Per unes festes actualitzades; per Joan Josep Cardona

No és una enquesta, però crea opinió. Parle dels comentaris posteriors a la festa de la Puríssima. Surt a les tertúlies un riu de suggeriments confluents que reflecteixen que les nostres festes majors no passen desapercebudes. I és així. Cap de les associacions benisseres té tanta capacitat de convocatòria. Cap més gaudeix d’un tan poderós cos humà participatiu i cap altra posseeix un tan fort arrelament social. És un fenomen gratificant i admirable que data de l’any 1634 on costa documentalment que és festa important i celebrada a la parròquia. Durant anys i anys, excepte el bienni que va de 1937-1938 les nostres festes sempre han estat presents el quart diumenge d’abril.

Lògicament una tradició tan antiga ha viscut canvis i modificacions. La societat segueix el seu curs i entra dins de la normalitat que el fet fester participe de l’evolució de la humanitat. D’aquesta forma aquella primitiva festa encerclada dins del recinte emmurallat de l’antiga Benissa poca cosa podia fer més enllà d’unes funcions litúrgiques una mica més distingides de les de diari. I això que sembla auster ja era molt per a una societat habituada a poques concessions festives. Però quan els camins com a via de penetració de novetats fan possible la fluïdesa de contacte amb altres societats la Benissa medieval surt del seu encerclament i participa del progrés general.

I el fet fester afegirà a les celebracions “los caprichosos bailes” o “los alegres compases de las músicas” que ens diria el capità Cabrera. Les nostres festes patronals es fan majors. Incorporades les novetats que corren pel món la Benissa de primers del segle XX sobreïx poderosa en la comarca. Són uns anys de l’eclosió d’una poderosíssima generació que fa possibles coses tan transcendents com el traçat d’un pla urbà admirable on cap una gran església i uns eixamples que prenen el nom de Glorieta. És el moment on surten les fàbriques de mobles, es creen societats recreatives i el seminari franciscà pot donar una valuosa formació cultural. En bona lògica les nostres festes patronals incorporaran novetats com els dos himnes de la Puríssima, les solemnitats litúrgiques de la capella coral dels franciscans i la menció periodística deguda als escrits de la baronessa de Bugete. Són novetats que evidencien el progrés d’una societat.

A primers dels anys trenta del segle XX la tradició municipal d’atendre els costos de la festa deixarà pas a la fundació de la denominada “Gran Asociación de Hijos de la Purísima Chiqueta”. Per un sistema de quotes i l’elecció de festers mitjançant insaculació la festa passa de ser responsabilitat municipal a gestionar-se per una associació cívica-religiosa. I així durarà fins als inicis dels anys seixanta. Però en qualsevol cas la incorporació de novetats va modificant, si bé de forma lenta, la manera de celebrar les festes. I com la societat benissera és molt amiga de reglamentar afegirà uns estatuts. No serà cosa nova si atenem que a darrers del segle XIX funcionaven amb els seus estatuts. Tal situació establia una regulació per als actes, diguem, tradicionals, però res llevava que la imaginació i el bon gust incorporaren la rica diversitat de la creació lúdica.

Però estem en el segle XXI on la festa ja es mira com un element afegit a la singularitat dels pobles. Entra a formar part del denominat “paquet turístic” amb les seves connotacions econòmiques que es toquen molt de prop amb el “fet diferencial”. Són dos situacions actuals que es s’han de mirar amb serietat i amb criteri de superació. Difícilment es podrà entrar al diàleg transformador de les festes si s’accepta com a llibre de ruta l’alegria assembleària i es bandeja la serietat i llum llarga que es podria aportar en una comuna reflexió a tres bandes. Festers, ajuntament, parròquia.

Ningú discutirà l’alegre joia que representa per a una família tenir una festera o fester. És una situació de reviscolada de la casa. De formar part d’una tradició i de contribuir generosament a la festa comuna. No és un debat. Si que és un debat acceptar unes pautes conegudes que vetllen per la tradició i que aporten novetats, riquesa creativa i modernitat. I això seria possible si observarem la baixada de presència pública en determinats actes com una perillosa tendència que pot danyar el futur de les festes. Essent les festes com una cita anual on es passa llista dels que encara vivim res causa tanta tristesa com observar les voluntàries absències. La festa, al remat, és viscuda únicament per festeres i festers i les seves famílies. Així és la realitat.

Si admetem que durant un any la preparació de les festes és un poderós moviment de voluntats seria ja oportú pensar en quina forma s’aprofita eixa única i potent energia per posar-la en sendes de novetat, actualització i creativitat. Aquí ja entra en escena la representativitat dels tres peus. Festers i festeres com a part més visible, l’ajuntament que ens representa a la resta de ciutadans i la parròquia que custodia a la Puríssima. És un pensament, que com he dit al principi és confluent i està present en la distesa i joiosa tertúlia d’aquests dies que ens agermanen, més que siga per una setmana. Una cosa o altra s’ha de dir. Ara toca Puríssima.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.