ara això de las “barrancadas” les podrà imaginar en un curs de canyars, pins salvatges i un esbarzerar de mides incommensurables. Un desastrat panorama que pot originar una desgràcia i a la mercè d’alguna guspira alimentada pel sa vent de tramuntana que bufa cap al sud o del senyorial llebeig que ve del sud cara a les primeres cases del poble.