Pobles desmemoriats i cementeris, per Joan Josep Cardona

No és cap problema mantindre amics que ideològicament militen en opcions polítiques que no comparteixes. Saben aquestes persones que sovint done febra pels diaris, i agrairien que alguna vegada reconeguera en els meus escrits que també fan coses bones. Ni volent jo quedar bé amb eixes amistats ho tinc fàcil. Em fan impossible oferir-los una delicadesa.

En ple estiu, a la vista de tots, donen motius perquè es parle malament de Benissa; i a més en primera pàgina dels diaris. ¿Tindrem gana els benissers que diguen pel pobles del veïnat que peguem patades a la nostra memòria sentimental?. Doncs no. A plena llum del dia, i sense cap respecte, entren unes màquines excavadores al vell cementiri del Pla de Bonet i arramben amb les restes mortals dels nostres avantpassats. Sense cap mirament.

Recorden els llibres d’actes municipals, i ho poden ratificar els més vells, que en l’any 1931 es feu acuradament una “monda” a l’antic cementeri de la Plaça del Portal. Amb carros, respectuosament folrats de draps negres, es portaren al del Pla de Bonet les restes desconegudes de generacions de benissers soterrats allí. Quedaren dipositats a un pou fet a posta, situat al bell mig de la nova necròpolis. Fins i tot tingueren un respons dels clergues.

D’ençà que es va clausurar el recinte mortuori del Pla de Bonet, s’han anant extraient pels seus hereus part dels cadàvers familiars que allí quedaven. El Partit Socialista, pel seu compte, va exhumar els cossos dels soldats internacionals morts a Benissa. La parròquia recollí els seus preveres, i el convent feu el propi amb els seus membres. Es tractava de cadàvers coneguts o apreciats per la comunitat. Però el benisser humil, oblidada i borrada la seua memòria, no ha merescut la dignitat de reposar en terra sagrada. Va, senzillament, a terraplenar un terreny.

Després d’aquest primer intent vindran altres, fins acabar amb el recinte, ja que els terrenys sagrats del vell cementeri foren venuts i canviats a particulars per l’actual ajuntament. Això, en un poble on estem habituats a la compra-venda, al mercadeig i a la gitaneria, pot passar com la cosa més natural del món. Ni la terra que ha acollit el cos mortal dels benissers més pobres es respecta. Tot pot ser comprat i venut.

La vella necròpolis benissera es va edificar l’any 1876, amb un elogiable sentit estètic i higiènic que permeté oferir per molts anys un aspecte respectable i agradable a la vista. Moltes tombes i làpides recolliren l’art dels marbristes locals Roselló, Estrada i Fluixà. Algunes eren autèntiques obres d’art. Un passeig pels parterres era un exercici recordatori del passat benisser: històries personals, fets, genealogies, es mostraven a la vista en llegir l’epitafi. Malgrat ser el lloc dels morts, era una història viva. Però ara, al crit de que allò es donava per enderrocat i sense cap mirament ni respecte, els nínxols foren destruïts i quedà perduda, per a sempre, l’arqueologia necrològica que podria recordar una pàgina de la història del poble.

Si haguera prevalgut, entre tots els polítics locals, un mínim de sensibilitat, crec que no s’haguera permés un desordre com aquest. Amb una mica de sentiment, l’espai haguera pogut ser un parc que recordara coses als benissers. Entre elles, el sentit de la humilitat. Perquè això representen els ossos dels pobres llauradors que conseguiren traure-li el suc als bancals de la muntanya, la mateixa que ara es ven per a fer urbanitzacions. La història, sarcàsticament, els torna a terraplenar-ne un altre. Quina tristesa més gran.

La realitat ens està mostrant als diaris una pàgina negra escrita pels benissers actuals. Quan s’és cronista oficial, la ploma registra l’efemèride amb un to desolat, tan ple d’indignada còlera que augura un futur tràgic per a un poble com el meu que, reiterada, continua i insensiblement, ja ni respecta els seus morts. Els fa nosa el seu passat i les coses que els ho recorden, perquè evidentment els morts no poden parlar, i als vius que cridem se’ns margina i se’ns silencia. Quina trista història.