Pors, angoixes, esperances; per Joan Josep Cardona

Stefan Zweig (1881-1942) escriptor de gran èxit i natural d’Àustria patí en els seus darrers anys de vida un dolorós exili. Era jueu. Fugint dels horrors de la II Guerra Mundial inicià un èxode que comença en Anglaterra, passà pels Estats Units i finalitza en la ciutat de Persèpolis (Brasil). Allí juntament amb Lotte, la seua segona esposa decidiren posar fi a la seva existència. Era el final d’un patiment. Quan escriví “El món d’ahir” narrava la bellesa de l’Europa d’entreguerres. Un món elegant, creatiu i civilitzat. Laurent Seksik que narra en “Els darrers dies de Stefan Zweig” eixe drama final relata la por i l’angoixa que atrapa a l’escriptor. Ha perdut els seus referents. Rep notícies inquietants, interessades i plenes de pessimisme. En la pàgina 81 apareix la relectura que fa dels “Assaigs” de Montaigne on intenta justificar el seu exili amb les paraules “construeix-te el teu propi món”. Això s’ha d’entendre com una abstracció de la realitat. Està paralitzat emocionalment.

No se’ns escapa que la preocupació dels dies que vivim s’assemblen una mica a la que sentia l’escriptor. L’aclaparament anímic es presenta insistent. La realitat ens mostra un món perillós. Hi ha gent que refusa mirar les notícies de la televisió. I pot ser que els assisteixi bona part de raó. El vell aforisme de “no hi ha notícies, per tant bones notícies” és conseqüent. S’han de llegir moltes fonts informatives per traure conclusions. D’aquí que buscar una veu serena i informada en els articles denominats d’opinió siguin els més llegits. Una bona informació tranquil·litza i clarifica per crear-se un la idea de com va el món. Al respecte el teòleg Teodor Suau en el seu darrer article publicat en “Serra d’or”, i referit a les conclusions estretes dels dos anys de pandèmia, diu el següent: “Són moltes les repercussions del malanat virus que ens afectaran encara el 2022. Però, pel que ens interessa a nosaltres, podem sintetitzar-les en aquests tres mots: POR, ANGOIXA, INCERTESA. Tres realitats fàcilment constatables que afecten la cultura, la política i l’economia. Totes tres tenen una cosa en comú prou perillosa: ens fan infinitament vulnerables a la manipulació. La crisi de valors ja no és avui gens teòrica, sinó ben pràctica. I així lentament la societat es va convertint en un ramat dòcil i acrític.”. A mi no em venen de nou aquestes situacions de desinformació o d’informació manipulada. Tan sols cal veure la imatge d’un soldat ucraïnès sol·licitant dels periodistes informen al món del que passa al seu país en guerra. No es fia. Vol que diguin la veritat.

Aquest matí i per la mala interpretació d’una anunciada vaga de transports una veïna em comunica haver notat en el mercat local l’absència de molts productes. Acaparament? Em recorda la crisi primera de la Guerra del Golf quan els forns del poble van veure un augment considerable de la venda de farina. Un conegut meu que havia viscut la nostra guerra civil havia emmagatzemat a la cambra un sac de farina i una caixa de llet condensada. Recordem també quan en els primers dies del confinament de la pandèmia desaparegué d’immediat dels prestatges dels supermercats el paper higiènic. La gent té por perquè desconfia. Rezela de la informació. És un sentiment irracional inexplicable en ple segle XXI. Incapacitada no valora les coses bones de la solidaritat i la resposta tribal de la gent front a una calamitat general com hem pogut comprovar en el curs de la pandèmia, en l’explosió del volcà de l’illa de la Palma o en els tràgics moments pels que passa el poble ucraïnès. Com tampoc s’han d’ignorar el paper de les ONG en la crisi humanitària de l’emigració pel perillós Mediterrani. O la reacció dels nostres pobles intentant ajudar el desastre humanitari de la fugida de persones cap a la frontera polonesa.

Tornat al pensament de Teodor Ubeda: ” En acabar la Segona Guerra Mundial Bertolt Brecht digué: La lloba sempre està prenyada. Em permeto afegir: la lloba cada vegada aprèn del seu propi passat. Ja no necessita la repressió i el camp d’internament, basta fer por amb la disminució del consum perquè sigui la mateixa massa la que demana restriccions de la llibertat, submissió, control… per tal de mantenir-se en el simulacre de benestar de què encara disposa”.

Referint-se el cistercenc Agustí Altisent en el seu article “De les nostres angoixes i les seves ombres” a la partença del rei Ricard II a la guerra i el dolor de la seva esposa que busca en el conseller Bushy una explicació aquest li dirà: “La substància de la pena té vint ombres que s’assemblen a la pena mateixa, però que no són la pena i això són motius d’ombres”. Li volia significar que calia atendre la pena, però reduint-la treballant tot allò que fa possible alleugerir-la i alhora significar les ombres com a quimera. És això el que hem anat fent per enfrontar-nos a les pors, als problemes i a les tragèdies emprant les certeses i aplicant criteri clar i ben informat, solidaritat i civilització. Fóra d’això les canalitzacions s’obstrueixen, no podem pensar, ens tornem gregaris, porucs i finalment manipulables. Això si que ens deuria de donar por realment.