Per culpa de la rajola, per Joan Josep Cardona

Vivim un temps on no és la crispació política el major problema. El problema està en el consum d’energia que els polítics utilitzen per neutralitzar-la. Un temps segrestat a resoldre els problemes reals. Però la política, esclava en tot moment de les estratègies, determina quan s’han de crear convulsions i quan s’han de viure les paus.. Els misteris que la regeixen sempre ens ocultaran als vertaders directors del “tempo”. Poden ser els professionals o poden ser els poders en l’ombra. Saber-ho és fàcil però esbrinar els detalls costós. Essent, com és una qüestió de temps, el problema està en que mentre uns intenten aclarir altres estan corrent.

Els comunicats de premsa, les declaracions i les denúncies que fan els polítics són un exercici declamatori. Al final al públic li causen indiferència. Els ciutadans atorguem el vot perquè defensen els interessos del poble. Altra cosa son els focs d’artifici. Seria un exercici de cinisme renunciar de part meua al candor en que expresse eixe postulat. Mai sabrem el perquè una persona entra en política però acceptem el principi de Marc Aureli que diu que qui no sap què és la política és que no sap on està. Continuem, per tant pensant que els polítics representen la veu del poble. En definitiva la seua defensa. Tota transgressió s’interpreta com una renúncia.

Assistim a Benissa a un d’eixos moments convulsos de foc creuat entre els polítics. El rerafons està en les mútues acusacions sobre les informacions privilegiades que alguns regidors tenen de les decisions a prendre en determinades actuacions urbanístiques.

La perspectiva, que mai devem oblidar, ens mostra que un polític està contínuament, d’una o d’altra forma pressionat. Viu en una societat que a més és de poble on les realitats tenen ulls i boca. Poble i ells assistim indefensos a una ambaixada diària de plenipotenciaris que venen de les grans empreses del negoci immobiliari. Eixa gent és pragmàtica, no va amb romanços i està acostumada a les solucions ràpides. Volen tocar poder i estar en posició favorable al que els interessa.

L’Ajuntament de Benissa té actualment obertes un grapat d’actuacions urbanístiques que malauradament han de canviar la seua fisonomia com a poble i alhora constituir un autèntic perill d’explosió demogràfica. Una part del consistori veu això amb irresponsables bons ulls. Altres, pel contrari es decanten per la prudència. La qüestió no passa desapercebuda pels grans “capos” de la construcció i tracten de portar l’aigua al seu molí. Així de clar.

La sensació que a mi, i a gran part dels benissers ens causen els enfrontaments no és altre que mentre nosaltres ens barallem ells treballen. O dit d’una altra manera: de lluny nosaltres som les pobres formiguetes que ens fem la guerra per uns granets de blat. Algú riu, i ben content, a molta distància d’aquí des d’un despatx dedicat al negoci de la rajola.

El ciutadà està tan confús que no sap si l’Ajuntament el defèn o és el ciutadà qui s’ha de defendre de l’Ajuntament. Com eixa percepció és real ens condemna als atribolats contribuents a posar-nos en mans dels advocats perquè ens orienten per on ens paren la ratera. No és cap de retret a les bones persones que diuen representar-nos a l’Ajuntament, és, pel contrari sàvia precaució, perquè mentre ells es diuen les tres-centes els taurons del ciment i la rajola ja han posat a la porta de casa la pala excavadora.

Pense jo, i pensa el veïnat si estem actuant degudament en que val més un bon arreglo que un mal plet. L’estil “compadre” és una pràctica de fer tracte al mig del bancal. Però tractant-se de que no és un simple bancal sinó tot un Pla General d’Ordenació Urbana el que està en joc els actors deurien ser més nombrosos i no un galliner tancat a la baralla entre regidors i els negociants del taulell. Veus sensates que no escridassen no són escoltades. El que en dóna la raó de que la ma que maneja el bressol és de ciment, i ben armat per suposat.