Picar espart; per Joan Josep Cardona

Des de la profunditat dels segles ens interpel·la una frase inquietant: “Si vis pacem, para bellum”. Atribuïda erròniament a Juli Cèsar li correspon en la justícia literària a Flavio Vegecio. L’autor, coetani de l’emperador Graciano, no és un militar i hui el podríem definir com un analista polític, que convindria no confondre amb un “influencer”. La seva sentència està dins del seu llibre “Epitoma rei militaris”. Corresponia al pensament crític d’aquells moments d’incertesa aprofundir en la causa del declivi del poderós imperi romà. S’escriu en el segle IV i l’autor, com no podia ser d’altra manera, analitza la disciplina i fe dels soldats antics amb la falta de viri de les legions que no poden aturar el seguici de desfetes militars. La traducció literària de frase tan utilitzada ve a dir que si vols la pau preparat per a la guerra.

La frase ha fet fortuna en tots els temps i correspon a la utilitat de treballar i convida a viure sempre vigilants per estar en forma quan apleguen els temps durs. Una segona intencionalitat, i sense deixar aquell prudent avís, apareix davant nostre amb unes frases casolanes, encertades i avisadores com aquella de “Feina feta no té destorb”. Per l’erudició i per la via popular ens acostem a l’evidència de plantar les orelles quan sembla que tot s’ensorra.
Tirant mà de perspectiva, i en aquell intent de trobar similitud de pensament, per suposat casolà i entenedor, que es puga ajustar a la remuntada col·lectiva m’apareix en la boirosa memòria un dia de pluja acompanyant la tristor de la jornada el batec d’una maça que pica espart al llindar d’una casa de llaurador. Penso que remullada la terra impossibilita al llaurador guanyar-se el jornal que ha perdut, però que tot i ser greu no manifesta impotència. L’espart que es pica tindrà la utilitat convenient quan s’hagi d’emprar per lligar empelts, l’encanyissat de la tomaquera, adobar la sàrria del matxo o el cordell que precisarà en algun menester. De moment plou, però escamparà i el sol tornarà a eixir, i això tan segur i incommovible, li dóna fe i esperança.

Aquelles paraules que ara fa un any ens anunciaven pronòstics tals com “res serà igual” i a la que seguiren “serem millors” i altres de sentiments humanitaris i optimistes van, a mesura que passen els dies posant-nos davant dels ulls realitats que no oculten preocupació. Però aguantem i seguim. El “Dia de després” que vindrà amb absoluta seguretat, s’està covant amb innegable dinamisme, creativitat i la fe en la humanitat que es fa visible amb exemples de dignitat i esperança. Convindrà no perdre de vista la rotunditat del ” ..para bellum”. I això caldria posar-lo evident constantment, esforçadament i tossudament en tot instant i sense perdre ni un minut en oposició a les inèrcies pessimistes i a les misèries morals. Els vicis de les desgràcies militars del bon emperador Graciano foren vistes amb els ulls crítics de qui posant la mirada al passat trobava respostes per al futur.

Ignore, com així passa a molta gent, quan i com remuntarem. Un pensament optimista apunta que serà semblant al tap de la botella de cava que surt escumejant. Crec que serà així. Com crec en les oportunitats que el profit de la joia per la vida retrobada ens envoltarà a tots i que necessitarà que la creativitat ara encapsulada es facilite amb la pròpia utilitat de les vacunes alliberadores de les pors. I crec així mateix que la classe dirigent, la més pròxima, la que administra les nostres locals i immediates necessitats comprengui el famós “para bellum” proporcionant a la societat a la qual serveixen el projecte, convertit en realitat, de renovada empenta amb ambició i rotunditat. És el que s’espera per part de tots aquells i aquelles que fan de la seva vida un etern “para bellum” que no sap de la indolència, que s’assembla al que Homer citava del “Quondoque bonus dormitat Homerus” que traduït ve a dir que ens cal indignar-nos quan el bon Homer s’adorm. Cosa que precisament no ens podem permetre. Ni dormir, ni per suposat indignar-nos, que ja en tenim prou d’eixe color.